COMPTE ENRERE

Encara queda un any per les properes eleccions al Parlament de Catalunya i ja ha començat el compte enrere. Ja sabeu a qui votareu? Per què penseu anar a votar, oi? Un graciós em va dir que votaria a l’abstenció, que aquesta segur que guanya! Jo li vaig contestar que passant de tot no es canvien les coses i que per tant, renunciava al seu dret a protestar ja que si tot li és igual...

Com va dir en l’alcalde d’Arenys de Munt a la presentació de IGDecidim, anar a votar és l’arma més poderosa que té el poble. Realment és una llàstima que no podem votar més sovint per tot allò que ens afecta. Jo voldria votar cada dia i per cada cosa que es decideixi. Amb les noves tecnologies moltes coses son possibles i espero que algun dia la e-democràcia sigui present a la nova política 2.0. Us imagineu poder votar per internet aquelles mesures que ens proposin els nostres gestors? Mentre arriba aquest futur no gaire llunyà, no ens queda cap altre remei que triar els nostres representants perquè ells, en nom nostre, gestionin tot allò que afecta a la vida pública.

Doncs, sí, queda menys d’un any i el tema promet. Personalment considero que l’escenari català ha canviat, i molt. L’oasi català ha deixar de ser un miratge per convertir-se un fangar, gràcies al cas Millet i a l’operació Pretròria. Les aigües baixen revoltes. Mai s’havia arribat a aquests nivells de desencís i desafecció política tan baixos! I ara corre-m’hi tots a corregir, mitjançant noves lleis, tots els despropòsits que han anat sortint en els últims temps. Què passa, que abans no es sabia tot el que passava i que fins que no ha esclatat aquests cassos de corrupció no s’hi ha posat a treballar? Ara, per fi, volen reformar la llei electorals catalana després de trenta anys, per tal de fer la mes propera a un ciutadà realment emprenyat? Quina poca vergonya! A veure si tindrà raó la dita de que al final.no hi ha mal, que per bé no vingui.

També tenim sobre la taula les consultes populars que es faran arreu del territori sobre la independència de Catalunya. No oblidem que aquest moviment ha tingut el coratge i la valentia que els ha mancat als nostres polítics per afrontar un tema clau per la identitat del nostre poble. També serveix perquè cada partit es posicioni davant d’aquesta qüestió, i algun ha sortit bastant retratat, amagant-se en un federalisme que no s’ho creuen ni ells mateixos.

A tots aquests ingredients, cal afegir l’efecte de l’actual crisi econòmica que tant està afectant al nostre teixit productiu i a la classe treballadora, amb una bona dosi de frustració nacional per un finançament clarament insuficient que perpetua l’espoli fiscal gràcies a tripartit, i per la propera certificació de defunció de l’estatut per part del deslegitimat Tribunal Constitucional.. Amb tot aquestes circumstàncies, els catalans tenim assegurada un llarga i intensa campanya política.

Per un banda, la dreta, tenim el PP que es presenta amb Alícia, que sembla que visqui al país de les meravelles, mantenint el recurs contra l’Estatut (o el que queda) i el discurs de la persecució del castellà, com el seus col·legues de Ciutadans. Per la banda convergent, en Mas es presenta per tercera vegada, i dubto que aquesta vegada vagi a cal notari a rebutjar públicament a Alícia. Molt em temo que el seu idil·li és, de moment, privat...L’actual govern tripartit està molt còmode a la poltrona, llàstima que les enquestes no li donen gaire vida... per què serà? Tenim els simpàtics d’Iniciativa vivint al seu mon idíl·lic, tot fent de comparsa a uns socialistes en hores baixes, preocupats sobretot, per la patacada electoral d’una esquerra decebedora i desorientada.

Ah! Però no ens oblidem dels amics de Reagrupament, que gràcies al silenci informatiu que en son víctimes, estan picant pedra, presentant el seu projecte innovador i trencador arreu del territori, basat en el retorn de la dignitat i patriotisme al nostre país, regenerant la classe política i la democràcia i lluitant inequívocament per la independència del nostre país, com a eina per garantir el benestar social i el progrés econòmic del nostre país. I jo, sincerament, no veig cap altre alternativa política.

