OFERTA DE FEINA: PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Petit país amb molt potencial, anomenat Catalunya, busca al representant del seu màxim òrgan d’autogovern, la GENERALITAT de CATALUNYA:

PRESIDENT DE LA GENERALITAT

La seva Molt Honorable missió serà:

• Retornar la dignitat nacional i la il•lusió col•lectiva per a un projecte de país lliure.
• Lluitar per la independència com a única via de progrés i benestar dels seus ciutadans.
• Defensar que Catalunya ha de ser una nació lliure i que necessitem tenir Estat i Constitució sobre la qual projectar la construcció del nostre futur lliure i sobirà.
• Proclamar des del Parlament, la Declaració unilateral d’independència, amb el posterior referèndum per ser ratificat pel nostre poble, amb el conseqüent reconeixement i integració de Catalunya, com a Estat lliure, independent, democràtic i social a la Unió Europea i en el món.
• Regenerar la democràcia, amb una major exigència ètica de l’activitat política que impedeixi casos de corrupció.
• Apropar els ciutadans a la política seguint els principis d’honestedat, integritat, objectivitat, transparència i responsabilitat, eliminant la desafecció política dels últims anys.
• Fer una llei electoral pròpia de Catalunya, que limiti els mandats, la despesa electoral, tot exigint una major transparència en el finançament dels partits polítics així com la declaració patrimonial dels càrrecs públics.
• Controlar la despesa pressupostària amb el màxim rigor i austeritat, eliminant càrrecs innecessaris i informes de dubtosa utilitat.
• Optimitzar i simplificar l’Administració Pública, buscant la màxima eficàcia en la gestió dels recursos públics i simplificant els tràmits administratius.
• Treballar pel retorn dels valors de Catalunya: treball, esforç, iniciativa, creativitat, estalvi i visió de futur, retrobant l’excel•lència del país.
• Potenciar els sectors estratègics de Catalunya, que ens donen un major valor afegit, i crear les condicions necessàries per la seva productivitat: infraestructures, comunicacions, mobilitat, energia, recerca i societat del coneixement.
• Convertir l’eliminació de l’espoli fiscal, gràcies a la independència, en una menor pressió fiscal i en una major riquesa i benestar social per tot el país.

El perfil desitjat és:

Persona seria, responsable i coherent, amb uns innegables principis i valors d’estima a Catalunya i a la seva gent. Amb un bagatge personal i professional innegable que s’adapti als requisits demanats. No és necessària experiència en política, i preferiblement que tingui una professió prèvia, evitant els vicis dels actuals polítics mediocres.

Abstenir-se, polítics professionals, mediocres i /o corruptes, que no han sigut capaços de defensar la dignitat nacional i que no contemplen que la independència és l’única eina per assolir el veritable canvi que garanteixi el progrés i benestar social de les catalanes i catalans, i també el de les futures generacions, al constatar-ne que no hi ha alternativa possible que ho aconsegueixi.

Els possibles candidats/es seran avaluats en una única proba el proper diumenge 28 de Novembre, per un tribunal popular. I si vols formar part d’aquest magnànim tribunal, simplement has d’anar a votar!

QUO VADIS, CATALUNYA?

Considero que el títol d’aquesta modesta nota d’opinió Quo vadis, Catalunya? ( Cap a on vas, Catalunya?) és suficientment indicatiu del punt on ens trobem les catalanes i els catalans.

Estem davant de les eleccions al Parlament de Catalunya que marcaran el futur de tota una generació així com el camí a seguir de tot del país. En els darrers anys han passat prou coses i prou greus, com per considerar d’especial transcendència el resultat electoral del proper 28 de novembre.

Per enumerar uns quants fets de rellevància hi trobem: el cansament del procés estatutari i les conseqüents retallades del Tribunal Constitucional, la perpetuació de l’espoli fiscal per la qual cada català contribueix una mitja de tres mil euros anuals al benestar de la resta d’espanyols al mateix temps que la crisi econòmica castiga les empreses catalanes i premia l’atur amb rècords molt preocupants amb els corresponent drames socials. Gràcies a la gran desafecció de la política per culpa de la mediocritat i covardia dels polítics per assumir un projecte de país il•lusionant, han aparegut una sèrie de plataformes socials que clamen per la independència de Catalunya, donant com a resultat noves alternatives polítiques al Parlament. I ja no ens sorprèn la continua negativa a la participació lliure de seleccions esportives catalanes, ni els continuats atacs a la nostra llengua, el català, per part dels mateixes institucions d’un Estat que no ens accepta tal i com som. Així, doncs, què més ens han de fer per tal que reaccionem? Què més? No us bull la sang davant de cada menyspreu i manca de respecte que en som víctimes? No us fa mal el país?

El passat 10 de juliol, a la històrica manifestació a Barcelona, semblava que alguna cosa de debò podia passar, malgrat la nostra classe dirigent. La societat civil va posar de clarament de manifest que cal fer alguna cosa per defensar la dignitat nacional, sortint de l’armari milers d’independentistes d’arreu. La multitudinària manifestació va ser tot un exemple de catalanitat i d’orgull de ser català.

Desprès de l’estiu, sembla que la societat torna a estar adormida, gràcies a l’anestèsia general aplicada pels partits polítics clàssics amb les falses promeses, plena de demagògia i hipocresia, barrejada amb atacs personals d’un baix perfil i un baix to preocupant. La baixa qualitat democràtica del nostre país “prostitueix” el sistema. És una vergonya veure com els mitjans de comunicació i el poder judicial ballen al ritme dels dictàmens d’uns polítics de segona per un país de primera.

La sensació que de que aquí no ha passat res m’angoixa i el sentiment de que, potser, no res canviarà en el futur, encara em pertorba més. Sé que no cal fer cas a les enquestes manipulades i que cal escoltar totes les alternatives polítiques existents, per noves que siguin, com per exemple les de REAGRUPAMENT. I si finalment no aconseguim canviar res, simplement haurem d’acceptar que tenim el país que ens mereixem, sense més dret de queixa.

Cal recordar que el futur de Catalunya, com a poble lliure, no es fa en contra de ningú, sinó que simplement a favor de tots nosaltres. Així doncs, tenim a les nostres mans, el vot que pot orientar el camí que seguirà el nostre país. Quo Vadis Catalunya? Diga-m’ho tu, votant amb el cap, però també amb el cor.

SANT JOAN ÉS A LA TARDOR

Com ja sabem tots ara, a la tardor, es celebrarà finalment les eleccions al Parlament de Catalunya. La cosa promet! Mai com ara hi han hagut un ventall tan ampli d’opcions per triar i remenar. I sincerament penso que això és bo, ja que pot afavorir la participació i remoure la consciència dels abstencionistes i dels desencantats de l’actual situació política del nostre país.

Podem dir que, gràcies al procés estatutari i a la inestimable retallada per part del Tribunal Constitucional, coneixem millor les posicions dels diferents partits i també les seves limitacions. Tothom surt retrat a la foto. N’hi ha que surten envellits i descolorits, com els partits tradicionals, que ja sabem a on ens han portat i que no ens prometen res de nou. A la dreta i a l’esquerra de la imatge surten les minories necessàries però limitades al seu propi discurs. Però el que dona un color especial a aquesta fotografia és la nova dimensió que porta el debat sobre la conveniència o no de la independència per Catalunya. Al primer pla, han donat un pas endavant uns nous protagonistes de l’escena electoral catalana. Reagrupament i Solidaritat Catalana han donat un pas endavant i han declarat obertament el seu independentisme de manera directa i desacomplexada. En un segon pla, tenim el règim autonomista que defensa clarament la continuïtat de l’espoli fiscal i de les negociacions infructuoses perpètues, així com la dependència d’Espanya i, per tant, la nostra decadència.

