DINERS PÚBLICS, MANS PRIVADES

Els catalans no podíem ser menys i ja tenim el Madoff català. Sí, sí senyor, en Fèlix Millet s’ha convertit en l’heroi per tots els estafadors i amants de les males arts del nostre país. I és que en aquesta tèrbola història, alguna cosa no sona gaire bé, i creieu-me que no és la música que s’escolta habitualment en el Palau de la Música Catalana.

Sincerament desconeixo els detalls de la trama de corrupteles, factures falses, diner negre, apropiació indeguda, viatges exòtics, reformes d’habitatges familiars, renting exhorbitants de cotxes, etc… En fi, tot un abús i una vergonya nacional. Amb l’agravant que sembla ser un tema que ve de lluny i que, per tant, hauria de ser conegut per tothom. I tot això, sembla ser, que convenientment assessorat, alhora que correctament auditat.

Però no oblidem que el Palau de la Música no deixa de ser una entitat privada subvencionada amb diners públics, i per tant el Patronat que gestiona el Palau, format entre d’altres, per la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura, com a gestors del Palau de la Música, són co-responsables d’aquest desgavell. Dels imputats directes, que s’encarregui la justícia, però de la resta d’implicats indirectament en la mala gestió del Patronat haurien de dimitir dels seus càrrecs, per sentit comú i per dignitat. Aquí han badat tots!

Els catalans tenim una creu, i no em refereixo a la de Sant Jordi que hauria de tornar el Sr. Millet o bé retirar-li immediatament. Ja tenim prou penalitats amb l’actual crisi econòmica gravada per l’espoli fiscal que ens som víctimes i que ens impedeix fer polítiques socials pròpies, com per sobre, les nostres institucions no vetllin amb prou diligència, per la correcta utilització dels diners públics i la seva reversió a la societat.

La societat catalana no pot permetre que organismes públics subvencionin amb diners públics entitats privades, per molta funció social que faci, i que es posteriorment desentengui de la seva gestió, fent cas omís a determinats informes de la Sindicatura de Comptes. Alguna cosa molt greu ha fallat per part dels nostres actuals polítics. La deixadesa de funcions, la manca de control i el poc coratge per assumir responsabilitats defineixen un estil molt baix de política i de mala praxis. Ara per més inri, estem presenciant un altre episodi més de la degradació de la nostra classe política, quan uns acusen als altres per aquest lamentable fet. Què trist! I desprès diuen que hi ha desafecció política ...

Prou! No podem continuar així. Els catalans ens mereixem una nova classe política que suposi una veritable renovació política i regeneració democràtica. Necessitem una alternativa il·lusionant que porti aire fresc i que escombri tot l’ambient viciat i podrit de la nostra política. I entre tots els canvis i reformes que caldria afrontar, s’hauria de revisar el sistema de subvencions públiques (que fa un tuf insuportable a barreja d’interessos polítics i personals, més que no pas a defensa d’interessos culturals i socials) i establir mecanismes de control eficients i àgils que n’evitin un mal ús. Una correcta acció de govern s’ha de caracteritzar pel rigor pressupostari, l’austeritat i el caràcter social de la despesa pública. Amb els diners dels ciutadans no s’hi juga!

I ara, què hem de fer els catalans?

La consulta sobre la independència d’Arenys de Munt ha aconseguit amb un triple èxit : primer de tot ha sigut un èxit democràtic al poder expressar lliurement, al final el poble la seva opinió sobre la consulta, el segon èxit fa referència al irrefutable resultat a favor de la independència de Catalunya, i el més important dels èxits, ha sigut l’èxit mediàtic, gràcies a l’Estat espanyol i als seus instruments de pressió (jutges, govern, la Falange, …). Ningú s’esperava el rebombori que ha causat la famosa consulta d’Arenys. Realment podem dir que el tretze de Setembre és l’inici d’una nova etapa en la vida política a Catalunya.

