COMISSIONS I D'ALTRES DESPROPÒSITS!

Ara ja fa unes tres setmanes que al Parlament de Catalunya s’hi fan sessions de la Comissió d’Investigació sobre els incendis d’Horta de Sant Joan del passat estiu. No oblidem que aquesta Comissió ha sigut impulsada per l’oposició en ple i capitanejada especialment per CiU. Algú em pot dir per a què serveix una Comissió d’investigació parlamentaria en general? I aquesta en particular? Quin sentit té que els nostres parlamentaris realitzin una investigació paral·lela a la que s’està portant als jutjats de Gandesa de manera tan diligent per part de la jutgessa?

Sincerament, no hi veig cap sentit a part del desgast electoral del tripartit per part de l’oposició, que li vol fer passar el rodet de la comissió. Tots sabem que l’única investigació vàlida és la judicial, ja que determinarà si ha hagut finalment delicte per part d’algú. I no cal ser cap expert en veure que els desgraciats esdeveniments d’Horta van ser un cúmul de circumstàncies adverses, barrejades amb descoordinació, incompetència, negligència per part d’alguns comandaments d’emergències. Que la justícia dicti justícia! I espero i desitjo que s’hagi après del error i que s’hagin pres les mesures necessàries per tal que no es torni a produir víctimes i es tornen a donar unes circumstàncies similars.

Però per tot això no cal una Comissió d’investigació parlamentària! En canvi, sí que considero que hagués sigut necessària (i moralment obligatòria) una Comissió sobre tot el afer del Palau de la Música, el cas Millet. Aquí si no recordo malament hi havien subvencions públiques i possible malbaratament de diners públics (de tots!) i aportacions encobertes de fons a fundacions de partits polítics. En aquest cas no recordo que ningú estigués interessat en crear cap Comissió d’investigació, oi? No entenc per què en aquest cas, els amics de CiU no van impulsar cap comissió? Que pot ser no els hi feia il·lusió? Sí, home! Aquella il·lusió que tant parlen últimament... O es que pot ser prefereixen fer perdre el temps a tothom en comissions poc profitoses enlloc de retornar la fe en el partits polítics (àrdua tasca a fer per part de tots!)

De comissions parlamentàries s’han fet ja unes quantes al llarg dels últims anys i amb dubtosa utilitat ja que no s’han derivat conseqüències polítiques...Permeteu-me una pregunta senzilla, han servit d’alguna cosa? Em fa l’efecte que les comissions d’investigació parlamentàries només són instruments polítics, utilitzades pels polítics i contra altres polítics, no a favor de la societat, erosionant encara més la confiança vers els nostres mediocres polítics.

Us enrecordeu, per exemple, què va passar amb la comissió d’investigació sobre l’enfondrament del Carmel? Quines van ser les responsabilitats polítiques que es van determinar? Molt senzill... cap ni una! Segurament, en aquella època, els convergents no volien gaire guerra ja en Maragall els hi amenaçava amb el famós “ A Catalunya tenim un problema i es diu 3% (de comissions)”. Algú més n’ha sentit a parlar de tant greu acusació? Veritat que no? Aquí veieu un altre exemple dels tripijocs polítics que ens tenen acostumats.

La sensació de que aquí passa de tot i que a més tothom passa de tot, tapant-se les vergonyes mútuament, fan que “socio-vergència, s.a.” sigui una empresa de males companyies per la qualitat democràtica del nostre país. El retorn de la il·lusió col·lectiva que defensi un veritable el projecte de país passa per un gran canvi polític en aquest país. Necessitem un canvi radical i sense por. No tenim res a perdre! Cal regenerar realment la política i deixar-se de crear comissions innecessàries.

CAP FRED, COR CALENT !

L’altre dia vaig portar el nen al metge. Feia alguns dies que estava inquiet i neguitós, i a més tenia una febre alta. El doctor, després de fer les seves comprovacions, em va dir que tot allò que li passava al nen era senzillament una crisi de creixement. Em va dir que només seria qüestió de dies que tot tornés a la normalitat i que no em preocupés ja que el nen estaria més alt i més fort.

La família estava molt amoïnada i el padrí no les tenia totes, però quan els vam comunicar el diagnòstic del doctor, la majoria d’ells van quedar molt més tranquils. I efectivament al cap d’uns dies el nen va millorar ràpidament, se li va desvetllar la gana i tornava a estar molt actiu. Com ha crescut aquest nen en pocs dies!, afirmava la padrina, mentre li comprava unes sabates noves, perquè les velles ja havien quedat petites....

Aquests és un senzill relat, que pot assimilar-se a allò que li ha passat realment a Reagrupament els últims dies. Pel que sembla, hi ha hagut una sèrie de conflictes interns que no permetien el correcte funcionalment de la Junta Executiva nascuda l’Octubre passat. Segurament hi ha hagut una acumulació de circumstàncies, malentesos, victimismes, seguidisme, interessos personals (legítims i d’altres que no), manca de comunicació, etc… Res que no sigui normal en d’altres entitats similars, i que van provocar la febrada del proppassat cap de setmana.

Primer de tot, al meu entendre, cal indicar que la regeneració de la pròpia ha junta ha sigut massa poc transparent i massa extemporània. S’han entrat en personalismes i desqualificacions innecessàries, quan em consta que hi ha almenys dues persones que han fet molt bona feina que caldria reconèixer. Per aquest motiu és normal que hi hagi gent sorpresa i decebuda, que en breu segur que tornaran a pujar al carro.

