PRIORITAT NACIONAL

Catalunya no és un país normal. Molts es pregunten perquè li diem país, quan només és una “Comunidad Autonoma de régimen común”. I és veritat, tenen raó, encara que jo més aviat li diria que del régimen anterior. O és que hem passat pàgina a la nostra història, tal i com en ho volen fer creure amb la famosa transició? Això de la transició modèlica (i tal i tal…) no deixa de ser un eufemisme, ja que estem davant de la continuïtat legal del franquisme, ensucrat per un pobre sistema democràtic, viciat i manipulat pels dos representants de la mateixa moneda del nacionalisme espanyol: el PSOE i el PP.

Que ningú s’enganyi que en temes sensibles, el nacionalisme espanyol s’ajunta i consensua ràpidament una posició comuna. Coses de l’ interès general (espanyol). Mireu per exemple el País Basc. Em podeu dir si és un govern d’esquerres o de dretes? Bona pregunta, oi? Doncs una més fàcil. Hi ha un govern nacionalista basc o espanyolista? Aquesta sí! Què ens diu tot això? Doncs que la prioritat nacional està per sobre de la resta de matisos polítics.

En canvi a Catalunya, degut a la desafecció política promoguda per uns polítics mediocres, la resignació social i crisis de valors nacionals, sembla que estiguem estabornits, adormits i anestesiats. Els nostres actuals polítics semblen aquells cavalls vells, cansats, pesats, cadascú tirant cap al seu costat i el carro sense moure’s del lloc. El pitjor de tot és quan no només no tiren el carro endavant, sinó que es posen darrera del carro. Llavors és quan el país es perd en discussions estèrils i trifulgues inútils que no porten enlloc. Com hem vist al País Basc, la prioritat nacional ha d’estar per sobre de tot, i un cop aconseguim la normalitat nacional, un cop siguem un país normal, llavors podem parlar si volem la ratlla més a la dreta o més a l’esquerra.

La prioritat nacional, on la majoria hi estareu d’acord, no és cap altre que viure en un país millor, on es defensin i es garanteixin alts nivells de progrés i benestar social a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, així com de les generacions futures. Vist on estem ara i el que ens espera si no fem res, no ens queda cap altra sortida que lluitar d’una manera desacomplexada, serena i tranquil·la, per la independència de Catalunya. I I com podem fer això? Creieu sincerament que sense fer res especial ho podem assolir o realment val la pena fer un esforç addicional, donar un pas endavant i dir sí ho podem fer entre tots?

Sé que culturalment els catalans som molt individualistes i que en general, ens costa col·laborar en un projecte amb més persones, doncs encara serà més difícil imaginar un moviment transversal de persones de qualsevol origen i ideologia política tenint com a prioritat una projecte comú. Algú realment s’ho imagina? Doncs per molt que ens costi d’imaginar, em consta que s’estan reagrupant moltes persones arreu del país, de diferents sensibilitats nacionals, entorn d’un nou projecte polític que treballa com a prioritat defensar precisament la que ha de ser la prioritat nacional de Catalunya: la independència. Molta gent ho té clar, mireu sinó els resultats de les consultes populars del 13 de Desembre i el que indiquen les enquestes, prop d’un 39% (el Periodico 22/12/09).

Estic segur que aquesta alternativa política, Reagrupament, tindrà molt a dir en les properes eleccions al Parlament. Preneu nota d’aquest nom: Reagrupament. Us sonarà molt!

QUE NO ENS ENGANYIN !!!

Curiós el nostre país! Segons el tripartit, vivim al País de les meravelles. I és veritat: aquí passes coses meravelloses. I tot això gràcies als nostres polítics, que s’han convertit més aviat en il·lusionistes, i no perquè venguin il·lusió, sinó perquè venen enganys com si fossis grans esdeveniments transcendentals.

No m’estic referint a enganys fruits d’equivocacions del moment, com és el cas del conseller Francesc Baltasar, quan declarava amb rotunditat que la causa del foc d’Horta de Sant Joan era un mal llamp. Però aquesta equivocació sense l’autocrítica necessària, el converteix en un polític sense credibilitat, i si un polític perd la credibilitat, ho perd tot!

Voldria posar l’accent, en la tragicomèdia que ens està acostumant el tripartit, quan anuncia que gràcies a ells s’aconsegueixen fites històriques pel nostre país. I m’està venint al cap el pacte del finançament i l’efecte real que ens suposa. Heu notat alguna cosa? Les petites millores del tripartit amaguen grans fracassos pel país.

Tenim l’exemple de la cessió de la gestió de la xarxa de rodalies de RENFE. El traspàs més important dels últims anys, segons en Saura! Mentrestant, la màxima preocupació del conseller Nadal és que els lavabos estiguin nets, tot avisant la millora serà progressiva... així que els pobres usuaris es vagin armant de paciència, encara que venint de RENFE deuen estar prou curtits. Resulta que ara tenim la gestió d’uns trens i unes estacions que no són nostres, com tampoc d’unes vies obsoletes i de les famoses catenàries. El govern ho ven com si ens haguessin donat una casa per viure-hi, però només hi estem de lloguer.