Resulta una obvietat que el mal anomenat debat identitari marcarà el debat d’aquestes eleccions. Cada vegada se’n parla més i cada vegada la gent del carrer tenim més clar que la independència de Catalunya ens garantirà el progrés i el benestar social del nostre país depèn simplement de nosaltres. I si ens poséssim tothom d’acord? i si aquest sentiment, cada vegada més majoritari a la nostra societat, fos escoltat pels nostres polítics? I si els polítics fossin capaços d’escoltar el clam del poble i presentessin una alternativa política transversal que prioritzi inequívocament per l’interès del país enlloc dels interessos partidaris?

Doncs no! L’ independentisme català es presenta més dividit que mai. Com deia l’acudit: “Eren dos catalans i tres partits polítics ...”. I la culpa la té en Joan. Segurament un Joan tindrà més culpa que l’altre. Entre els Joans s’està cuinant la revetlla. En Joan Puigcercòs i el seu acòlit en Joan Ridao, per part de la històrica i desgastada ERC, en Joan Carretero representant el projecte polític de REAGRUPAMENT que ja està implantat arreu del territori, i el mediàtic Joan Laporta i la seva camarilla, en nom de Solidaritat Catalana.

Suposo que cadascú té el seu propi projecte polític, i tot i que les possibles diferències programàtiques poden semblar mínimes, segur que hi han matitzacions prou significatives i inclús aversions personals, que poden ser un impediment per a arribar a un consens. Per això, i si no apareix el veritable Sant Joan i ens bategi a tots amb la fe catalana, no tindrem el miracle de la unitat que el poble espera. Malgrat tot, el que sí tindrem són varies alternatives independentistes. Podem triar el projecte de país o la persona que més confiança ens doni. Segurament aquell que ens conduirà a una Catalunya independent no sigui cap dels Joan esmentats, ja que si no són capaços d’arribar a un acord entre ell, com volen liderar un país? Però , cal admetre i reconèixer que segurament sense aquests Joans i els “joanets i joanetes” que han despertat la consciència col•lectiva, no s’hagués iniciat el procés d’alliberament nacional irreversible. Però això, proposo que el 28 de novembre sigui declarat Sant Joan, el lluitador.

EL DEURE DE DECIDIR

Aprofitant aquestes vacances, he llegit l’últim llibre d’en Salvador Cardús, eminent personalitat del nostre país, que com a sociòleg, fa un diagnòstic molt encertat de l’actual societat catalana. A part de la reflexió sobre la situació política dels últims anys a Catalunya i l’ evolució de la nostra societat, em va cridar l’atenció aquells epígrafs que feien referència al deure de decidir, contraposant-ho vers el concepte del dret a decidir.

La idea és molt simple, alhora que molt potent. Els catalans no només tenim el dret a decidir, sinó que a més, ens hem de sentir obligats a exercir el nostre deure de decidir. És a dir, que no hi prou amb el conformisme d’una vida passiva, sinó que hem de passar a la acció per defensar els nostres interessos. Perquè si no ho fem nosaltres, els catalans i les catalanes, qui ho farà per nosaltres?

El dret a decidir no deixa de ser un concepte abstracte que no ens porta enlloc. Alguns partits polítics s’omplen la boca amb aquesta cortina de fum que els disfressa de sobiranistes, tot dient que hi tenim dret. Oi tant que sí que hi tenim dret! Només faltaria! El dret a decidir és un fet inalienable del qualsevol poble. Però resulta que reclamar el dret a decidir, que ja es pressuposa que el tenim pel simple fet de ser una nació, és com demanar permís per existir, a més a algú, que ja saps que no t’ho reconeixerà.

Actualment la política catalana està plena de incongruències notables. Uns demanen que Catalunya formi part d’una Espanya federal, quan Espanya no ho és de federal. Tothom sap que en té una clara vocació centralista, unificadora i homogeneïtzadora (feu si no una enquesta sobre ). Uns altres demanen fer un referèndum oficial sobre la independència quan saben sobradament que és il•legal i inacceptable per Espanya (i si no que li preguntin a Ibarretxe). Uns altres estan demanant el concert econòmic, com a Euskadi o Navarra quan Espanya no ha acceptat lleugeres modificacions a l’estatut retallat. Tot plegat un desconcert!

Doncs així ens trobem ara per culpa d’aquesta colla de polítics professionals mediocres que ens han portat a aquest atzucac nacional de difícil sortida.

Cal veure les coses amb perspectiva i reconèixer que som nosaltres mateixos els qui posem el límit al nostre país. Catalunya serà allò que voldrem que sigui i si decidim que sigui un país lliure i sobirà, com la resta de països normals europeus, només hem de lluitar per aconseguir-ho, defensant activament la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra economia, el nostre fet diferencial i la nostra dignitat nacional. Tenim el deure de fer-ho. Tenim l’obligació moral de la nostra història i sobre tot de les nostres futures generacions.

El deure de decidir ens porta al camí de la independència, ja que és l’únic camí que ens garanteix un major progrés social i un millor nivell de vida a tothom. I per exercir el nostre deure de decidir, tenim una oportunitat única en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, votant aquelles noves alternatives polítiques que defensen la declaració unilateral de la independència de Catalunya proclamada per una majoria al Parlament i al mateix temps impulsen una profunda regeneració de la política catalana, retornant el patriotisme i la dignitat al nostre país. És el nostre deure!

TOT ESTÀ PER FER, I TOT ÉS POSSIBLE!

El passat 10 de Juliol a la tarda, no tenia res millor a fer que anar a la manifestació de Barcelona. I sincerament, què hi ha millor que manisfestar-se de manera lliure i pacífica a favor de la dignitat nacional del país on vius i en contra de la manca de respecte que hem sigut víctimes els catalans?. Home, n’hi havia per cridar ben fort: “JA N’HI HA PROU!” , i tots els que hi érem, van sentir moltes proclames a favor de la independència i molts poques per un estatut mutilat per uns personatges aliens a la voluntat del nostre poble.

Però la jornada va ser un exemple de CATALANITAT, i ho poso en majúscules perquè l’ambient que es respirava era tan especial que et feia sentir protagonista de un esdeveniment històric que pot canviar l’esdevenir de la nostra nació. El ”jo hi vaig ser”, pot ser dit per famílies senceres, nens en cotxet, avis en cadira de rodes, joves i vells, immigrants d’ara i d’abans, per sindicalistes i empresaris, pels d’esquerres i els de dretes, per associacions, plataformes i partits polítics, per la gent de Barcelona i per la gent d’arreu del país, per catalano-parlants i per no-catalano-parlants… En fi, no em vaig parar a comptar tots els manifestants que hi havien… quan portava més d’un milió em vaig cansar.
Segurament, cadascú tenia diferents motius per manifestar-se, ja sabem que els catalans tenim moltes sensibilitats, però hi havia alguna cosa que ens unia aquella tarda: l’orgull de ser catalans. El nostre poble, Catalunya, és un poble orgullós i necessitem recuperar la dignitat nacional. I només ho podrem aconseguir, quan Catalunya esdevingui un país lliure i independent, només així es podrà defensar el nostre fet diferencial i es podrà desenvolupar el nostre potencial com a país que serà la garantía de benestar i progrés per tots els ciutadans i les futures generacions.
Al viatge de tornada, vaig pensar amb un somriure a la boda mentre conduïa: “Hi ha país, molt país… on tot està per fer, i on tot és possible.”
I realment tots els signes apunten a que el nostre poble està més viu que mai, malgrat els actuals polítics que tenim, que no han entès res. Mai s’ha parlant tant d’independentisme com en els últims mesos, mai hi ha hagut tanta gent manifestant-se obertament a favor de la sobirania de Catalunya, mai s’havien fet consultes populars arreu del territori, mai hi ha hagut tantes associacions i plataformes no són més que una mostra de la vitalitat d’aquest moviment social que s’està imposant en els últims temps, mai no ha hagut una alternativa política que parli de manera tan clara de la independència de Catalunya… em sembla que mai hi hem estat tan a prop… i per això sóc optimista.
La metxa està ja engegada i vull creure que el procés d’alliberament nacional no té aturador. Esperem que per les eleccions de la tardor, tot aquest moviment independentista acabi quallant i es cristal•litzi en una candidatura unitària que reculli els màxims suports de la nostra societat civil i es converteixi en l’alternativa que realment el poble reclama, tenint com a prioritat la declaració unilateral de la independència al Parlament de Catalunya. Per aquest motiu, necessitem que els nostres dirigents facin un exercici de generositat, ja que el projecte de país ha d’estar per sobre de les persones. Sols anirem més ràpid, però junts arribarem més lluny.