De tot cor, espero que desprès de la tempesta, torni la calma i el cel faci net i que el sol brilli amb més potència i energia que mai. Sincerament, crec que hi han posades masses expectatives en el projecte de Reagrupament. Hauríeu d’haver vist, com bullien el mitjans de comunicació (radio, televisió, premsa, internet, foros, blogs,...). Això vol dir que Reagrupament interessa i que el país no es pot permetre més decepcions! Em fa l’efecte que en Carretero, que ha vist reforçat el seu lideratge, i els seus estan més vius que mai. Molt em temo que no estan de pas, estan aquí per quedar-s’hi.

Estic d’acord amb la immensa majoria, el projecte de Reagrupament no s’entendria sense el lideratge d’en Carretero. Ara bé, que vol dir molt, si el projecte de país que defensa Reagrupament fracassa, serà degut a que han fracassat els seus líders, perquè els objectius que defensa (la independència i la regeneració de la política) són els bons. Això ens ho diu la raó i ens ho acabarà dient el temps! El projecte de país ha d’estar per sobre de les persones!

Qualsevol projecte de qualsevol tipus s’ha de sustentar en uns valors. El projecte de Reagrupament té com a base la transparència, la comunicació, la proximitat al territori, la transversalitat, valorar allò que ens uneix enlloc de discutir per allò que ens separa, entre d’altres. I cal donar exemple amb la resta de partits polítics, sent coherent amb els propis valors. A la política, aconseguir l’objectiu justifica els mitjans ? Només si es fan les coses ben fetes d’acord amb els propis valors. Cal tenir el cap fred i el cor calent!

De totes maneres, no cal perdre l’objectiu de vista, aconseguir una majoria suficient al Parlament de Catalunya que declari unilateralment la independència i posteriorment sigui referendat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya no serà empresa fàcil. Es necessiten aglutinar, sumar i reagrupar moltes sensibilitats nacionals que tenen un objectiu comú. I amb aquesta finalitat, Reagrupament està treballant activament per impulsar una alternativa política, transversal i d’ampli espectre que aconsegueix fer el canvi polític que necessita el nostre país. Com va dir Martí i Pol: tot està per fer i tot és possible!

R-autocriti-CAT

R-AUTO-CRITI-CAT

Estic tocat. Molt tocat! Fa uns tres dies que estic baix de moral. És com si m’haguessin donat unes males noticies i encara no acabés de creure-m’ho. És com la ressaca que hom té l’endemà d’una gran festa. Els esdeveniments del proppassat cap de setmana a Reagrupament m’han suposat un shock, però no només a mi, estic segur que també a molts de vosaltres.

Sé que ara les coses s’estan reconduint i sincerament me n’alegro i molt. Espero i desitjo que Reagrupament no ens doni més ensurts, que el nostre cor ja ha patit masses decepcions polítiques.

Jo vull fer autocrítica de mi mateix, i per extensió, tots aquells que s’han implicat activament en el projecte de Reagrupament, promogut pel doctor de Puigcerdà, Joan Carretero, i per una bona colla de persones afins. Els nouvinguts a la política hem comprat la independència i la regeneració de la política promulgada per Reagrupament. La il·lusió i l’esperança que ens ha generat (i encara genera) només es comparable a la decepció soferta. Quan ho vaig saber el dissabte al vespre, el primer que vaig pensar: i ara a qui votaré? Quina és l’alternativa política al nostre país? I al no trobar la resposta, encara creixia més la meva desesperació. Havíem quedat orfes políticament! No ens pot haver passat això a nosaltres! Ara no! Però que ha passat? No entenc res!

Digueu-me ingenu, però ara continuo sense entendre moltes coses. De totes maneres veig una acumulació de circumstàncies, malentesos, victimismes, seguidisme, interessos personals (legítims i altres que no), manca de comunicació, etc… En fi una barreja difícil de pair i encara podem donar sort que ens ha passat ara quan no ha començat la pre-campanya.

De tot cor, espero que desprès de la turmenta, torni la calma i el cel faci net i que el sol brilli amb més potència i energia que mai.

Estic d’acord amb la immensa majoria, el projecte de Reagrupament no s’entendria sense el lideratge d’en Carretero. Ara bé, que vol dir molt, si el projecte de país que defensa Reagrupament fracassa, serà degut a que han fracassat els seus líders, perquè els nostres objectiu són els bons. Això ens ho diu la raó i ens ho dirà el temps! Els nostre projecte de país està per sobre de les persones!

Qualsevol projecte de qualsevol tipus s’ha de sustentar en uns valors. El projecte de Reagrupament té com a base la transparència, la comunicació, la proximitat al territori, la transversalitat, valorar allò que ens uneix enlloc de discutir per allò que ens separa, entre d’altres. I cal donar exemple amb la resta de partits polítics, sent coherent amb els propis valors. A la política, aconseguir l’objectiu justifica els mitjans ? Només si es fan les coses ben fetes d’acord amb els propis valors.

No voldria acomiadar aquesta nota, sense agrair la inestimable col·laboració dels mitjans de comunicació que s’han fet ressò de la crisi, ja passada, de Reagrupament. Tant de bo, ens haguessin fet la meitat del cas, en els mesos anteriors quan s’han estat agrupant sensibilitats nacionals diverses amb un objectiu comú : viure en un país lliure, viure en un país millor.

Malgrat tot, continuo pensant que Reagrupament és l’única alternativa política vàlida pel bé del nostre país. Ara, més reforçats que mai: endavant Reagrupament!