EL CONFLICTE CATALÀ

Segons del diccionari, la paraula conflicte fa referència a una situació donada per una discordança entre les tendències o els interessos d'algú i les imposicions externes. Alguns s’entesten en negar la realitat i es poden escandalitzar però cal dir molt clar que Catalunya està en conflicte. No hi ha una important part de la societat que està apostant clarament per la independència? I què en podem dir de les limitacions i tuteles que en som víctimes els catalans?

El conflicte català avarca molts àmbits. Tenim, per exemple el conflicte generacional, on hi ha la generació del silenci i de la por que va néixer al franquisme i això fa que ara la majoria d’aquesta població prefereix no aixecar la veu, no fos cas que vinguin els tancs... També tenim el conflicte del català, la nostra llengua, que es troba seriosament amenaçada i qui digui el contrari simplement menteix. Us imagineu que a Alemanya, un alemany que vagi al cinema i només trobi films en francès? No sabeu la quantitat de joguines que regiro aquests dies per trobar alguna que “parli” català... Resulta tan difícil?

El conflicte econòmic podem dir que es basa en l’espoli fiscal, on l’Estat espanyol ens imposa una solidaritat interterritorial insostenible que suposa un fre al desenvolupament del potencial del nostre país i a l’ampliació de la despesa social dels catalans: pensions, subsidis d’atur, beques pels estudiants, ... Segons uns estudis, si Catalunya fos un Estat lliure, el seu pressupost s’incrementaria prop d’un 70%. Algú té cap dubte del fet de que si Catalunya esdevé un país independent no es beneficiaria clarament: menys impostos pels treballadors i les empreses, així com més prestacions socials, majors pensions, millora de la sanitat i de l’educació al disposar de més recursos, etc... Hi ha algú en contra d’unes perspectives de millora que garanteix el progrés i el benestar social actual i de les futures generacions?

I el més important és el conflicte polític, tant les relacions amb l’Estat espanyol com la situació política interna de Catalunya. L’Estat espanyol ens vol sotmesos i derrotats, no accepten la nostra realitat, ens imposen les seves lleis i encara estem esperant la sentència de l’Estatut. Qui esperi que canviïn i millorin les nostres relacions amb l’Estat espanyol,via el federalisme o el concert, que no es desesperi...

Ara més que mai està aflorant el conflicte polític intern. La classe política catalana ha demostrat les seves limitacions i mediocritats, portant la frustració, i la desafecció al nostre país. En resposta a tot plegat, la societat civil catalana està tirant del carro, ja que els bous fan més nosa que servei, recollint en consultes populars el sentiment independentista del nostre país, mentre els polítics s’encarreguen de minimitzar i menysprear els milers de vots a favor i els centenars de voluntaris. Quina manca de respecte! I quin èxit el resultat de les consultes! Que continuï la festa!

El conflicte català és més viu que mai i resulta evident que s’ha iniciat un procés que no té marxa enrere. La lluita per la dignitat nacional i la defensa del patriotisme català s’ha convertit en una prioritat nacional. La independència de Catalunya és possible, ja que depèn de nosaltres, és necessària per garantir el progrés social i, és urgent per poder protegir el nostre fet diferencial. Cal recollir aquest sentiment transversal i proposar una alternativa política amb un clar lideratge, en el que tots els catalans ens puguem reagrupar tothom amb un objectiu comú: la independència com a eina per assegurar viure en un país millor.

EL FET DIFERENCIAL

La majoria dels catalans ens sentim “especials” pel simple fet de ser catalans. Malgrat que ens vulguin derrotats i sotmesos, tal i com indica la història de fa tres-cents anys (o més) com ara en l’actualitat, hi ha una petita guspira d’orgull i de dignitat que ens fa revifar. Aquesta voluntat de ser i de continuar sent és el que jo anomeria com el fet diferencial.

El tema està en que aquest fet diferencial es manifesta en la nostra societat de moltes maneres, i qui negui l’existència del fet diferencial dels catalans està negant la realitat.

De manera general el nostre fet diferencial es basa en la cultura, en la història, en la llengua catalana, en la identitat nacional, en la manera d’entendre les coses, etc... I per aquest motiu, cap Tribunal Constitucional podrà dictaminar qui som o què deixem de ser... Per tant, en aquest sentit, ens hauria de ser igual el que acabin de decidir amb l’estatut. Nosaltres, els catalans, i la nostra dignitat nacional estem molt per sobre d’aquestes coses.

Per exemple, tenim el cas de la Marató anual de TV3. Aquesta iniciativa solidaria recull una onada de generositat i solidaritat que fa que es generi un sentiment social de pertinença a un poble orgullós d’aquests tipus d’actes. Poder dir que s’ha col·laborat (d’una manera o una altra) amb la Marató és motiu d’orgull. A més no cal dir que la recaptació és un exemple de generositat de la nostra societat, perquè desprès diguin que som garrepes...