JA N'HI HA PROU!

Crideu amb mi “JA N’HI HA PROU!”. Crideu fort, crideu emprenyats, molt emprenyats: “Ja n’hi ha prou”. I no, no és el lema de la propera manifestació del 10 de juliol a Barcelona. Només és l’estat d’ànim de una gran part (potser una majoria?) de la població de Catalunya.

Sincerament, no esteu farts de tot plegat? Creieu que ha valgut la pena tot el desgast que ens ha suposat el procés estatutari? S’ha aconseguit realment alguna cosa significativa i rellevant que suposi una millora clara del progrés econòmic i social per Catalunya, o ans al contrari, en alguns aspectes encara estarem pitjor que amb l’anterior estatut? Més enllà dels aspectes tècnics i dels articles retallats i interpretables, el que realment ens ha “tocat” és la dignitat nacional, i això és ja l’únic que ens queda.
Pobre estatut! Ha estat a l’UVI els últims quatre anys, i ja sabíem que acabaria així un dia o altre, oi? El deslegitimat TC ha sentenciat i ha aplicat l’extrema unció a un debilitat i moribund estatut, declarant-lo inconstitucional parcialment. La voluntat de la majoria del poble català no ha estat respectada i l’enterrament de l’estatut serà el proper 10 de juliol. I dic enterrament perquè la unitat catalana és pur tacticisme polític. Què passarà l’endemà?

Si pensem en petit, ens quedarem sempre petits! Dignitat és patriotisme, i patriotisme és independència!

Fixeu-vos bé que aquí tothom està dient: “ Ja n’hi ha prou!”. L’Estat espanyol, a través del Tribunal Constitucional i amb el suport dels dos partits nacionalistes espanyols, PSOE i PP, han dir, molt claret, que fins aquí hem arribat, que és el fi de trajecte i que deixem d’emprenyar, amb l’excusa de la “indisoluble unidad de España”. Que el PP i el PSOE estiguin contents i satisfets de la sentència és realment molt significatiu...

Per altra banda, tenim els polítics catalans, més preocupats de les seves expectatives electorals que de l’ interès nacional de Catalunya (cosa que confonen habitualment). El passat dijous, mirant el programa Àgora, de TV3, vaig constatar que l’únic que els uneix és la seva mediocritat. Alguns es posen la senyera per tapar-se les vergonyes del cas Millet i derivats, altres mostren incoherència total per mantenir-se al govern, i els altres simplement sembla que viuen en una altre món i la seva miopia no els deixa veure la realitat actual de Catalunya. D’aquesta colla, també en començo a estar cansat, molt cansat… Per sort tothom sortirà retratat a la foto electoral de la tardor. Cada partit s’ha posicionat envers el seu projecte polític de Catalunya. Tothom sap quin peu calcen cadascú i molts ja els hi diem “Home, ja n’hi ha un tip!” (alies “ja n’hi ha prou!”).

Però, quina és la realitat actual de Catalunya? Què vol la majoria dels catalans? Continuar com estem o viure en un país millor? Viure de lloguer en un pis amb més veïns envejosos o bé anar-se a viure en una gran casa pròpia? La realitat és que Catalunya està sofrint un gran crisi econòmica, social i d’identitat nacional. L’atur, els actuals índex de pobresa del nostre país són molt preocupants, i això m’entristeix molt. El nostre petit país és molt gran! No ens podem permetre viure resignats! Ja n’hi ha prou de camins equivocats, només la independència ens portarà el progrés social i el benestar al nostre país.

I per aconseguir-ho, ens cal una alternativa política que sigui transversal, equilibrada i unitària

que prioritzi la independència. Caldria convocar una Conferència Nacional del Sobiranisme en la que s’hi puguin adherir i reagrupar totes aquelles sensibilitats polítiques nacionals que vulguin lluitar realment per la dignitat nacional de Catalunya. L’objectiu bé que s’ho mereix! Ha arribat el moment de dir ja n’hi ha prou, donar un pas endavant i posar-se a treball realment pel futur del nostre país.

CATARSI

Segons la Viquipèdia, l’enciclopèdia global d’Internet, una catarsi és una experiència interior purificadora, de gran significat interior, provocada per un estímul extern, també és coneguda com "l'alliberament de les passions". Tothom, qui més qui menys, ha fet durant el llarg de la seva vida un procés de revisió existencial: qui som, d’on venim i cap a on anem.
Tothom té un passat i això, simplement, no es pot canviar. Tothom viu el present, les preocupacions del dia a dia o la crua realitat, sense tenir marge per dir ni fer res. Però tothom té la possibilitat de canviar el seu futur, de reinventar-se, d’aspirar a noves expectatives i a noves ambicions, de crear, de creure i de ser.

A vegades fa falta que passi una cosa extraordinària perquè hom es replantegi tot. Desprès d’un procés personal de reflexió condicionat pel passat i qüestionat pel nou present, es produeix un alliberament d’energia per afrontar el futur. Cal acceptar i assumir la nova realitat i només així podem tornar a començar a caminar endavant.
La catarsi és un procés personal i intransferible, que pot afectar a tots els àmbits de la vida. Però també pot afectar a un àmbit més social, més col•lectiu, més global. Aquest seria el cas, per exemple de la política actual a Catalunya.
Els catalans tenim un passat com a poble. Tenim una llengua pròpia, una cultura i una història diferenciada. Per tot això som una nació i també perquè tenim voluntat de continuant sent-ho.
El present, desprès de més de trenta anys de democràcia, ens diu que estem en un clar risc d’involució. Continua sense respectar-se el nostre fet diferencial, el menyspreu a la nostra dignitat és constant i es fa difícilment sostenible mantenir una relació imposada, que limita el nostre progrés social i el benestar de les futures generacions.
I el futur, sincerament, depèn de nosaltres. Depèn del resultat de la catarsi col•lectiva que actualment està immers el nostre país. Depèn de la nostra capacitat de reacció per defensar primer els nostres propis interessos personals i dels quals es derivarà posteriorment, els nostres interessos nacionals. No podem romandre impassibles. Cal ser valent i ambiciós i afrontar el nostre futur amb el cap ben alt. Qui no vol el millor per ell mateix i pels seus? Qui no voldria una millor qualitat de vida? Qui no voldria pagar menys impostos? Qui no voldria tenir millors pensions? Qui no voldria tenir més i millors hospitals, escoles, autovies? El continuat espoli que en som víctimes els catalans ens està dessagnant com a poble. Cada català està pagant de mitjana uns de 3.000 Euros a l’any que no repercuteix a Catalunya. Sincerament, creieu que és just? No teniu la sensació que ens prenen el pèl i que ha arribat el moment de dir ja n’hi ha prou?
Si no és molt demanar, feu aquesta reflexió, feu aquest procés de catarsi i analitzeu si realment val la pena continuar com estem o per altra banda, cal fer un pas endavant convençuts de defensar els nostres legítims interessos nacionals, que repercutiran òbviament en la millora del nostre benestar present i futur.
Fer aquest acte de reafirmació nacional no va en contra de ningú, només va a favor de nosaltres, i si no ens defensem nosaltres mateixos ni lluitem pel nostre país, qui ho farà per nosaltres?
Com va dir en Jaume Fernàndez, alcalde de Roselló, en una presentació de Reagrupament, “si volem guanyar una cursa de cotxes, no podem anar en un Seat 600, per molts bons pilots que tinguem... simplement cal canviar de cotxe per un de molt més potent! Per molt que s’empenyen en defensar i maquillar un Estatut, aquest sempre serà un Seat 600, només una nova Constitució Catalana suposarà un veritable canvi al nostre país.”
Si el resultat d’aquest procés de reflexió és que realment cal canviar alguna cosa al nostre país, penseu que ja en som molts els que ho pensem, i que aquest procés de catarsi nacional no té aturador.