Ara tenim el tema dels aeroports. Catalunya necessita i reclama que el Prat esdevingui un aeroport internacional de referència, que sigui la porta d’entrada de noves oportunitats que redundarà positivament en el país: més turisme, més atracció de multinacionals, més dinamisme econòmic, etc... Com a mínim, tota la societat civil catalana està d’acord en això, oi? Doncs bé, resulta que ara el Govern espanyol ens ha concedit en un acte de generositat sense precedents que hi hagi representació d’organismes públics catalans en els consells d’administració dels aeroports catalans. Sí, sí, un fet històric! Però que no ens enganyin, tindrem veu però no tindrem vot! Creieu que això és suficient? L’Estat espanyol argumenta que prioritza per l’ interès general. I jo pregunto, l’interès general de qui? El model aeroportuari espanyol, com a molts altres àmbits, resulta un fre al desenvolupament del nostre país. Algú s’imagina que el president del Barça també fos en Florentino Pérez ? Qui guanyaria sempre? Doncs això està passant als aeroports. Barajas és un competidor directe d’El Prat, i això afecta la nostra economia...Pregunteu-vos sino, on s’han instal·lat la majoria de filials de corporacions internacionals de serveis a l’Estat? La ma fosca d’AENA decanta la balança cap al mateix cantó, ja veiem quins són els interessos es defensen... Ah! A més, cal recordar que la nova Terminal 1 d’El Prat, que ha costat unes cinc vegades menys que la Terminal 4 de Barajas, no té encara connexió de tren ni de metro. Com sempre, cornuts i pagar el beure!

Tenim unes infraestructures a mitges i això significa que el nostre país va a mitges: tenim un AVE que acaba d’ arribar a Barcelona però encara estem esperant la connexió amb França. Sabeu quan fa que es va inaugurar l’AVE a Sevilla? A 1992, fa ja 18 anys!!! Per altra banda, tenim un eix transversal que ja es va quedar petit abans d’inaugurar-lo, i ara corre-m’hi tots a desdoblar-lo i a suportar un cost exorbitant. Fa relativament poc que es va acabar el tram de la N-II entre Igualada i Cervera, però encara tenim pendent tot el tram de la N-II a partir del Maresme fins Girona.

Resumint, tenim un país a mig construir, fruit d’uns polítics mediocres amb poca visió de país i d’un sistema de finançament injust que perpetua l’espoli fiscal que en son víctimes els catalans. Cal pensar en gran! Cal ser ambiciós! No ens podem permetre viure en la resignació perpetua! Si volem un país de primera, necessitem unes infraestructures de primera, per tant uns polítics valents que defensin realment l’interès general del país. Cal dir les coses pel seu nom, no podem disfressar la realitat. El tripartit no ens pot vendre com a èxits aconseguir engrunes i dir que són fets històrics! Tal i com va dir encertadament en Carod Rovira, al seu moment, “se’ns pixen a la cara i ens volen fer creure que plou”.

2010: ANY ZERO

Any nou, vida nova? Si volem sí! Si volem aquest any 2010 pot ser l’inici d’una nova vida. I no ho dic, perquè l’actual situació econòmica i social sigui tan depriment que pitjor no podem anar, i que per poc que es millori ja semblarà que veiem brots verds per tot arreu. Alguns ja veuen la llum al final del túnel, però el que no saben que el que veuen és un camió que està a punt d’atropellar-los…

La vida nova pot venir si realment volem canviar les coses, si realment és la nostra voluntat canviar les coses. Si volem el mateix, continuem fent el mateix… però no pretenguem fer coses diferents, si continuem fent el mateix. Qualsevol canvi real, exigeix primer un canvi nostre.

I ho dic tant des del punt de vista individual, com des del punt del vista col·lectiu. A nivell personal, cadascú coneix les seves pròpies inquietuds i necessitats i només en depèn de cada persona buscar la seu pròpia motivació per aconseguir-ho. A nivell col·lectiu, segurament la majoria estarà d’acord que el nostre país necessita un canvi. I no un simple canvi com el traspàs de les rodalies de RENFE, fet anunciat com el més important dels últims anys per part del tripartit. Quina poca alçada de mires!

El nostre país necessita ambició i un projecte il·lusionant. No hi ha prou amb conformar-se amb un acord de finançament que perpetua l’espoli fiscal, amb acceptar uns obsolets trens i sistemes ferroviaris mal gestionats entre moltes altres coses. No hi ha prou amb veure com el Tribunal Constitucional, situa en via morta el tren de Catalunya, limitant tot el nostre potencial com a país. No hi ha prou en veure com uns polítics mediocres fan descarrilar el nostre tren. Ja n’hi ha prou!

Aquest any 2010, pot ser l’any zero on les coses comencin a canviar realment a Catalunya. Tard o d’hora, en funció del nerviosisme del Govern, es convocarà eleccions al Parlament, que recordem que és qui tria al President de la Generalitat. Els partits polítics ja estan traient la seva calculadora electoral. Estic segur que d’inici, ningú es casarà amb ningú i voldran marcar perfil propi, encara que posteriorment, tal i com hem vist, faran el que més els interessi per “tocar poder”.

De totes maneres, no sé si tots tindran la consciència prou tranquil·la, però el que estic segur és que tots miren amb recel noves alternatives polítiques, com Reagrupament, que suposen clarament un canvi tant en el fons com en les formes.

La desafecció política a Catalunya és tan gran que el nostre país està començant a reaccionar. Mireu si no les consultes sobre la independència de Catalunya!. Espero i desitjo que aquest any 2010 es produeixi una onada de canvi i d’esperança, a l’estil Obama al EE.UU., on s’imposi un nou estil de fer política, on hi hagi un projecte de país que defensi els interessos nacionals, on la majoria de la nostra societat es vegi involucrada i participi activament, on es recuperi el patriotisme i la dignitat catalana.

Aquest any 2010, si la majoria de nosaltres ho volem, entre tots podem canviar el nostre país. Com diria l’Obama: YES, WE CAT!