QUO VADIS, CATALUNYA?

Considero que el títol d’aquesta modesta nota d’opinió Quo vadis, Catalunya? ( Cap a on vas, Catalunya?) és suficientment indicatiu del punt on ens trobem les catalanes i els catalans.

Estem davant de les eleccions al Parlament de Catalunya que marcaran el futur de tota una generació així com el camí a seguir de tot del país. En els darrers anys han passat prou coses i prou greus, com per considerar d’especial transcendència el resultat electoral del proper 28 de novembre.

Per enumerar uns quants fets de rellevància hi trobem: el cansament del procés estatutari i les conseqüents retallades del Tribunal Constitucional, la perpetuació de l’espoli fiscal per la qual cada català contribueix una mitja de tres mil euros anuals al benestar de la resta d’espanyols al mateix temps que la crisi econòmica castiga les empreses catalanes i premia l’atur amb rècords molt preocupants amb els corresponent drames socials. Gràcies a la gran desafecció de la política per culpa de la mediocritat i covardia dels polítics per assumir un projecte de país il•lusionant, han aparegut una sèrie de plataformes socials que clamen per la independència de Catalunya, donant com a resultat noves alternatives polítiques al Parlament. I ja no ens sorprèn la continua negativa a la participació lliure de seleccions esportives catalanes, ni els continuats atacs a la nostra llengua, el català, per part dels mateixes institucions d’un Estat que no ens accepta tal i com som. Així, doncs, què més ens han de fer per tal que reaccionem? Què més? No us bull la sang davant de cada menyspreu i manca de respecte que en som víctimes? No us fa mal el país?

El passat 10 de juliol, a la històrica manifestació a Barcelona, semblava que alguna cosa de debò podia passar, malgrat la nostra classe dirigent. La societat civil va posar de clarament de manifest que cal fer alguna cosa per defensar la dignitat nacional, sortint de l’armari milers d’independentistes d’arreu. La multitudinària manifestació va ser tot un exemple de catalanitat i d’orgull de ser català.

Desprès de l’estiu, sembla que la societat torna a estar adormida, gràcies a l’anestèsia general aplicada pels partits polítics clàssics amb les falses promeses, plena de demagògia i hipocresia, barrejada amb atacs personals d’un baix perfil i un baix to preocupant. La baixa qualitat democràtica del nostre país “prostitueix” el sistema. És una vergonya veure com els mitjans de comunicació i el poder judicial ballen al ritme dels dictàmens d’uns polítics de segona per un país de primera.

La sensació que de que aquí no ha passat res m’angoixa i el sentiment de que, potser, no res canviarà en el futur, encara em pertorba més. Sé que no cal fer cas a les enquestes manipulades i que cal escoltar totes les alternatives polítiques existents, per noves que siguin, com per exemple les de REAGRUPAMENT. I si finalment no aconseguim canviar res, simplement haurem d’acceptar que tenim el país que ens mereixem, sense més dret de queixa.

Cal recordar que el futur de Catalunya, com a poble lliure, no es fa en contra de ningú, sinó que simplement a favor de tots nosaltres. Així doncs, tenim a les nostres mans, el vot que pot orientar el camí que seguirà el nostre país. Quo Vadis Catalunya? Diga-m’ho tu, votant amb el cap, però també amb el cor.