JO RETALLO, TU RETALLES, ELLS RETALLEN...

No! No digueu retallades, digueu estalvis! O potser els estalvis es fan per cobrir necessitats futures? Llavors, si ens referim a cobrir excessos del passat, millor diguem sacrificis. Potser sí, potser queda millor dir sacrificis ja que el que se’ns demana és la renuncia a una sèrie de coses que abans es feien alegrement i que ara, simplement, no toca.
Sembla que tothom s’hi ha posat d’acord, per una vegada. Els mitjans de comunicació en va ple, els polítics, ja estiguin al govern o a l’oposició, inclús nosaltres mateixos, la societat, sembla que no tinguem cap altra conversa que el tema de la crisi i de les conseqüents retallades. Molt em temo que ens espera una llarga etapa de vaques flaques. La gent ho té assumit i fins i tot es podria dir que estem resignats. L’altre dia li vaig preguntar a un conegut – com va tot? – i em respongué tot tristó: “respecte a què?”.
Per una banda cal reconèixer que la cosa està molt “xunga”. Qui no coneix algú que està a l’atur? Qui no coneix algú que no es pot permetre anar de vacances? Qui no coneix un/a jove, i no tan jove, que busca feina i no en troba? Qui no coneix un banc o caixa que ha denegat algun crèdit personal o a petites empreses? Però per l’altra banda la societat ha de fer autocrítica. Qui no ha viscut per sobre de les seves necessitats, endeutant-se ingènuament i estirant més el braç que la màniga? Qui no està pagant una hipoteca o un crèdit que no el permet viure? La culpa és de tots! Semblava que alguns estiguéssim dintre dels contes de “la lletera” o “ el de la formiga i la cigala”. La ingenuïtat, la cobdícia, el mínim esforç, l’especulació, el diner fàcil i uns mals gestors financers i polítics van fer una barreja explosiva. Que va explotar fa ja uns anys i que encara ens costarà molt recuperar la confiança i l’alegria que tota societat es mereix.
I els polítics també tenen la seva responsabilitat. La seva mediocritat i interessos polítics, feia que neguessin, una vegada i una altra la tossuda realitat. Encara veig al ZP negant la crisi a principis del 2008 i no vull imaginar-me com estaríem ara si s’haguessin fet bé les coses des d’un bon principi. Manca de voluntat política per pactar veritables reformes estructurals i el sobre dimensionament d’algunes administracions públiques, fan que ara, corre-m’hi tots. Aquí a Catalunya, s’han multiplicat en el últims anys el número de funcionaris anys així com el de empreses públiques. No dic que en alguns casos estaries més que justificats: administració de justícia, mossos, professorat, etc... encara tenim un dels ratis de funcionaris sobre població activa més baixos de l’Estat. Però hi han alguns casos que fa un tuf d’ineficiència del sector públic important i de vegades irrespirable.
No crec que eliminant llits i tancant plantes d’hospitals sigui una bona mesura, ni tampoc reduint recursos de cultura. A la Generalitat i als organismes públics hi hauria molta feina a fer a optimitzar els recursos públics, eliminar duplicitats i simplificar les estructures polítiques que han de regir una societat moderna.
Que no se li escapi a ningú que estem entrant a una nova era. Les retallades, tant a nivell púbics i privat són necessàries per eliminar les ineficiències, per aprimar-nos del greix acumulat per capritx. La crisi és com la poda d’un arbre, a vegades cal tallar les branques més grans amb fulles mortes per tal de tornar a créixer renovadament amb més força i empremta que mai.