Hi ha confluït molts condicionants que han afavorit aquest clima que hom pot anomenar, l’esperit d’Arenys. Si a una coctelera se li posa un procés estatutari esgotador amb un resultat devaluat d’entrada, encara pendent de una decisió política (que no judicial) del màxim òrgan judicial de l’Estat espanyol, la perpetuació de l’espoli fiscal amb el vist-i-plau del govern tripartit, que encara agreuja més la crisi econòmica que està passant la nostra societat, la desafecció política i nacional promoguda per l’actual establishment polític, i ha afegim la xispa de la reacció desmesurada del més autoritari nacionalisme espanyol, això garanteix l’èxit assegurat de la consulta d’Arenys i de la majoria de consultes que es puguin promoure.

Segurament hi hauran molts pobles, viles i ciutats interessades en fer participar els seus ciutadans en aquestes consultes i probablement amb un resultat similar, que no cal recordar que només té caràcter simbòlic. Segurament hi haurà moviments cívics i associacions socials que ho promouran, ja que no ho han fet els nostres actuals polítics per una clara manca de lideratge.

Parlant dels partits polítics hi trobem de tot. Hi haurà algun partit que s’apuntarà al carro de promoure les consultes, amb l’argument de que s’autoanomenen independentistes, per penjar-se alguna medalla davant la seva decebuda clientela. Per altra banda trobarem aquells que no volen sentir de consultes independentistes amb l’excusa de que la prioritat del país és sortir de la crisis. I com podem sortir de la crisis i no podem fer política econòmica des de Catalunya i a més tenim el dèficit fiscal que ens agrava la situació social? D’altres diuen que ara no toca debats estèrils identitaris. I jo els hi preguntaria, quan els hi va bé? I uns altres que no ho promouran però que ho veuen amb simpatia, i jo a aquests els hi diria que amb simpatia políticament no es va enlloc.

Resumint, tenim actualment uns partits polítics allunyats de la població que no lideren cap projecte il·lusionant de país, i una societat civil indignada per la manca de respecte i pel menyspreu que els catalans som objecte, deixant-nos una sortida: mobilitzar-nos per recuperar la dignitat nacional i la sobirania del nostre poble.

Aquestes mobilitzacions, ja sigui en forma de manifestacions o bé en forma de consultes populars, o en qualsevol altra forma d’expressar que la nostra nació vol ser un estat europeu, no deixarà de tenir un caràcter simbòlic si aquest sentiment de sobirania no es trasllada políticament al nostre Parlament. Es podem fer consultes a tots els pobles de Catalunya, i l’opció independentista podria guanyar en tots els casos, però en termes efectius, no passaria res. Bé de fet, l’únic que passaria seria que la nostra frustració nacional encara seria més profunda.

Per tot això, la pregunta que ens hem de fer és: I ara, què hem de fer els catalans?

La resposta és un nou un moviment social que vol reagrupar aquest sentiment nacional i sumar totes les sensibilitats que participen en aquestes mobilitzacions de la societat civil, per tal de presentar una alternativa política inequívocament independentista que tingui com a prioritat la independència de Catalunya, però no com a objectiu final, sinó com a eina pera aconseguir una major progrés i benestar social. El nostre país reclama un nou partit que suposi una veritable alternativa, seriosa, madura, responsable i democràtica que defensi obertament i sense complexes la independència de Catalunya i les nostres aspiracions d’esdevenir un Estat propi en una Europa lliure. Ens han decebut masses vegades i necessitem una nova il·lusió per creure que la independència del nostre país no és una utopia i que només depèn de la voluntat de la majoria dels catalans. L’esperit d’Arenys no pot quedar en no res. Només en depèn de nosaltres.

EL LLUMÍ I EL BIDÓ DE GASOLINA

Els promotors de la consulta sobre la independència a Arenys ens han mostrat a la resta de catalans una iniciativa plena d’enginy, valentia i coratge. És digne d’admirar, com aquesta petita població s’ha convertit en símbol que ha sacsejat la consciència nacional del nostre país, tant en el fons com en la forma. La societat civil és la que ha agafat la responsabilitat de fer una pregunta a l’aire sobre la independència de Catalunya. Una pregunta que molts tenim ganes de respondre i que pocs gosen a formular.

