Com ja sabem tots ara, a la tardor, es celebrarà finalment les eleccions al Parlament de
Catalunya. La cosa promet! Mai com ara hi han hagut un ventall tan ampli d’opcions per triar i remenar. I sincerament penso que això és bo, ja que pot afavorir la participació i remoure la consciència dels abstencionistes i dels desencantats de l’actual situació política del nostre país. Podem dir que, gràcies al procés estatutari i a la inestimable retallada per part del Tribunal Constitucional, coneixem millor les posicions dels diferents partits i també les seves limitacions. Tothom surt retrat a la foto. N’hi ha que surten envellits i descolorits, com els partits tradicionals, que ja sabem a on ens han portat i que no ens prometen res de nou. A la dreta i a l’esquerra de la imatge surten les minories necessàries però limitades al seu propi discurs. Però el que dona un color especial a aquesta fotografia és la nova dimensió que porta el debat sobre la conveniència o no de la independència per Catalunya. Al primer pla, han donat un pas endavant uns nous protagonistes de l’escena electoral catalana. Reagrupament i Solidaritat Catalana han donat un pas endavant i han declarat obertament el seu independentisme de manera directa i desacomplexada. En un segon pla, tenim el règim autonomista que defensa clarament la continuïtat de l’espoli fiscal i de les negociacions infructuoses perpètues, així com la dependència d’Espanya i, per tant, la nostra decadència.
Resulta una obvietat que el mal anomenat debat identitari marcarà el debat d’aquestes eleccions. Cada vegada se’n parla més i cada vegada la gent del carrer tenim més clar que la independència de Catalunya ens garantirà el progrés i el benestar social del nostre país depèn simplement de nosaltres. I si ens poséssim tothom d’acord? i si aquest sentiment, cada vegada més majoritari a la nostra societat, fos escoltat pels nostres polítics? I si els polítics fossin capaços d’escoltar el clam del poble i presentessin una alternativa política transversal que prioritzi inequívocament per l’interès del país enlloc dels interessos partidaris?
Doncs no! L’ independentisme català es presenta més dividit que mai. Com deia l’acudit: “Eren dos catalans i tres partits polítics ...”. I la culpa la té en Joan. Segurament un Joan tindrà més culpa que l’altre. Entre els Joans s’està cuinant la revetlla. En Joan Puigcercòs i el seu acòlit en Joan Ridao, per part de la històrica i desgastada ERC, en Joan Carretero representant el projecte polític de REAGRUPAMENT que ja està implantat arreu del territori, i el mediàtic Joan Laporta i la seva camarilla, en nom de Solidaritat Catalana.
Suposo que cadascú té el seu propi projecte polític, i tot i que les possibles diferències programàtiques poden semblar mínimes, segur que hi han matitzacions prou significatives i inclús aversions personals, que poden ser un impediment per a arribar a un consens. Per això, i si no apareix el veritable Sant Joan i ens bategi a tots amb la fe catalana, no tindrem el miracle de la unitat que el poble espera. Malgrat tot, el que sí tindrem són varies alternatives independentistes. Podem triar el projecte de país o la persona que més confiança ens doni. Segurament aquell que ens conduirà a una Catalunya independent no sigui cap dels Joan esmentats, ja que si no són capaços d’arribar a un acord entre ell, com volen liderar un país? Però , cal admetre i reconèixer que segurament sense aquests Joans i els “joanets i joanetes” que han despertat la consciència col•lectiva, no s’hagués iniciat el procés d’alliberament nacional irreversible. Però això, proposo que el 28 de novembre sigui declarat Sant Joan, el lluitador.