OFERTA DE FEINA: PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Petit país amb molt potencial, anomenat Catalunya, busca al representant del seu màxim òrgan d’autogovern, la GENERALITAT de CATALUNYA:

PRESIDENT DE LA GENERALITAT

La seva Molt Honorable missió serà:

• Retornar la dignitat nacional i la il•lusió col•lectiva per a un projecte de país lliure.
• Lluitar per la independència com a única via de progrés i benestar dels seus ciutadans.
• Defensar que Catalunya ha de ser una nació lliure i que necessitem tenir Estat i Constitució sobre la qual projectar la construcció del nostre futur lliure i sobirà.
• Proclamar des del Parlament, la Declaració unilateral d’independència, amb el posterior referèndum per ser ratificat pel nostre poble, amb el conseqüent reconeixement i integració de Catalunya, com a Estat lliure, independent, democràtic i social a la Unió Europea i en el món.
• Regenerar la democràcia, amb una major exigència ètica de l’activitat política que impedeixi casos de corrupció.
• Apropar els ciutadans a la política seguint els principis d’honestedat, integritat, objectivitat, transparència i responsabilitat, eliminant la desafecció política dels últims anys.
• Fer una llei electoral pròpia de Catalunya, que limiti els mandats, la despesa electoral, tot exigint una major transparència en el finançament dels partits polítics així com la declaració patrimonial dels càrrecs públics.
• Controlar la despesa pressupostària amb el màxim rigor i austeritat, eliminant càrrecs innecessaris i informes de dubtosa utilitat.
• Optimitzar i simplificar l’Administració Pública, buscant la màxima eficàcia en la gestió dels recursos públics i simplificant els tràmits administratius.
• Treballar pel retorn dels valors de Catalunya: treball, esforç, iniciativa, creativitat, estalvi i visió de futur, retrobant l’excel•lència del país.
• Potenciar els sectors estratègics de Catalunya, que ens donen un major valor afegit, i crear les condicions necessàries per la seva productivitat: infraestructures, comunicacions, mobilitat, energia, recerca i societat del coneixement.
• Convertir l’eliminació de l’espoli fiscal, gràcies a la independència, en una menor pressió fiscal i en una major riquesa i benestar social per tot el país.

El perfil desitjat és:

Persona seria, responsable i coherent, amb uns innegables principis i valors d’estima a Catalunya i a la seva gent. Amb un bagatge personal i professional innegable que s’adapti als requisits demanats. No és necessària experiència en política, i preferiblement que tingui una professió prèvia, evitant els vicis dels actuals polítics mediocres.

Abstenir-se, polítics professionals, mediocres i /o corruptes, que no han sigut capaços de defensar la dignitat nacional i que no contemplen que la independència és l’única eina per assolir el veritable canvi que garanteixi el progrés i benestar social de les catalanes i catalans, i també el de les futures generacions, al constatar-ne que no hi ha alternativa possible que ho aconsegueixi.

Els possibles candidats/es seran avaluats en una única proba el proper diumenge 28 de Novembre, per un tribunal popular. I si vols formar part d’aquest magnànim tribunal, simplement has d’anar a votar!

QUO VADIS, CATALUNYA?

Considero que el títol d’aquesta modesta nota d’opinió Quo vadis, Catalunya? ( Cap a on vas, Catalunya?) és suficientment indicatiu del punt on ens trobem les catalanes i els catalans.

Estem davant de les eleccions al Parlament de Catalunya que marcaran el futur de tota una generació així com el camí a seguir de tot del país. En els darrers anys han passat prou coses i prou greus, com per considerar d’especial transcendència el resultat electoral del proper 28 de novembre.

Per enumerar uns quants fets de rellevància hi trobem: el cansament del procés estatutari i les conseqüents retallades del Tribunal Constitucional, la perpetuació de l’espoli fiscal per la qual cada català contribueix una mitja de tres mil euros anuals al benestar de la resta d’espanyols al mateix temps que la crisi econòmica castiga les empreses catalanes i premia l’atur amb rècords molt preocupants amb els corresponent drames socials. Gràcies a la gran desafecció de la política per culpa de la mediocritat i covardia dels polítics per assumir un projecte de país il•lusionant, han aparegut una sèrie de plataformes socials que clamen per la independència de Catalunya, donant com a resultat noves alternatives polítiques al Parlament. I ja no ens sorprèn la continua negativa a la participació lliure de seleccions esportives catalanes, ni els continuats atacs a la nostra llengua, el català, per part dels mateixes institucions d’un Estat que no ens accepta tal i com som. Així, doncs, què més ens han de fer per tal que reaccionem? Què més? No us bull la sang davant de cada menyspreu i manca de respecte que en som víctimes? No us fa mal el país?