Només falta un any, i la compte enrere ja ha començat. Ja teniu clar a qui votareu?

ARA MÉS QUE MAI!

Resultaria molt fàcil caure en el desànim pels continus casos de corrupció política. Seria el més còmode passar de tot, dir que tots els polítics són iguals i no anar a votar... i raons no ens falten. Realment la desafecció amb l’actual classe política és tan gran, que l’abstenció seria la guanyadora de les properes eleccions al Parlament de Catalunya. N’estic segur! Però així no es canvien les coses!

Aquí tenim un problema, i no és el famós 3% que van assenyalar en Maragall tot mirant als amics convergents. Aquí el problema és que entre tots es tapen les vergonyes els uns als altres per tal que no es tiri de la manta, i alguns es quedin amb els peus freds, tal i com va insinuar recentment el propi Pujol. Aquí el problema és la connivència d’interessos personals i partidaris, aprofitant els buits legals i en alguns casos cometent il·legalitats a costa dels interessos públics. El terreny està abonat: ajuntaments amb pocs recursos que utilitzen requalificacions i convenis urbanístics per sobreviure i aconseguir així algun equipament pel poble, promotors especulatius sense escrúpols que es beneficien per la febre constructora, comissions i gratificacions varies que van a parar a mans particulars o subvencionant algun partit polític, etc.... I que quedi be clar, no estic dient que tothom ho faci, eh? Tothom no..., però potser tampoc tothom tindrà la consciència gaire tranquil·la. Qui sap si algun dia, en Super-Garzón trucarà a la porta...

Això està muntat així. Tothom és conscient dels problemes de finançament dels ajuntaments, de la discrecionalitat de la planificació urbanística, de les comissions que van circulant per atorgar obres públiques, de les fonts del finançament del partits polítics, etc. Tothom n’és conscient. I jo em pregunto: què estan fent els nostres polítics per corregir-ho i regular-ho? No ens fa falta unes lleis ben clares que donin transparència a tanta foscor? El nostre actual sistema polític i democràtic està fracassant, i fruit d’això són els diversos casos de corrupció. Com dirien els gallecs: nunca mais! Que no torni a passar!

Però no ens podem resignar. Ha arribat el moment de dir ja n’hi ha prou i ara, més que mai, el nostre país necessita que la gent es mobilitzi activament i prengui una posició políticament activa com a resposta a l’actual desànim col·lectiu i poder canviar les coses. En cas contrari, tots aquells que es quedin a casa, decebuts amb el sistema, pensant que tot quedarà igual, abstenint-se o votant en blanc, seran còmplices de mantenir el deteriorament democràtic del nostre país.

Necessitem canviar la nostra classe política i tot allò corrupte que l’envolta. Necessitem alliberar-nos i escriure el nostre present i amb la il·lusió i l’esperança d’un futur millor per nosaltres i per les properes generacions. I ho fem de fer de manera activa i desacomplexada. Si realment volem canviar les coses no ens preguntem què pot fer el nostre país per nosaltres, sinó més aviat, què podem fer nosaltres pel nostre país!

Començo a veure moviments en una societat que vol tornar a aixecar el cap i que reclama el retorn de la dignitat i el patriotisme, com són els casos de les consultes de la independència que es volen promoure arreu del territori, així com principalment, la consolidació de Reagrupament, com a alternativa política ferma que defensa també la regeneració democràtica, tan necessària en aquests temps.

Catalunya necessita un projecte de futur i això passa inevitablement per canviar i renovar la nostra classe política. Cal fer foc nou. Necessitem una alternativa viable, sòlida, que sigui valenta per defensar els nostres interessos i que lluiti per les llibertats del nostre poble, a l’hora que tingui coratge per canviar les coses, que dignifiqui la política i la seva ètica i que suposi un aler d’esperança. I tu, com penses reaccionar, passant de tot o bé lluitant activament per canviar les coses?