UN PAÍS NORMAL

El nostre país no és gens normal! Hi passen coses molt estranyes! I malauradament ens està afectant en molts àmbits, deixant-nos anestesiats, adormits... i com ja va dir el doctor, en estat catatònic. A vegades, em pregunto, si ja hem perdut la capacitat de reaccionar davant dels continus atacs que estem rebem per totes bandes. Ara, quasi res no ens sorprèn i si veiem alguna cosa fora de lloc, per un instant ens deixa astorat, bocabadat, esmaperdut, i tot seguit un sentiment de resignació ens envaeix, fent-nos acotar el cap i consolant-nos amb el nostre trist “anar fent i anar tirant”...

Sincerament, creieu que aquesta actitud és normal? No creieu que davant del seguit de limitacions al nostre autogovern, hem de defensar la nostra dignitat nacional? No us en adoneu que el que realment està en joc és el nostre propi progrés, el de la nostra societat catalana i el de les futures generacions?

Està comprovat que l’actual via autonomista està esgotada. No podem avançar més i no ens podem permetre que ens suposi un fre al desenvolupament del potencial del nostre país. Hem vist com en els últims temps s’ha intentat fer tot el possible perquè l’encaix amb Espanya fos considerat com un fet normal, però la realitat és molt tossuda i veiem clarament com aquest model senzillament ha fracassat. I segurament, els motius d’aquest fracàs històric és que Espanya mai ha volgut reconèixer Catalunya com a nació, ni tampoc acceptar el nostre fet diferencial. Però, fins ara, el fracàs dels catalans és voler fer que Espanya així ho reconegui.
En aquest punt de la partida, cal jugar al tot o res! Resulta molt fàcil retirar-se del joc i dir que a mi ja m’està bé tot com està, no fos cas que encara hi perdéssim més... A més, ja hi estem acostumats, oi?

En canvi, apostar pel tot, és dibuixar un nou escenari pel nostre país, pintat amb el color de l’esperança i de la il•lusió col•lectiva, deixant enrere la foscor de la mediocritat. Siguem realistes, no tenim res a perdre. Ho tenim tot a guanyar!

I què volem guanyar? Simplement volem la normalitat.

Jo vull viure en un país normal. Amb una Constitució normal. Amb unes institucions polítiques normals. Amb un Parlament normal. Amb uns partits polítics normals. Amb una llengua normal. Amb uns impostos normals. Amb unes infraestructures normals. Amb unes autopistes normals. Amb un aeroport internacional normal. Amb una educació de qualitat normal. Amb una sanitat capdavantera normal. Amb unes pensions dignes normals. Amb uns serveis socials normals. Amb unes polítiques d’immigració normals. Amb unes seleccions esportives nacionals normals. Amb uns cinemes en català normals. Amb una sobirania nacional normal. Amb una llibertat normal... Senzillament, vull que el nostre país sigui un país normal.

Si tot el que s’ha fet fins ara, ens ha portat a aquesta situació anormal, per no dir a una ratera sense sortida, haurem de fer coses alternatives per tal que ens porti a la normalitat desitjada. Aquest és el cas de Reagrupament, un colla de gent, amb “ofici i benefici” (no com els polítics professionals) que preocupats per l’anormalitat en que es troba Catalunya, volen treballar pel país, apostant clarament per la regeneració de la política i per la independència de Catalunya. Estic convençut que amb aquest dos pilars bàsics, entre tots, podrem aconseguir que el nostre país, Catalunya, esdevingui simplement, un país normal.

GRÀCIES !

El passat diumenge 25 d’Abril s’han celebrat consultes populars arreu del territori català. Més de dos-cents pobles i ciutats han participat en aquesta ocasió. Ja és la tercera onada de consultes, un cop van ser iniciades pels valents veïns d’Arenys de Munt. Ara, potser ja no són tan mediàtiques, ni tampoc hi ha tanta polèmica, perquè ja no veiem les imatges de la falange manifestant-se, ni membres del govern oposant-s’hi explícitament (o deuen fer en l’intimitat). Inclús els mitjans de comunicació generalistes també les volen ignorar. Com digué en Gandhi: El teu enemic primer t’ignora, després se’n riu, després t’ataca i finalment guanyes ! El simple fet de poder realitzar aquestes consultes és precisament la nostra victòria, o no?

Alguns diran que la participació s’està moderant i que això no interessa a la societat. Altres diran que aquestes consultes no serveixen per res, ja que no són vinculants. Altres diran que això és una moda i que ells passen... Però, amb tot el respecte, molts diem: jo no passo! I de motius, en tenim molts.
Jo no passo, perquè què hi ha més democràtic que donar la veu al poble. Tant se val el tema. Tant de bo, es fessin consultes per temes prioritaris pels ciutadans i no que polítics mediocres decideixin per tots. Quina por tenen alguns polítics en dona la veu al poble? La seva incompetència i la seva pròpia por a perdre poder és la resposta. La democràcia vol dir govern del poble i el bon govern ha d’escoltar al poble! Mori, doncs, el mal govern!
En segon terme, jo no passo, per què a més el tema de la consulta, la conveniència de la independència de Catalunya, és una preocupació real, de cada vegada més catalanes i catalans. En els darrers mesos estan passant moltes coses al nostre país i com va dir a l’acte de cloenda a Igualada el professor Cardús, “ el que la dictadura no va poder durant quaranta anys, està a punt d’aconseguir-ho la democràcia”. Catalunya no es mereix continuar en una Espanya que no respecta la nostra dignitat nacional, que ens tracta de manera humiliant com el Tribunal Constitucional, i que entre moltes altres coses suposa un fre per al progrés econòmic i social de tots les persones que viuen en aquest país.
Per tot això, jo vaig anar a votar! I com jo, milers de ciutadans lliures que van voler expressar el seu pensament amb un simple vot. I tot això no s’hagués pogut dur a terme si no hi hagués al darrera una organització i sobretot, molts voluntaris! Per a tots ells, MOLTES GRÀCIES! En majúscules, perquè han dedicat, amb recursos econòmics limitats, molt de temps, ganes i il•lusió. Veure i viure com tota aquesta diversitat de gent han fet possible assolir un objectiu comú és digne d’admirar. Gràcies també a totes aquelles entitats i associacions que s’hi ha adherit i han donat suport a les consultes. Tot això demostra que la societat civil catalana està més viva que mai. També s’hi ha volgut apuntar al carro alguns partits polítics, quan han demostrat clarament que la independència de Catalunya, no forma part de les seves prioritats. Aquells que volen sortir a la foto se’ls hi ha de dir que treballar per la independència de Catalunya no és un “divertimento”, ans al contrari, és una necessitat real i urgent. És la solució!
Cada consulta és un èxit, no tant pel resultat i si m’apureu ni per la participació. El simple fet de què hi hagi un moviment transversal que reagrupi lliurement persones amb pensaments diferents però amb un objectiu comú és el veritable miracle.
Hem fet un primer pas, només cal replicar aquests moviments ciutadans de cada poble, en un moviment més general, de caràcter nacional, on puguem sumar totes les sensibilitats comunes i així, entre tots, constituir una alternativa política per aconseguir la nostra llibertat. El repte no és fàcil, per aquest motiu, cal tenir per una banda, la determinació i la valentia que han tingut els organitzadors, voluntaris i participants d’aquest consulta i en segon lloc, i més important, la generositat. El moviment independentista ja és prou madur i radicalment democràtic i només de la vàlua generosa dels nostres líders en dependrà el nostre èxit. Espero veure-ho en les properes eleccions al Parlament de Catalunya!