El passat 10 de juliol, a la històrica manifestació a Barcelona, semblava que alguna cosa de debò podia passar, malgrat la nostra classe dirigent. La societat civil va posar de clarament de manifest que cal fer alguna cosa per defensar la dignitat nacional, sortint de l’armari milers d’independentistes d’arreu. La multitudinària manifestació va ser tot un exemple de catalanitat i d’orgull de ser català.

Desprès de l’estiu, sembla que la societat torna a estar adormida, gràcies a l’anestèsia general aplicada pels partits polítics clàssics amb les falses promeses, plena de demagògia i hipocresia, barrejada amb atacs personals d’un baix perfil i un baix to preocupant. La baixa qualitat democràtica del nostre país “prostitueix” el sistema. És una vergonya veure com els mitjans de comunicació i el poder judicial ballen al ritme dels dictàmens d’uns polítics de segona per un país de primera.

La sensació que de que aquí no ha passat res m’angoixa i el sentiment de que, potser, no res canviarà en el futur, encara em pertorba més. Sé que no cal fer cas a les enquestes manipulades i que cal escoltar totes les alternatives polítiques existents, per noves que siguin, com per exemple les de REAGRUPAMENT. I si finalment no aconseguim canviar res, simplement haurem d’acceptar que tenim el país que ens mereixem, sense més dret de queixa.

Cal recordar que el futur de Catalunya, com a poble lliure, no es fa en contra de ningú, sinó que simplement a favor de tots nosaltres. Així doncs, tenim a les nostres mans, el vot que pot orientar el camí que seguirà el nostre país. Quo Vadis Catalunya? Diga-m’ho tu, votant amb el cap, però també amb el cor.

SANT JOAN ÉS A LA TARDOR

Com ja sabem tots ara, a la tardor, es celebrarà finalment les eleccions al Parlament de Catalunya. La cosa promet! Mai com ara hi han hagut un ventall tan ampli d’opcions per triar i remenar. I sincerament penso que això és bo, ja que pot afavorir la participació i remoure la consciència dels abstencionistes i dels desencantats de l’actual situació política del nostre país.

Podem dir que, gràcies al procés estatutari i a la inestimable retallada per part del Tribunal Constitucional, coneixem millor les posicions dels diferents partits i també les seves limitacions. Tothom surt retrat a la foto. N’hi ha que surten envellits i descolorits, com els partits tradicionals, que ja sabem a on ens han portat i que no ens prometen res de nou. A la dreta i a l’esquerra de la imatge surten les minories necessàries però limitades al seu propi discurs. Però el que dona un color especial a aquesta fotografia és la nova dimensió que porta el debat sobre la conveniència o no de la independència per Catalunya. Al primer pla, han donat un pas endavant uns nous protagonistes de l’escena electoral catalana. Reagrupament i Solidaritat Catalana han donat un pas endavant i han declarat obertament el seu independentisme de manera directa i desacomplexada. En un segon pla, tenim el règim autonomista que defensa clarament la continuïtat de l’espoli fiscal i de les negociacions infructuoses perpètues, així com la dependència d’Espanya i, per tant, la nostra decadència.

Resulta una obvietat que el mal anomenat debat identitari marcarà el debat d’aquestes eleccions. Cada vegada se’n parla més i cada vegada la gent del carrer tenim més clar que la independència de Catalunya ens garantirà el progrés i el benestar social del nostre país depèn simplement de nosaltres. I si ens poséssim tothom d’acord? i si aquest sentiment, cada vegada més majoritari a la nostra societat, fos escoltat pels nostres polítics? I si els polítics fossin capaços d’escoltar el clam del poble i presentessin una alternativa política transversal que prioritzi inequívocament per l’interès del país enlloc dels interessos partidaris?