Resulta molt fàcil als actuals partits polítics donar suport “simbòlic”a aquesta iniciativa, quan qui hauria de fer realment la feina, no la fa. Ans al contrari, han de ser les plataformes i les associacions cíviques i ciutadanes qui promouen les reivindicacions, mobilitzacions i manifestacions per la defensa dels drets del nostre país. Si els actuals polítics no defensen prou els interessos nacionals, potser haurem de posar uns altres!

Arenys, no deixa de ser un llumí que vol donar una mica de llum a la desafecció nacional que pateix Catalunya. Tinc la sensació de que cada vegada més, el poble està dient prou als perjudicis, a l’espoli, a la falta de respecte, als continus atacs que som objecte els catalans i a la manca de una resposta clara i contundent per part dels nostres polítics. Tinc la sensació de que cada vegada més el poble està reclamant la tornada de la dignitat i el patriotisme, que defensi la sobirania de la nostra societat.

En resposta a aquesta situació, han aparegut uns piròmans, alies la Falange y el Govern espanyol (curiosa coalició), amb l’excusa de defensar la unitat indivisible de l’Estat, el totalitarisme espanyol i les sagrades escriptures de la inviolable Constitució espanyola utilitzada més aviat com a un Codi penal. Aquests personatges volen apagar el llumí d’Arenys amb un bidó de gasolina. Quin incendi més gran es preveu, que pot esdevenir incontrolable i estendre’s per tot el país. No veuen que hi ha una sèrie de condicions climàtiques i ambientals que hi conflueixen? Quina por poden tenir de que un grup de persones puguin expressar la seva opinió en un paper i posar-ho en un “capsa de sabates”? No hi ha res pitjor per un regim totalitari, disfressat de democràtic, que el poble pugui dir la seva. La realitat és molt tossuda i a més és la que és i no es pot negar.

El caràcter simbòlic d’aquesta consulta, i d’altres que es puguin convocar, no pot caure en l’oblit el dia següent. Totes aquelles mobilitzacions socials que defensin que Catalunya és una nació i que reclamin un estat propi han de tenir una eina política que canalitzi aquest sentiment inequívocament independentista i que defensi els interessos nacionals de Catalunya. Entre tots hem de reagrupar aquesta sensibilitat i presentar una alternativa política al nostre parlament, que suposi una regeneració de la nostra devaluada classe política, i que sigui un referent per tots els independentistes que lluitin democràticament per un Estat propi, com a eina per un major benestar i progrés social de Catalunya.

PROU MANIFESTACIONS

Prou de manifestacions, prou de continues revindicacions, ja n’hi ha prou! Els catalans només fem que queixar-nos per tot. Res no ens està bé. Que si el català no es defensa prou, que si el finançament és insuficient, que el Tribunal Constitucional retallarà l’estatut, que si no podem tenir seleccions esportives pròpies, … Per tot, ens queixem per tot!!!

Alguns diuen que hauríem de manifestar-nos per mostrar el nostre emprenyament en general i contra tot en particular. Jo ja no sé si abans o desprès de que uns quants individus del màxim organisme judicial espanyol anomenat pels polítics (també espanyols: PSOE+PP) decideixin què fer amb un estatut no respectat i ja devaluat, però aprovat en referèndum pel poble català. És cert! I potser fins i tot podria ser necessari, més com un acte d’auto-reafirmació (de que estem emprenyats!), que com un acte efectiu on aconseguir el respecte i la dignitat, no aconseguit fins ara.