EL VOLCÀ ESPANYOL

Diuen que hi ha un volcà a Islàndia que ha paralitzat tot Europa. Resulta curiós veure com l’erupció d’un volcà llunyà, sota la gelera d'Eyjafjallajökull, ha pogut afectar a centenars de milers d’europeus. Aeroports tancats arreu, passatgers dormint al terra igual que els avions. Tota Europa paralitzada per uns dies, encara que segur que als afectats els hi ha semblat etern.

També diuen que a l’Estat espanyol, hi ha un volcà que últimament està molt actiu. Aquest volcà no pot ser cap altre que el malaurat Tribunal Constitucional, que és com el volcà islandès. Vaja, que ho paralitza tot. En lloc de llençar cendres al cel, vomita incomprensió vers els catalans. Però la seva paràlisi és causada per la seva incompetència...si no són capaços dictar sentència, de què serveixen? El que està passant amb aquesta institució és simplement increïble. Molt em temo que és víctima dels seus propis designis. Diuen que el poder judicial és un poder de l’Estat independent, però si els membres del màxim òrgan representant de la justícia són nominats pel polítics, oi? Així doncs, on està la independència dels jutges? En funció del color polític d’un moment, el poder judicial tindrà un major pes progressista o conservador. Però on és la independència judicial? La independència de poders no és la base de ma democràcia? Jo pensava que la justícia és cega, però ara ja penso que és tonta (amb tot el respecte)... La seva incapacitat només es comparable el seu caràcter deslegitimat per la composició de magistrats recusats, prorrogats i en funcions.....Sense comentaris!
Però aquest no és debat que vull obrir. L’interès rau en la situació surrealista que s’ha creat sobre el recurs d’inconstitucionalitat presentada pel PP, entre d’altres, sobre l’Estatut de Catalunya. Suposo que tothom està d’acord amb mi que el que està passant és un vergonya nacional (de l’Estat Espanyol, és clar!). Però si tal i com estan les coses, ho tenen molt senzill! Només han de dictaminar si el deixen moribund o bé el maten directament.
L’estatut(et) ja va néixer dèbil amb poques forces encara menys ambició. Ens ho van voler vendre com un pas més pel nostre autogovern, però el camí triat era l’equivocat. Si continuem en aquesta direcció, entrarem en via morta, sense sortida possible. Tot un cul de sac! Ja hem vist la misèria del finançament aconseguit, perpetuant l’espoli fiscal , per exemple. Molts venedors barats d’estatuts s’estan adonant que l’actual via autonomista no ens porta enlloc, i al final hauran de reconèixer que l’estatut està mort i que entre tots l’han matat!
Però no ens hauríem de preocupar per la sentència de l’estatut. La nostra dignitat nacional està molt per sobre de polèmiques judicials. Massa poca llei pel nostre gran país! Ha quedat prou clar i evident, que no es respecta el nostre fet diferencial ni la nostra voluntat de ser. Tenim dret a decidir i no ens poden prendre la llibertat! Els de Reagrupament ja han presentat un primer esborrany de la futura Constitució Catalana. Us hi apunteu?
L’estatut està mort, però la societat civil catalana està més viva que mai, gràcies a la incompetència dels nostres actuals polítics que ha fet reaccionar a la societat amb multitud de plataformes, associacions i milers de voluntaris que participen en les consultes sobre la independència . Només una resposta unitària per part de la societat civil, reagrupant els seus esforços cap un objectiu comú que no és cap altre quer assolir que el nostre país sigui ric i ple, a l’hora que pròsper i sobirà, desenvolupant tot el seu potencial, tant social com econòmic, tant pel present com per les futures generacions.
No ens podem permetre que un volcà llunyà ens afecti. Nosaltres anem fent via, d’acord?

AIXÒ NO HI HA DEU QUE HO ARREGLI?

El passat dissabte vaig llegir en un diari de tirada nacional una noticia relacionada amb Reagrupament, denominant-la com una opció política independentista radical. En un primer moment em va saber greu aquesta qualificació. Després de reflexionar-hi, encara em vaig emprenyar més.

L’ independentisme que defensa Reagrupament és tan radical com el nacionalisme espanyol d’alguns o la indiferència nacionalista d’uns altres. Resulta evident l’ interès per part de la majoria de mitjans de comunicació nacionals en malmetre contra una legítima opció política que cada vegada va tenint més adeptes. El radicalisme només radica en triar una opció enfront d’una altra, en posicionar-se davant una altra manera de fer i de pensar, en tenir una resposta diferent sobre una mateixa pregunta. Les opcions democràtiques mai són radicals!

Per altra banda, el quart poder, per molt independent que s’autoproclami, no deixa de ser una pota més de la poltrona dels polítics, ballant al ritme que li dicten. Tothom sap si aquest diari és d’esquerres o de dretes, n’hi ha cap de neutral? És com la justícia, on uns jutges són de progressistes i d’altres conservadors. El nostre país està totalment polititzat i no cal dir que així ens va!

La qualitat democràtica del nostre sistema polític està per terra. L’endogàmia dels partits i la mediocritat dels seus responsables suposen un fre al desenvolupament del país. Estic segur que hi han polítics bons, que estan per convicció, però la gran majoria estan per devoció, perquè és el seu modus vivendi, n’han fet de la política la seva professió, i ser-ne un professional de la política és una de les principals causes de la perversió del sistema.

No ho sé, però alguna cosa no acaba de funcionar en el nostre actual sistema democràtic. Els polítics viuen aïllats en el seu món i només cada quatre anys baixen a la realitat per demanar el vot per perpetuar-se al poder. No són els nostres representants? No ens haurien de consultar activament les coses importants al seus representats? No m’estranya que cada vegada més els ciutadans ens sentim més allunyats d’aquesta colla de politics…Si això no ho aconseguim canviar-ho entre tots, haurem de donar la raó a aquella dita anarquista que diu que les votacions no serveixen per res, perquè si realment serveixen per canviar alguna cosa important de la nostra societat, simplement estaria prohibida.

L’alternativa seria crear una plataforma a l’estil: www. aixònohihadeuquehoarregli.org.

El que està clar és que el nostre país ha tocat fons i necessitem un canvi, però un canvi de veritat, un canvi radical (ara sí!). No hi ha prou amb posar uns de nous per demèrit dels que ja hi són i que entre tots no canviïn res. No!

Una juguesca: què us aposteu a que no hi haurà noticies del Tribunal Constitucional sobre l’estatut fins desprès de les eleccions catalanes de la tardor? Heus ací un exemple de la connivència dels polítics, jutges i segurament d’alguns mitjans de comunicació. Sincerament arriba un moment en el només tenim dues opcions: formar part del sistema, sent un membre més i per tant còmplice de l’stablisment o bé optar per una alternativa que suposi un canvi real de regeneració política i democràtica del nostre país. Tu tries? L’alternativa existeix i es diu Reagrupament.

LA SARDANA NACIONAL

El diumenge del passat cap de setmana estava assegut al banc d’un parc quan vaig sentir de lluny música. Vaig aixecar el cap i la meva oïda no em va enganyar es tractaven de sardanes. Em vaig acostar un moment i vaig veure que es començava a formar la rotllana. A mesura que anaven passen el compassos s’hi anaven afegint més personal, per l’esquerra i per la dreta, i de mica en mica la colla anava agafant forma, tant per la seva considerable dimensió com pel ritme ben compassat que seguien aquells peus i aquells braços.

Per un moment vaig quedar hipnotitzat per l’harmonia de la colla sardanista i per la melodia de la tenora i del contrabaix. Se’m va dibuixar un somriure a la cara i un sentiment d’orgull i de pertinença m’envaí davant aquesta dansa tant nostrada, com es la sardana, el ball nacional de Catalunya.

Em vaig enrecordar dels versos del poeta Joan Maragall quan digué que “La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.” Hi vaig estar totalment d’acord en veure tot aquell esforç col•lectiu amb un objectiu comú.