Doncs no! L’ independentisme català es presenta més dividit que mai. Com deia l’acudit: “Eren dos catalans i tres partits polítics ...”. I la culpa la té en Joan. Segurament un Joan tindrà més culpa que l’altre. Entre els Joans s’està cuinant la revetlla. En Joan Puigcercòs i el seu acòlit en Joan Ridao, per part de la històrica i desgastada ERC, en Joan Carretero representant el projecte polític de REAGRUPAMENT que ja està implantat arreu del territori, i el mediàtic Joan Laporta i la seva camarilla, en nom de Solidaritat Catalana.

Suposo que cadascú té el seu propi projecte polític, i tot i que les possibles diferències programàtiques poden semblar mínimes, segur que hi han matitzacions prou significatives i inclús aversions personals, que poden ser un impediment per a arribar a un consens. Per això, i si no apareix el veritable Sant Joan i ens bategi a tots amb la fe catalana, no tindrem el miracle de la unitat que el poble espera. Malgrat tot, el que sí tindrem són varies alternatives independentistes. Podem triar el projecte de país o la persona que més confiança ens doni. Segurament aquell que ens conduirà a una Catalunya independent no sigui cap dels Joan esmentats, ja que si no són capaços d’arribar a un acord entre ell, com volen liderar un país? Però , cal admetre i reconèixer que segurament sense aquests Joans i els “joanets i joanetes” que han despertat la consciència col•lectiva, no s’hagués iniciat el procés d’alliberament nacional irreversible. Però això, proposo que el 28 de novembre sigui declarat Sant Joan, el lluitador.

EL DEURE DE DECIDIR

Aprofitant aquestes vacances, he llegit l’últim llibre d’en Salvador Cardús, eminent personalitat del nostre país, que com a sociòleg, fa un diagnòstic molt encertat de l’actual societat catalana. A part de la reflexió sobre la situació política dels últims anys a Catalunya i l’ evolució de la nostra societat, em va cridar l’atenció aquells epígrafs que feien referència al deure de decidir, contraposant-ho vers el concepte del dret a decidir.

La idea és molt simple, alhora que molt potent. Els catalans no només tenim el dret a decidir, sinó que a més, ens hem de sentir obligats a exercir el nostre deure de decidir. És a dir, que no hi prou amb el conformisme d’una vida passiva, sinó que hem de passar a la acció per defensar els nostres interessos. Perquè si no ho fem nosaltres, els catalans i les catalanes, qui ho farà per nosaltres?

El dret a decidir no deixa de ser un concepte abstracte que no ens porta enlloc. Alguns partits polítics s’omplen la boca amb aquesta cortina de fum que els disfressa de sobiranistes, tot dient que hi tenim dret. Oi tant que sí que hi tenim dret! Només faltaria! El dret a decidir és un fet inalienable del qualsevol poble. Però resulta que reclamar el dret a decidir, que ja es pressuposa que el tenim pel simple fet de ser una nació, és com demanar permís per existir, a més a algú, que ja saps que no t’ho reconeixerà.

Actualment la política catalana està plena de incongruències notables. Uns demanen que Catalunya formi part d’una Espanya federal, quan Espanya no ho és de federal. Tothom sap que en té una clara vocació centralista, unificadora i homogeneïtzadora (feu si no una enquesta sobre ). Uns altres demanen fer un referèndum oficial sobre la independència quan saben sobradament que és il•legal i inacceptable per Espanya (i si no que li preguntin a Ibarretxe). Uns altres estan demanant el concert econòmic, com a Euskadi o Navarra quan Espanya no ha acceptat lleugeres modificacions a l’estatut retallat. Tot plegat un desconcert!

Doncs així ens trobem ara per culpa d’aquesta colla de polítics professionals mediocres que ens han portat a aquest atzucac nacional de difícil sortida.

Cal veure les coses amb perspectiva i reconèixer que som nosaltres mateixos els qui posem el límit al nostre país. Catalunya serà allò que voldrem que sigui i si decidim que sigui un país lliure i sobirà, com la resta de països normals europeus, només hem de lluitar per aconseguir-ho, defensant activament la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra economia, el nostre fet diferencial i la nostra dignitat nacional. Tenim el deure de fer-ho. Tenim l’obligació moral de la nostra història i sobre tot de les nostres futures generacions.