Un altre exemple de fet diferencial, seria el Barça. Sense faltar a la resta d’equips catalans, però el Barça és més que un club. Té històricament associada la catalanitat, i els aficionats del Barça, independentment del seu origen, saben que quan guanya el Barça, també guanya moralment Catalunya. Que per cert, és l’únic que hem pogut celebrar aquest any els catalans! Amb tanta crisi econòmica, el drama de l’estatut i el gran engany del finançament, sincerament no teníem res més a celebrar. O és que la gent va sortir al carrer per celebrar-ho quan es va pactar l’estatut o quan es va acordar el finançament?

Quan no hi ha il·lusió, quan no hi ha un lideratge i un projecte de país engrescador, quan no hi ha ambició política, realment no cal celebrar res. Bé sí, l’anar fent i anar tirant...

Però, què passa quan hi ha una sèrie d’iniciatives que recullen la petita espurna de dignitat que ens queda als catalans i que volen lluitar pel nostre fet diferencial? Un bons exemples seria les consultes populars per la independència de Catalunya i també l’alternativa política que defensa Reagrupament. Cal mobilitzar el país i que s’encomani el sentiment “patriòtic català”. Tothom, independentment de l’origen, s’ha implicar en defensar els interessos generals del lloc on viu, on treballa i sobretot el progrés i el benestar social de les futures generacions. Si no ho fem nosaltres mateixos, qui defensarà els interessos dels catalans?

El nostre país està ple de petits exemples de fets diferencials i la suma de tots ells fan que Catalunya mantingui la voluntat de sobreviure. Però no hi ha prou amb la defensa passiva del nostre fet diferencial, si no que ara més que mai, és necessari la lluita activa per defensar-nos amb fermesa i determinació. No ha de ser del nostre dret, ha de ser el nostre deure.

PER FI !

Per fi, una mica de dignitat! M’estic referint a l’editorial conjunta publicada la setmana passada pels diaris catalans. Per fi, algú ha donat un cop de puny a la taula i ha dit, ja n’hi ha prou! Cal treure’s el barret davant aquesta iniciativa històrica que recull el sentiment majoritari del nostre país.

Per fi, s’ha posat sobre la taula el greu problema institucional que s’està gestant. I és que si no es respecta un estatut aprovat pel poble català en referèndum, si ens acaben dient que l’estatut no és constitucional, ens situaran en un camí de no retorn. I davant dels mals presagis de la resolució del Tribunal Constitucional, totalment polititzat i deslegitimat, només ens queda defensar la nostra dignitat. Serà l’únic que ens quedarà.

Per fi, hi ha hagut una resposta transversal, per part dels mitjans de comunicació catalans, posicionant-se a favor d’un objectiu comú. Per fi, la resta de la societat civil ( sindicats, col·legis professionals, ajuntament, clubs esportius, ...) s’està adherint massivament a la defensa de les nostres llibertats. Una vegada més, la societat catalana va per davant dels seus polítics. Tant els hi costa simbolitzar la unitat popular sense matisacions? No veuen que el poble reclama unitat en la defensa de l’ interès general de Catalunya i de la seva dignitat? No cal recordar, que com a resposta de la inacció dels polítics ha aparegut al panorama polític català Reagrupament, que vol recollir aquest sentiment transversal en defensa del retorn de la dignitat i el patriotisme al nostre país.

Per fi, hem vist com la caverna mediàtica de Madrid ha desenfundat la seva dialèctica més rància, desqualificant-nos amb insults i amb una manca de respecte total. Els hi fot tant que no tenen arguments i la seva reacció irracional, no és més que la prova de la seva incomprensió vers els catalans i de la por que tenen que Catalunya, com a societat plural i democràtica, defensi la seva dignitat i el seu fet diferencial.

Ni ens entenen, ni ens comprenen. I el pitjor de tot és que ni ens volen entendre ni ens volen comprendre. Algú, alguna vegada va dir: “Pero, ¿qué quieren estos catalanes?”Jo li contestaria: simplement volem respecte i viure amb llibertat i dignitat. I a més afegiria que si no podem conviure sota un mateix sostre, no ens deixen cap altra sortida que lluitar democràticament per la independència del nostre país. Acabarem enterrant un estatut ja nascut mort, que entre tots l’han acabat de matar i donarem la benvinguda al naixement d’una Constitució Catalana pròpia.

Per fi, Catalunya ha donat un signe de vitalitat. I sincerament penso que, per fi, aquest procés ja iniciat fa uns mesos està agafant en la nostra societat. No hi ha marxa enrere. Les mobilitzacions pel dret a decidir, les consultes populars per la independència previstes properament arreu del nostre país (a pesar d’alguns partits) i l’aparició de Reagrupament com a alternativa política (a pesar també d’alguns partits i mitjans de comunicació), fan que la nostra societat es desperti d’un mal son en el que alguns ens volen ficar, diluint la nostra identitat i obviant la nostra voluntat de ser. Ja n’hi ha prou!

No hem de defallir, tenim la raó i tenim el nostre dret a voler ser catalans, per la nostra cultura, per la nostra identitat nacional i per la nostra llengua, per la nostra història i pel nostre futur, pel nostre orgull i per la nostra dignitat. Tenim doncs, el deure de defensar activament el nostre país sempre, sobretot en aquests moments d’emergència nacional, on ens hi juguem la nostra supervivència com a poble. Estic convençut que si tothom hi treballem amb aquest objectiu comú, ho aconseguim, per fi!