JO RETALLO, TU RETALLES, ELLS RETALLEN...

No! No digueu retallades, digueu estalvis! O potser els estalvis es fan per cobrir necessitats futures? Llavors, si ens referim a cobrir excessos del passat, millor diguem sacrificis. Potser sí, potser queda millor dir sacrificis ja que el que se’ns demana és la renuncia a una sèrie de coses que abans es feien alegrement i que ara, simplement, no toca.
Sembla que tothom s’hi ha posat d’acord, per una vegada. Els mitjans de comunicació en va ple, els polítics, ja estiguin al govern o a l’oposició, inclús nosaltres mateixos, la societat, sembla que no tinguem cap altra conversa que el tema de la crisi i de les conseqüents retallades. Molt em temo que ens espera una llarga etapa de vaques flaques. La gent ho té assumit i fins i tot es podria dir que estem resignats. L’altre dia li vaig preguntar a un conegut – com va tot? – i em respongué tot tristó: “respecte a què?”.
Per una banda cal reconèixer que la cosa està molt “xunga”. Qui no coneix algú que està a l’atur? Qui no coneix algú que no es pot permetre anar de vacances? Qui no coneix un/a jove, i no tan jove, que busca feina i no en troba? Qui no coneix un banc o caixa que ha denegat algun crèdit personal o a petites empreses? Però per l’altra banda la societat ha de fer autocrítica. Qui no ha viscut per sobre de les seves necessitats, endeutant-se ingènuament i estirant més el braç que la màniga? Qui no està pagant una hipoteca o un crèdit que no el permet viure? La culpa és de tots! Semblava que alguns estiguéssim dintre dels contes de “la lletera” o “ el de la formiga i la cigala”. La ingenuïtat, la cobdícia, el mínim esforç, l’especulació, el diner fàcil i uns mals gestors financers i polítics van fer una barreja explosiva. Que va explotar fa ja uns anys i que encara ens costarà molt recuperar la confiança i l’alegria que tota societat es mereix.
I els polítics també tenen la seva responsabilitat. La seva mediocritat i interessos polítics, feia que neguessin, una vegada i una altra la tossuda realitat. Encara veig al ZP negant la crisi a principis del 2008 i no vull imaginar-me com estaríem ara si s’haguessin fet bé les coses des d’un bon principi. Manca de voluntat política per pactar veritables reformes estructurals i el sobre dimensionament d’algunes administracions públiques, fan que ara, corre-m’hi tots. Aquí a Catalunya, s’han multiplicat en el últims anys el número de funcionaris anys així com el de empreses públiques. No dic que en alguns casos estaries més que justificats: administració de justícia, mossos, professorat, etc... encara tenim un dels ratis de funcionaris sobre població activa més baixos de l’Estat. Però hi han alguns casos que fa un tuf d’ineficiència del sector públic important i de vegades irrespirable.
No crec que eliminant llits i tancant plantes d’hospitals sigui una bona mesura, ni tampoc reduint recursos de cultura. A la Generalitat i als organismes públics hi hauria molta feina a fer a optimitzar els recursos públics, eliminar duplicitats i simplificar les estructures polítiques que han de regir una societat moderna.
Que no se li escapi a ningú que estem entrant a una nova era. Les retallades, tant a nivell púbics i privat són necessàries per eliminar les ineficiències, per aprimar-nos del greix acumulat per capritx. La crisi és com la poda d’un arbre, a vegades cal tallar les branques més grans amb fulles mortes per tal de tornar a créixer renovadament amb més força i empremta que mai.