Després del corresponents “visques” i del consegüent agraïment de la cobla, vaig decidir continuar amb el meu passeig matinal. Tot seguit, a la plaça de l’ajuntament vaig veure com la moixanga començava a pujar els terços. Al ritme de les gralla i dels tabals anaven pujant el castellers i l’enxaneta va culminar amb èxit un digne castell de set. Un cop descarregat, l’alegria col•lectiva es desfermava mentre la resta de la plaça aplaudia eufòricament.

Vaig anar a saludar en Joan, el cap de colla per felicitar-lo i li vaig preguntar per la raó de la seva feina ben feta i em va confessar que el seu lema era: la força, l’equilibri, el valor i el seny!

Aquestes paraules es van anar repetint mentre feia el vermut tot llegint el diari. Forca, equilibri, valor i seny, ... força, equilibri, valor i seny ...Vaig fullejar la secció de la política catalana i sense adonar-me ja estava als esports. I per ser honest, haig de reconèixer que vaig estar més temps llegint l’actualitat esportiva que l’actualitat de la nostra devaluada política.

Això em va fer reflexionar. Com pot ser que els nostres polítics es dediquin perdre el temps amb discussions sobre els toros en lloc d’arribar a acords sobre com podem sortir els catalans de la crisi? Com pot ser que després de més de dos anys de crisis, ara en facin una sessió monogràfica sobre la crisi amb uns resultats nuls? Com pot ser que encara no tinguem una llei electoral catalana pròpia després de trenta anys?

Sincerament, no ho entenc. Jo amb aquella colla de polítics mediocres no ballaria cap sardana ni els hi penso fer de pinya. Amb mi que no hi contin! No em generen cap il•lusió, més aviat hi desconfio. I no hi ha res pitjor que bona part dels ciutadans desconfiïn dels seus representants. La gent es vol sentir identificada amb un projecte engrescador de país, que sigui ambiciós i que defensi la dignitat de Catalunya. El nostre poble necessita reagrupar-se entorn d’una gran sardana nacional que balli al ritme de una cobla virtuosa que asseguri el bon govern de la colla seguint la força, l’equilibri, el valor i el seny.

COMISSIONS I D'ALTRES DESPROPÒSITS!

Ara ja fa unes tres setmanes que al Parlament de Catalunya s’hi fan sessions de la Comissió d’Investigació sobre els incendis d’Horta de Sant Joan del passat estiu. No oblidem que aquesta Comissió ha sigut impulsada per l’oposició en ple i capitanejada especialment per CiU. Algú em pot dir per a què serveix una Comissió d’investigació parlamentaria en general? I aquesta en particular? Quin sentit té que els nostres parlamentaris realitzin una investigació paral·lela a la que s’està portant als jutjats de Gandesa de manera tan diligent per part de la jutgessa?

Sincerament, no hi veig cap sentit a part del desgast electoral del tripartit per part de l’oposició, que li vol fer passar el rodet de la comissió. Tots sabem que l’única investigació vàlida és la judicial, ja que determinarà si ha hagut finalment delicte per part d’algú. I no cal ser cap expert en veure que els desgraciats esdeveniments d’Horta van ser un cúmul de circumstàncies adverses, barrejades amb descoordinació, incompetència, negligència per part d’alguns comandaments d’emergències. Que la justícia dicti justícia! I espero i desitjo que s’hagi après del error i que s’hagin pres les mesures necessàries per tal que no es torni a produir víctimes i es tornen a donar unes circumstàncies similars.

Però per tot això no cal una Comissió d’investigació parlamentària! En canvi, sí que considero que hagués sigut necessària (i moralment obligatòria) una Comissió sobre tot el afer del Palau de la Música, el cas Millet. Aquí si no recordo malament hi havien subvencions públiques i possible malbaratament de diners públics (de tots!) i aportacions encobertes de fons a fundacions de partits polítics. En aquest cas no recordo que ningú estigués interessat en crear cap Comissió d’investigació, oi? No entenc per què en aquest cas, els amics de CiU no van impulsar cap comissió? Que pot ser no els hi feia il·lusió? Sí, home! Aquella il·lusió que tant parlen últimament... O es que pot ser prefereixen fer perdre el temps a tothom en comissions poc profitoses enlloc de retornar la fe en el partits polítics (àrdua tasca a fer per part de tots!)

De comissions parlamentàries s’han fet ja unes quantes al llarg dels últims anys i amb dubtosa utilitat ja que no s’han derivat conseqüències polítiques...Permeteu-me una pregunta senzilla, han servit d’alguna cosa? Em fa l’efecte que les comissions d’investigació parlamentàries només són instruments polítics, utilitzades pels polítics i contra altres polítics, no a favor de la societat, erosionant encara més la confiança vers els nostres mediocres polítics.

Us enrecordeu, per exemple, què va passar amb la comissió d’investigació sobre l’enfondrament del Carmel? Quines van ser les responsabilitats polítiques que es van determinar? Molt senzill... cap ni una! Segurament, en aquella època, els convergents no volien gaire guerra ja en Maragall els hi amenaçava amb el famós “ A Catalunya tenim un problema i es diu 3% (de comissions)”. Algú més n’ha sentit a parlar de tant greu acusació? Veritat que no? Aquí veieu un altre exemple dels tripijocs polítics que ens tenen acostumats.

La sensació de que aquí passa de tot i que a més tothom passa de tot, tapant-se les vergonyes mútuament, fan que “socio-vergència, s.a.” sigui una empresa de males companyies per la qualitat democràtica del nostre país. El retorn de la il·lusió col·lectiva que defensi un veritable el projecte de país passa per un gran canvi polític en aquest país. Necessitem un canvi radical i sense por. No tenim res a perdre! Cal regenerar realment la política i deixar-se de crear comissions innecessàries.

CAP FRED, COR CALENT !

L’altre dia vaig portar el nen al metge. Feia alguns dies que estava inquiet i neguitós, i a més tenia una febre alta. El doctor, després de fer les seves comprovacions, em va dir que tot allò que li passava al nen era senzillament una crisi de creixement. Em va dir que només seria qüestió de dies que tot tornés a la normalitat i que no em preocupés ja que el nen estaria més alt i més fort.

La família estava molt amoïnada i el padrí no les tenia totes, però quan els vam comunicar el diagnòstic del doctor, la majoria d’ells van quedar molt més tranquils. I efectivament al cap d’uns dies el nen va millorar ràpidament, se li va desvetllar la gana i tornava a estar molt actiu. Com ha crescut aquest nen en pocs dies!, afirmava la padrina, mentre li comprava unes sabates noves, perquè les velles ja havien quedat petites....

Aquests és un senzill relat, que pot assimilar-se a allò que li ha passat realment a Reagrupament els últims dies. Pel que sembla, hi ha hagut una sèrie de conflictes interns que no permetien el correcte funcionalment de la Junta Executiva nascuda l’Octubre passat. Segurament hi ha hagut una acumulació de circumstàncies, malentesos, victimismes, seguidisme, interessos personals (legítims i d’altres que no), manca de comunicació, etc… Res que no sigui normal en d’altres entitats similars, i que van provocar la febrada del proppassat cap de setmana.

Primer de tot, al meu entendre, cal indicar que la regeneració de la pròpia ha junta ha sigut massa poc transparent i massa extemporània. S’han entrat en personalismes i desqualificacions innecessàries, quan em consta que hi ha almenys dues persones que han fet molt bona feina que caldria reconèixer. Per aquest motiu és normal que hi hagi gent sorpresa i decebuda, que en breu segur que tornaran a pujar al carro.

De tot cor, espero que desprès de la tempesta, torni la calma i el cel faci net i que el sol brilli amb més potència i energia que mai. Sincerament, crec que hi han posades masses expectatives en el projecte de Reagrupament. Hauríeu d’haver vist, com bullien el mitjans de comunicació (radio, televisió, premsa, internet, foros, blogs,...). Això vol dir que Reagrupament interessa i que el país no es pot permetre més decepcions! Em fa l’efecte que en Carretero, que ha vist reforçat el seu lideratge, i els seus estan més vius que mai. Molt em temo que no estan de pas, estan aquí per quedar-s’hi.