El deure de decidir ens porta al camí de la independència, ja que és l’únic camí que ens garanteix un major progrés social i un millor nivell de vida a tothom. I per exercir el nostre deure de decidir, tenim una oportunitat única en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, votant aquelles noves alternatives polítiques que defensen la declaració unilateral de la independència de Catalunya proclamada per una majoria al Parlament i al mateix temps impulsen una profunda regeneració de la política catalana, retornant el patriotisme i la dignitat al nostre país. És el nostre deure!

TOT ESTÀ PER FER, I TOT ÉS POSSIBLE!

El passat 10 de Juliol a la tarda, no tenia res millor a fer que anar a la manifestació de Barcelona. I sincerament, què hi ha millor que manisfestar-se de manera lliure i pacífica a favor de la dignitat nacional del país on vius i en contra de la manca de respecte que hem sigut víctimes els catalans?. Home, n’hi havia per cridar ben fort: “JA N’HI HA PROU!” , i tots els que hi érem, van sentir moltes proclames a favor de la independència i molts poques per un estatut mutilat per uns personatges aliens a la voluntat del nostre poble.

Però la jornada va ser un exemple de CATALANITAT, i ho poso en majúscules perquè l’ambient que es respirava era tan especial que et feia sentir protagonista de un esdeveniment històric que pot canviar l’esdevenir de la nostra nació. El ”jo hi vaig ser”, pot ser dit per famílies senceres, nens en cotxet, avis en cadira de rodes, joves i vells, immigrants d’ara i d’abans, per sindicalistes i empresaris, pels d’esquerres i els de dretes, per associacions, plataformes i partits polítics, per la gent de Barcelona i per la gent d’arreu del país, per catalano-parlants i per no-catalano-parlants… En fi, no em vaig parar a comptar tots els manifestants que hi havien… quan portava més d’un milió em vaig cansar.
Segurament, cadascú tenia diferents motius per manifestar-se, ja sabem que els catalans tenim moltes sensibilitats, però hi havia alguna cosa que ens unia aquella tarda: l’orgull de ser catalans. El nostre poble, Catalunya, és un poble orgullós i necessitem recuperar la dignitat nacional. I només ho podrem aconseguir, quan Catalunya esdevingui un país lliure i independent, només així es podrà defensar el nostre fet diferencial i es podrà desenvolupar el nostre potencial com a país que serà la garantía de benestar i progrés per tots els ciutadans i les futures generacions.
Al viatge de tornada, vaig pensar amb un somriure a la boda mentre conduïa: “Hi ha país, molt país… on tot està per fer, i on tot és possible.”
I realment tots els signes apunten a que el nostre poble està més viu que mai, malgrat els actuals polítics que tenim, que no han entès res. Mai s’ha parlant tant d’independentisme com en els últims mesos, mai hi ha hagut tanta gent manifestant-se obertament a favor de la sobirania de Catalunya, mai s’havien fet consultes populars arreu del territori, mai hi ha hagut tantes associacions i plataformes no són més que una mostra de la vitalitat d’aquest moviment social que s’està imposant en els últims temps, mai no ha hagut una alternativa política que parli de manera tan clara de la independència de Catalunya… em sembla que mai hi hem estat tan a prop… i per això sóc optimista.
La metxa està ja engegada i vull creure que el procés d’alliberament nacional no té aturador. Esperem que per les eleccions de la tardor, tot aquest moviment independentista acabi quallant i es cristal•litzi en una candidatura unitària que reculli els màxims suports de la nostra societat civil i es converteixi en l’alternativa que realment el poble reclama, tenint com a prioritat la declaració unilateral de la independència al Parlament de Catalunya. Per aquest motiu, necessitem que els nostres dirigents facin un exercici de generositat, ja que el projecte de país ha d’estar per sobre de les persones. Sols anirem més ràpid, però junts arribarem més lluny.

