CATARSI

Segons la Viquipèdia, l’enciclopèdia global d’Internet, una catarsi és una experiència interior purificadora, de gran significat interior, provocada per un estímul extern, també és coneguda com "l'alliberament de les passions". Tothom, qui més qui menys, ha fet durant el llarg de la seva vida un procés de revisió existencial: qui som, d’on venim i cap a on anem.
Tothom té un passat i això, simplement, no es pot canviar. Tothom viu el present, les preocupacions del dia a dia o la crua realitat, sense tenir marge per dir ni fer res. Però tothom té la possibilitat de canviar el seu futur, de reinventar-se, d’aspirar a noves expectatives i a noves ambicions, de crear, de creure i de ser.

A vegades fa falta que passi una cosa extraordinària perquè hom es replantegi tot. Desprès d’un procés personal de reflexió condicionat pel passat i qüestionat pel nou present, es produeix un alliberament d’energia per afrontar el futur. Cal acceptar i assumir la nova realitat i només així podem tornar a començar a caminar endavant.
La catarsi és un procés personal i intransferible, que pot afectar a tots els àmbits de la vida. Però també pot afectar a un àmbit més social, més col•lectiu, més global. Aquest seria el cas, per exemple de la política actual a Catalunya.
Els catalans tenim un passat com a poble. Tenim una llengua pròpia, una cultura i una història diferenciada. Per tot això som una nació i també perquè tenim voluntat de continuant sent-ho.
El present, desprès de més de trenta anys de democràcia, ens diu que estem en un clar risc d’involució. Continua sense respectar-se el nostre fet diferencial, el menyspreu a la nostra dignitat és constant i es fa difícilment sostenible mantenir una relació imposada, que limita el nostre progrés social i el benestar de les futures generacions.
I el futur, sincerament, depèn de nosaltres. Depèn del resultat de la catarsi col•lectiva que actualment està immers el nostre país. Depèn de la nostra capacitat de reacció per defensar primer els nostres propis interessos personals i dels quals es derivarà posteriorment, els nostres interessos nacionals. No podem romandre impassibles. Cal ser valent i ambiciós i afrontar el nostre futur amb el cap ben alt. Qui no vol el millor per ell mateix i pels seus? Qui no voldria una millor qualitat de vida? Qui no voldria pagar menys impostos? Qui no voldria tenir millors pensions? Qui no voldria tenir més i millors hospitals, escoles, autovies? El continuat espoli que en som víctimes els catalans ens està dessagnant com a poble. Cada català està pagant de mitjana uns de 3.000 Euros a l’any que no repercuteix a Catalunya. Sincerament, creieu que és just? No teniu la sensació que ens prenen el pèl i que ha arribat el moment de dir ja n’hi ha prou?
Si no és molt demanar, feu aquesta reflexió, feu aquest procés de catarsi i analitzeu si realment val la pena continuar com estem o per altra banda, cal fer un pas endavant convençuts de defensar els nostres legítims interessos nacionals, que repercutiran òbviament en la millora del nostre benestar present i futur.
Fer aquest acte de reafirmació nacional no va en contra de ningú, només va a favor de nosaltres, i si no ens defensem nosaltres mateixos ni lluitem pel nostre país, qui ho farà per nosaltres?
Com va dir en Jaume Fernàndez, alcalde de Roselló, en una presentació de Reagrupament, “si volem guanyar una cursa de cotxes, no podem anar en un Seat 600, per molts bons pilots que tinguem... simplement cal canviar de cotxe per un de molt més potent! Per molt que s’empenyen en defensar i maquillar un Estatut, aquest sempre serà un Seat 600, només una nova Constitució Catalana suposarà un veritable canvi al nostre país.”
Si el resultat d’aquest procés de reflexió és que realment cal canviar alguna cosa al nostre país, penseu que ja en som molts els que ho pensem, i que aquest procés de catarsi nacional no té aturador.

UN PAÍS NORMAL

El nostre país no és gens normal! Hi passen coses molt estranyes! I malauradament ens està afectant en molts àmbits, deixant-nos anestesiats, adormits... i com ja va dir el doctor, en estat catatònic. A vegades, em pregunto, si ja hem perdut la capacitat de reaccionar davant dels continus atacs que estem rebem per totes bandes. Ara, quasi res no ens sorprèn i si veiem alguna cosa fora de lloc, per un instant ens deixa astorat, bocabadat, esmaperdut, i tot seguit un sentiment de resignació ens envaeix, fent-nos acotar el cap i consolant-nos amb el nostre trist “anar fent i anar tirant”...

Sincerament, creieu que aquesta actitud és normal? No creieu que davant del seguit de limitacions al nostre autogovern, hem de defensar la nostra dignitat nacional? No us en adoneu que el que realment està en joc és el nostre propi progrés, el de la nostra societat catalana i el de les futures generacions?

Està comprovat que l’actual via autonomista està esgotada. No podem avançar més i no ens podem permetre que ens suposi un fre al desenvolupament del potencial del nostre país. Hem vist com en els últims temps s’ha intentat fer tot el possible perquè l’encaix amb Espanya fos considerat com un fet normal, però la realitat és molt tossuda i veiem clarament com aquest model senzillament ha fracassat. I segurament, els motius d’aquest fracàs històric és que Espanya mai ha volgut reconèixer Catalunya com a nació, ni tampoc acceptar el nostre fet diferencial. Però, fins ara, el fracàs dels catalans és voler fer que Espanya així ho reconegui.
En aquest punt de la partida, cal jugar al tot o res! Resulta molt fàcil retirar-se del joc i dir que a mi ja m’està bé tot com està, no fos cas que encara hi perdéssim més... A més, ja hi estem acostumats, oi?

En canvi, apostar pel tot, és dibuixar un nou escenari pel nostre país, pintat amb el color de l’esperança i de la il•lusió col•lectiva, deixant enrere la foscor de la mediocritat. Siguem realistes, no tenim res a perdre. Ho tenim tot a guanyar!

I què volem guanyar? Simplement volem la normalitat.

Jo vull viure en un país normal. Amb una Constitució normal. Amb unes institucions polítiques normals. Amb un Parlament normal. Amb uns partits polítics normals. Amb una llengua normal. Amb uns impostos normals. Amb unes infraestructures normals. Amb unes autopistes normals. Amb un aeroport internacional normal. Amb una educació de qualitat normal. Amb una sanitat capdavantera normal. Amb unes pensions dignes normals. Amb uns serveis socials normals. Amb unes polítiques d’immigració normals. Amb unes seleccions esportives nacionals normals. Amb uns cinemes en català normals. Amb una sobirania nacional normal. Amb una llibertat normal... Senzillament, vull que el nostre país sigui un país normal.

Si tot el que s’ha fet fins ara, ens ha portat a aquesta situació anormal, per no dir a una ratera sense sortida, haurem de fer coses alternatives per tal que ens porti a la normalitat desitjada. Aquest és el cas de Reagrupament, un colla de gent, amb “ofici i benefici” (no com els polítics professionals) que preocupats per l’anormalitat en que es troba Catalunya, volen treballar pel país, apostant clarament per la regeneració de la política i per la independència de Catalunya. Estic convençut que amb aquest dos pilars bàsics, entre tots, podrem aconseguir que el nostre país, Catalunya, esdevingui simplement, un país normal.