Estic d’acord amb la immensa majoria, el projecte de Reagrupament no s’entendria sense el lideratge d’en Carretero. Ara bé, que vol dir molt, si el projecte de país que defensa Reagrupament fracassa, serà degut a que han fracassat els seus líders, perquè els objectius que defensa (la independència i la regeneració de la política) són els bons. Això ens ho diu la raó i ens ho acabarà dient el temps! El projecte de país ha d’estar per sobre de les persones!

Qualsevol projecte de qualsevol tipus s’ha de sustentar en uns valors. El projecte de Reagrupament té com a base la transparència, la comunicació, la proximitat al territori, la transversalitat, valorar allò que ens uneix enlloc de discutir per allò que ens separa, entre d’altres. I cal donar exemple amb la resta de partits polítics, sent coherent amb els propis valors. A la política, aconseguir l’objectiu justifica els mitjans ? Només si es fan les coses ben fetes d’acord amb els propis valors. Cal tenir el cap fred i el cor calent!

De totes maneres, no cal perdre l’objectiu de vista, aconseguir una majoria suficient al Parlament de Catalunya que declari unilateralment la independència i posteriorment sigui referendat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya no serà empresa fàcil. Es necessiten aglutinar, sumar i reagrupar moltes sensibilitats nacionals que tenen un objectiu comú. I amb aquesta finalitat, Reagrupament està treballant activament per impulsar una alternativa política, transversal i d’ampli espectre que aconsegueix fer el canvi polític que necessita el nostre país. Com va dir Martí i Pol: tot està per fer i tot és possible!

R-autocriti-CAT

R-AUTO-CRITI-CAT

Estic tocat. Molt tocat! Fa uns tres dies que estic baix de moral. És com si m’haguessin donat unes males noticies i encara no acabés de creure-m’ho. És com la ressaca que hom té l’endemà d’una gran festa. Els esdeveniments del proppassat cap de setmana a Reagrupament m’han suposat un shock, però no només a mi, estic segur que també a molts de vosaltres.

Sé que ara les coses s’estan reconduint i sincerament me n’alegro i molt. Espero i desitjo que Reagrupament no ens doni més ensurts, que el nostre cor ja ha patit masses decepcions polítiques.

Jo vull fer autocrítica de mi mateix, i per extensió, tots aquells que s’han implicat activament en el projecte de Reagrupament, promogut pel doctor de Puigcerdà, Joan Carretero, i per una bona colla de persones afins. Els nouvinguts a la política hem comprat la independència i la regeneració de la política promulgada per Reagrupament. La il·lusió i l’esperança que ens ha generat (i encara genera) només es comparable a la decepció soferta. Quan ho vaig saber el dissabte al vespre, el primer que vaig pensar: i ara a qui votaré? Quina és l’alternativa política al nostre país? I al no trobar la resposta, encara creixia més la meva desesperació. Havíem quedat orfes políticament! No ens pot haver passat això a nosaltres! Ara no! Però que ha passat? No entenc res!

Digueu-me ingenu, però ara continuo sense entendre moltes coses. De totes maneres veig una acumulació de circumstàncies, malentesos, victimismes, seguidisme, interessos personals (legítims i altres que no), manca de comunicació, etc… En fi una barreja difícil de pair i encara podem donar sort que ens ha passat ara quan no ha començat la pre-campanya.

De tot cor, espero que desprès de la turmenta, torni la calma i el cel faci net i que el sol brilli amb més potència i energia que mai.

Estic d’acord amb la immensa majoria, el projecte de Reagrupament no s’entendria sense el lideratge d’en Carretero. Ara bé, que vol dir molt, si el projecte de país que defensa Reagrupament fracassa, serà degut a que han fracassat els seus líders, perquè els nostres objectiu són els bons. Això ens ho diu la raó i ens ho dirà el temps! Els nostre projecte de país està per sobre de les persones!

Qualsevol projecte de qualsevol tipus s’ha de sustentar en uns valors. El projecte de Reagrupament té com a base la transparència, la comunicació, la proximitat al territori, la transversalitat, valorar allò que ens uneix enlloc de discutir per allò que ens separa, entre d’altres. I cal donar exemple amb la resta de partits polítics, sent coherent amb els propis valors. A la política, aconseguir l’objectiu justifica els mitjans ? Només si es fan les coses ben fetes d’acord amb els propis valors.

No voldria acomiadar aquesta nota, sense agrair la inestimable col·laboració dels mitjans de comunicació que s’han fet ressò de la crisi, ja passada, de Reagrupament. Tant de bo, ens haguessin fet la meitat del cas, en els mesos anteriors quan s’han estat agrupant sensibilitats nacionals diverses amb un objectiu comú : viure en un país lliure, viure en un país millor.

Malgrat tot, continuo pensant que Reagrupament és l’única alternativa política vàlida pel bé del nostre país. Ara, més reforçats que mai: endavant Reagrupament!

PRIORITAT NACIONAL

Catalunya no és un país normal. Molts es pregunten perquè li diem país, quan només és una “Comunidad Autonoma de régimen común”. I és veritat, tenen raó, encara que jo més aviat li diria que del régimen anterior. O és que hem passat pàgina a la nostra història, tal i com en ho volen fer creure amb la famosa transició? Això de la transició modèlica (i tal i tal…) no deixa de ser un eufemisme, ja que estem davant de la continuïtat legal del franquisme, ensucrat per un pobre sistema democràtic, viciat i manipulat pels dos representants de la mateixa moneda del nacionalisme espanyol: el PSOE i el PP.

Que ningú s’enganyi que en temes sensibles, el nacionalisme espanyol s’ajunta i consensua ràpidament una posició comuna. Coses de l’ interès general (espanyol). Mireu per exemple el País Basc. Em podeu dir si és un govern d’esquerres o de dretes? Bona pregunta, oi? Doncs una més fàcil. Hi ha un govern nacionalista basc o espanyolista? Aquesta sí! Què ens diu tot això? Doncs que la prioritat nacional està per sobre de la resta de matisos polítics.

En canvi a Catalunya, degut a la desafecció política promoguda per uns polítics mediocres, la resignació social i crisis de valors nacionals, sembla que estiguem estabornits, adormits i anestesiats. Els nostres actuals polítics semblen aquells cavalls vells, cansats, pesats, cadascú tirant cap al seu costat i el carro sense moure’s del lloc. El pitjor de tot és quan no només no tiren el carro endavant, sinó que es posen darrera del carro. Llavors és quan el país es perd en discussions estèrils i trifulgues inútils que no porten enlloc. Com hem vist al País Basc, la prioritat nacional ha d’estar per sobre de tot, i un cop aconseguim la normalitat nacional, un cop siguem un país normal, llavors podem parlar si volem la ratlla més a la dreta o més a l’esquerra.

La prioritat nacional, on la majoria hi estareu d’acord, no és cap altre que viure en un país millor, on es defensin i es garanteixin alts nivells de progrés i benestar social a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, així com de les generacions futures. Vist on estem ara i el que ens espera si no fem res, no ens queda cap altra sortida que lluitar d’una manera desacomplexada, serena i tranquil·la, per la independència de Catalunya. I I com podem fer això? Creieu sincerament que sense fer res especial ho podem assolir o realment val la pena fer un esforç addicional, donar un pas endavant i dir sí ho podem fer entre tots?

Sé que culturalment els catalans som molt individualistes i que en general, ens costa col·laborar en un projecte amb més persones, doncs encara serà més difícil imaginar un moviment transversal de persones de qualsevol origen i ideologia política tenint com a prioritat una projecte comú. Algú realment s’ho imagina? Doncs per molt que ens costi d’imaginar, em consta que s’estan reagrupant moltes persones arreu del país, de diferents sensibilitats nacionals, entorn d’un nou projecte polític que treballa com a prioritat defensar precisament la que ha de ser la prioritat nacional de Catalunya: la independència. Molta gent ho té clar, mireu sinó els resultats de les consultes populars del 13 de Desembre i el que indiquen les enquestes, prop d’un 39% (el Periodico 22/12/09).