JA N'HI HA PROU!

Crideu amb mi “JA N’HI HA PROU!”. Crideu fort, crideu emprenyats, molt emprenyats: “Ja n’hi ha prou”. I no, no és el lema de la propera manifestació del 10 de juliol a Barcelona. Només és l’estat d’ànim de una gran part (potser una majoria?) de la població de Catalunya.

Sincerament, no esteu farts de tot plegat? Creieu que ha valgut la pena tot el desgast que ens ha suposat el procés estatutari? S’ha aconseguit realment alguna cosa significativa i rellevant que suposi una millora clara del progrés econòmic i social per Catalunya, o ans al contrari, en alguns aspectes encara estarem pitjor que amb l’anterior estatut? Més enllà dels aspectes tècnics i dels articles retallats i interpretables, el que realment ens ha “tocat” és la dignitat nacional, i això és ja l’únic que ens queda.
Pobre estatut! Ha estat a l’UVI els últims quatre anys, i ja sabíem que acabaria així un dia o altre, oi? El deslegitimat TC ha sentenciat i ha aplicat l’extrema unció a un debilitat i moribund estatut, declarant-lo inconstitucional parcialment. La voluntat de la majoria del poble català no ha estat respectada i l’enterrament de l’estatut serà el proper 10 de juliol. I dic enterrament perquè la unitat catalana és pur tacticisme polític. Què passarà l’endemà?

Si pensem en petit, ens quedarem sempre petits! Dignitat és patriotisme, i patriotisme és independència!

Fixeu-vos bé que aquí tothom està dient: “ Ja n’hi ha prou!”. L’Estat espanyol, a través del Tribunal Constitucional i amb el suport dels dos partits nacionalistes espanyols, PSOE i PP, han dir, molt claret, que fins aquí hem arribat, que és el fi de trajecte i que deixem d’emprenyar, amb l’excusa de la “indisoluble unidad de España”. Que el PP i el PSOE estiguin contents i satisfets de la sentència és realment molt significatiu...

Per altra banda, tenim els polítics catalans, més preocupats de les seves expectatives electorals que de l’ interès nacional de Catalunya (cosa que confonen habitualment). El passat dijous, mirant el programa Àgora, de TV3, vaig constatar que l’únic que els uneix és la seva mediocritat. Alguns es posen la senyera per tapar-se les vergonyes del cas Millet i derivats, altres mostren incoherència total per mantenir-se al govern, i els altres simplement sembla que viuen en una altre món i la seva miopia no els deixa veure la realitat actual de Catalunya. D’aquesta colla, també en començo a estar cansat, molt cansat… Per sort tothom sortirà retratat a la foto electoral de la tardor. Cada partit s’ha posicionat envers el seu projecte polític de Catalunya. Tothom sap quin peu calcen cadascú i molts ja els hi diem “Home, ja n’hi ha un tip!” (alies “ja n’hi ha prou!”).

Però, quina és la realitat actual de Catalunya? Què vol la majoria dels catalans? Continuar com estem o viure en un país millor? Viure de lloguer en un pis amb més veïns envejosos o bé anar-se a viure en una gran casa pròpia? La realitat és que Catalunya està sofrint un gran crisi econòmica, social i d’identitat nacional. L’atur, els actuals índex de pobresa del nostre país són molt preocupants, i això m’entristeix molt. El nostre petit país és molt gran! No ens podem permetre viure resignats! Ja n’hi ha prou de camins equivocats, només la independència ens portarà el progrés social i el benestar al nostre país.

I per aconseguir-ho, ens cal una alternativa política que sigui transversal, equilibrada i unitària

que prioritzi la independència. Caldria convocar una Conferència Nacional del Sobiranisme en la que s’hi puguin adherir i reagrupar totes aquelles sensibilitats polítiques nacionals que vulguin lluitar realment per la dignitat nacional de Catalunya. L’objectiu bé que s’ho mereix! Ha arribat el moment de dir ja n’hi ha prou, donar un pas endavant i posar-se a treball realment pel futur del nostre país.