Particularment jo faria servir el terme de “català queixós”, més que no pas el concepte de “català emprenyat”. Ens creiem que tenim el dret de reclamar allò que considerem que ens pertoca, ens creiem que som prou especials per tenir aquest dret, ens creiem que si les nostres reclamacions no són ateses es produeix una injustícia, ens creiem que som prou madurs per tenir un autogovern,… Ens creiem moltes coses, però a l’hora de la veritat, no deixem de ser una Comunitat Autònoma de règim general més! O és que estem fent realment alguna cosa diferent per deixar de ser-ho? Sincerament, jo penso que no, i a més crec que l’actual classe política no està gaire interessada en canviar les coses. A l’establishment ja els hi està bé mantenir el seu establishment! No tenen prou valentia política ni prou coratge per canviar res.

Llavors, per què ens entestem a queixar-nos amb la vaga esperança que ens facin cas? Els catalans, ens estarem convertint en uns anti-sistema? Sort que, en general, els catalans som un moderats i ens queixem moderadament. No ens fan gaire cas, i aquí no passa res.

Arrel d’això, de tant en quan surt alguna veu discordant, que ens recorda que alguna cosa no funciona prou bé. Deu ser la veu de la consciència (de la consciència nacional, vull dir). Alguna cosa ens remou per dintre, ens sentim lleugerament incomodats, i ens diem: “això que ens diuen és veritat, alguna cosa no funciona..., hem de fer alguna cosa per redreçar la situació ... però, què i com?”.

Sentir aquesta veu interna és el primer símptoma que li passa a alguns individus de l’estrany grup social de la societat civil catalana. El segon símptoma és l’efecte “soufflé”, que consisteix en la hiperactivitat i hipermotivació d’un grup de persones que es constitueixen ràpidament en plataformes autònomes, organitzant mobilitzacions i manifestacions amb moltes expectatives, que al final queden en el record com un fet pintoresc més, per la seva poca efectivitat. I el tercer símptoma és la desmotivació nacional, provocada per la resignació i frustració social col·lectiva per no obtenir respostes positives a les reclamacions realitzades, i també per la incapacitat de la classe política per recollir aquesta sensibilitat, generant la corresponent desafecció política. I torna a començar el cicle... És com un peix que es mossega la cua. D’aquesta “malaltia”, alguns no nacionalistes, en diuen paranoia col·lectiva aguda, d’altres, els nacionalistes en diuen trastorn bipolar nacional motivat per la il·lusió d’assolir el reconeixement i la dignitat que ens mereixem, barrejat amb la frustració de no aconseguir-ho.

Queda clar, per tant, la nostra societat catalana pateix aquesta estranya “malaltia”, ja que presenta periòdicament aquests símptomes. Si no fem res segurament podem “morir” en l’intent i diluir-nos en un “café para todos”. De totes maneres no deixa de ser significatiu, que malgrat tot i el temps passat, la nostra societat encara presenti signes vitals, quan el més fàcil hagués estat deixar de patir, deixar de ser. Però aquesta societat catalana, té quelcom que la fa diferent, serà el fet diferencial o simplement serà la voluntat de continuar sent, no ho sé, però el que està clar és que Catalunya continua lluitant per la seva supervivència com a nació.

Però no hi ha prou en conformar-se amb sobreviure. Si realment volem viure plenament i amb tota la potencialitat del nostre país, haurem d’anar al metge i que ens doni el remei a la “malaltia” de la nostra societat. Haurem de transformar la frustració social en dignitat nacional. Haurem d’eliminar la desafecció política amb una nova classe política que sigui sensible amb els sentiments del poble i que defensi els interessos generals del país, i no que prioritzi pels seus propis interessos electorals i partidaris. Haurem d’aconseguir que tornin a funcionar les coses com a un país normal, on els catalans ens puguem autodeterminar i autogestionar, buscant un major benestar pel present i les futures generacions. Haurem de reagrupar a tothom que vulgui viure en un país millor, en un país lliure, en un país sobirà, on siguin reconeguts tots els drets del nostre poble.

Jo vull no queixar-me més. Jo vull no haver-me de manifestar més.