Estic segur que aquesta alternativa política, Reagrupament, tindrà molt a dir en les properes eleccions al Parlament. Preneu nota d’aquest nom: Reagrupament. Us sonarà molt!

QUE NO ENS ENGANYIN !!!

Curiós el nostre país! Segons el tripartit, vivim al País de les meravelles. I és veritat: aquí passes coses meravelloses. I tot això gràcies als nostres polítics, que s’han convertit més aviat en il·lusionistes, i no perquè venguin il·lusió, sinó perquè venen enganys com si fossis grans esdeveniments transcendentals.

No m’estic referint a enganys fruits d’equivocacions del moment, com és el cas del conseller Francesc Baltasar, quan declarava amb rotunditat que la causa del foc d’Horta de Sant Joan era un mal llamp. Però aquesta equivocació sense l’autocrítica necessària, el converteix en un polític sense credibilitat, i si un polític perd la credibilitat, ho perd tot!

Voldria posar l’accent, en la tragicomèdia que ens està acostumant el tripartit, quan anuncia que gràcies a ells s’aconsegueixen fites històriques pel nostre país. I m’està venint al cap el pacte del finançament i l’efecte real que ens suposa. Heu notat alguna cosa? Les petites millores del tripartit amaguen grans fracassos pel país.

Tenim l’exemple de la cessió de la gestió de la xarxa de rodalies de RENFE. El traspàs més important dels últims anys, segons en Saura! Mentrestant, la màxima preocupació del conseller Nadal és que els lavabos estiguin nets, tot avisant la millora serà progressiva... així que els pobres usuaris es vagin armant de paciència, encara que venint de RENFE deuen estar prou curtits. Resulta que ara tenim la gestió d’uns trens i unes estacions que no són nostres, com tampoc d’unes vies obsoletes i de les famoses catenàries. El govern ho ven com si ens haguessin donat una casa per viure-hi, però només hi estem de lloguer.

Ara tenim el tema dels aeroports. Catalunya necessita i reclama que el Prat esdevingui un aeroport internacional de referència, que sigui la porta d’entrada de noves oportunitats que redundarà positivament en el país: més turisme, més atracció de multinacionals, més dinamisme econòmic, etc... Com a mínim, tota la societat civil catalana està d’acord en això, oi? Doncs bé, resulta que ara el Govern espanyol ens ha concedit en un acte de generositat sense precedents que hi hagi representació d’organismes públics catalans en els consells d’administració dels aeroports catalans. Sí, sí, un fet històric! Però que no ens enganyin, tindrem veu però no tindrem vot! Creieu que això és suficient? L’Estat espanyol argumenta que prioritza per l’ interès general. I jo pregunto, l’interès general de qui? El model aeroportuari espanyol, com a molts altres àmbits, resulta un fre al desenvolupament del nostre país. Algú s’imagina que el president del Barça també fos en Florentino Pérez ? Qui guanyaria sempre? Doncs això està passant als aeroports. Barajas és un competidor directe d’El Prat, i això afecta la nostra economia...Pregunteu-vos sino, on s’han instal·lat la majoria de filials de corporacions internacionals de serveis a l’Estat? La ma fosca d’AENA decanta la balança cap al mateix cantó, ja veiem quins són els interessos es defensen... Ah! A més, cal recordar que la nova Terminal 1 d’El Prat, que ha costat unes cinc vegades menys que la Terminal 4 de Barajas, no té encara connexió de tren ni de metro. Com sempre, cornuts i pagar el beure!

Tenim unes infraestructures a mitges i això significa que el nostre país va a mitges: tenim un AVE que acaba d’ arribar a Barcelona però encara estem esperant la connexió amb França. Sabeu quan fa que es va inaugurar l’AVE a Sevilla? A 1992, fa ja 18 anys!!! Per altra banda, tenim un eix transversal que ja es va quedar petit abans d’inaugurar-lo, i ara corre-m’hi tots a desdoblar-lo i a suportar un cost exorbitant. Fa relativament poc que es va acabar el tram de la N-II entre Igualada i Cervera, però encara tenim pendent tot el tram de la N-II a partir del Maresme fins Girona.

Resumint, tenim un país a mig construir, fruit d’uns polítics mediocres amb poca visió de país i d’un sistema de finançament injust que perpetua l’espoli fiscal que en son víctimes els catalans. Cal pensar en gran! Cal ser ambiciós! No ens podem permetre viure en la resignació perpetua! Si volem un país de primera, necessitem unes infraestructures de primera, per tant uns polítics valents que defensin realment l’interès general del país. Cal dir les coses pel seu nom, no podem disfressar la realitat. El tripartit no ens pot vendre com a èxits aconseguir engrunes i dir que són fets històrics! Tal i com va dir encertadament en Carod Rovira, al seu moment, “se’ns pixen a la cara i ens volen fer creure que plou”.

2010: ANY ZERO

Any nou, vida nova? Si volem sí! Si volem aquest any 2010 pot ser l’inici d’una nova vida. I no ho dic, perquè l’actual situació econòmica i social sigui tan depriment que pitjor no podem anar, i que per poc que es millori ja semblarà que veiem brots verds per tot arreu. Alguns ja veuen la llum al final del túnel, però el que no saben que el que veuen és un camió que està a punt d’atropellar-los…

La vida nova pot venir si realment volem canviar les coses, si realment és la nostra voluntat canviar les coses. Si volem el mateix, continuem fent el mateix… però no pretenguem fer coses diferents, si continuem fent el mateix. Qualsevol canvi real, exigeix primer un canvi nostre.

I ho dic tant des del punt de vista individual, com des del punt del vista col·lectiu. A nivell personal, cadascú coneix les seves pròpies inquietuds i necessitats i només en depèn de cada persona buscar la seu pròpia motivació per aconseguir-ho. A nivell col·lectiu, segurament la majoria estarà d’acord que el nostre país necessita un canvi. I no un simple canvi com el traspàs de les rodalies de RENFE, fet anunciat com el més important dels últims anys per part del tripartit. Quina poca alçada de mires!

El nostre país necessita ambició i un projecte il·lusionant. No hi ha prou amb conformar-se amb un acord de finançament que perpetua l’espoli fiscal, amb acceptar uns obsolets trens i sistemes ferroviaris mal gestionats entre moltes altres coses. No hi ha prou amb veure com el Tribunal Constitucional, situa en via morta el tren de Catalunya, limitant tot el nostre potencial com a país. No hi ha prou en veure com uns polítics mediocres fan descarrilar el nostre tren. Ja n’hi ha prou!

Aquest any 2010, pot ser l’any zero on les coses comencin a canviar realment a Catalunya. Tard o d’hora, en funció del nerviosisme del Govern, es convocarà eleccions al Parlament, que recordem que és qui tria al President de la Generalitat. Els partits polítics ja estan traient la seva calculadora electoral. Estic segur que d’inici, ningú es casarà amb ningú i voldran marcar perfil propi, encara que posteriorment, tal i com hem vist, faran el que més els interessi per “tocar poder”.

De totes maneres, no sé si tots tindran la consciència prou tranquil·la, però el que estic segur és que tots miren amb recel noves alternatives polítiques, com Reagrupament, que suposen clarament un canvi tant en el fons com en les formes.

La desafecció política a Catalunya és tan gran que el nostre país està començant a reaccionar. Mireu si no les consultes sobre la independència de Catalunya!. Espero i desitjo que aquest any 2010 es produeixi una onada de canvi i d’esperança, a l’estil Obama al EE.UU., on s’imposi un nou estil de fer política, on hi hagi un projecte de país que defensi els interessos nacionals, on la majoria de la nostra societat es vegi involucrada i participi activament, on es recuperi el patriotisme i la dignitat catalana.

Aquest any 2010, si la majoria de nosaltres ho volem, entre tots podem canviar el nostre país. Com diria l’Obama: YES, WE CAT!