FEM UN PAS ENDAVANT !!!

Hi han dos tipus de societats: les que se senten vives i les que estan en procés de deixar de ser-ho. També hi ha una tercera que són les societats mortes, però com ja estan mortes no s’hi pot fer res per revifar-les, i per tant no cal perdre el temps en aquesta tipologia. Les societats vives són aquelles societats que viuen amb il·lusió el present amb el màxim de progrés social possible i amb l’esperança del millor benestar per les seves futures generacions. No cal dir que aquest sentiment de societat viva es fonamenta en una identitat forta, cultura pròpia i una llengua comuna, en autoestima social i en dignitat nacional.

Per l’altra banda tenim les societats en procés de morir-se, seguint una lenta agonia que tè el seriós risc de ser irreversible. Són aquelles societats que no són respectades per les altres, que no tenen identitat pròpia o be la van perdent progressivament, diluint-se con el sucre en un “café para todos”. Són aquelles societats conformistes amb tot allò que els hi donen, que viuen en l’autocomplaença i en la comoditat d’un mínim benestar, submises i resignades, amb manca d’esperit crític, i que finalment acabaran morint.

I jo et pregunto, a on classificaries la nostra societat catalana? Consideres sincerament que Catalunya és una societat que viu amb plenitud tota la seva potencialitat, o bé consideres que Catalunya és una societat adormida, acomodada, resignada i immobilista a on és molt difícil canviar res i per aquest motiu hem d’acceptar-nos tal com som i anar fent?

Jo, personalment, no veig una il·lusió col·lectiva, no veig que el nostre país sigui respectat com es mereix, no veig que la nostra societat tingui prou autoestima i vagi amb el cap ben alt. Bona part dels responsables d’aquesta desafecció nacional han sigut els nostres responsables polítics que en són còmplices, ja que han mantingut i perpetuat la dependència de Catalunya vers Espanya, i en les seves prioritats no està la defensa dels interessos nacionals sinó els propis interessos partidaris, ni tampoc que Catalunya sigui una societat viva, realment viva. Als actuals polítics els hi falten coratge, valentia i un real sentit de país.

El fracàs del finançament aconseguit, n’és un bon exemple d’aquesta ineptitud. Ens han dit que és un acord històric, el millor acord possible en les circumstàncies actuals, però el que és segur és que aquest pacte de finançament no el que Catalunya es mereix. I ja veureu com queda l’Estatut desprès de la resolució del Tribunal Constitucional...Només de pensar que un òrgan espanyol judicial totalment polititzat, pugui decidir el destí del nostre país al seu criteri... Per ser honest, espero que sigui declarat inconstitucional, i quan més punts afectats millor... així tothom podrà veure que Catalunya no hi té cabuda en l’actual sistema autonomista. I si no reaccionem degudament, Catalunya estarà en un seriós risc de deixar de ser, de diluir-se com a societat viva i passar a ser una societat resignada i morta.

Algú, una vegada em va dir que viure amb por és no viure. I doncs, que hem de fer per viure? Què hem de fer per a què la nostra societat catalana se senti realment viva? Molt fàcil, no viure amb por. Però què hem de tenir por? El nostre màxim enemic som nosaltres mateixos. Hem de fer un pas endavant i comprometre’ns amb un nou projecte social i nacional regenerador, que torni l’esperança i la il·lusió al nostre país.

Precisament aquest és el propòsit de Reagrupament, associació promoguda per Joan Carretero, que defensa la independència de Catalunya i la regeneració política i democràtica del nostre país. L’objectiu és sumar i reagrupar totes les sensibilitats nacionals que defensi que Catalunya és una nació i tenim a dret a ser un Estat propi lliure amb la finalitat de promoure una candidatura transversal i unitària a les eleccions al parlament. La independència és possible i necessària, i només depèn de la voluntat dels catalans.

Estic plenament convençut que el moviment de REAGRUPAMENT genera la il·lusió, la rauxa i l’esperança que Catalunya necessita per tornar a sentir-se un país lliure i una societat viva T’hi apuntes?

CRUÏLLA DE CAMINS

Sóc un nouvingut a la política i estic convençut de formar part d’un nou projecte engrescador fruit d’una il·lusió col·lectiva sense aturador. Mai no havia militat a cap partit i tenia un sentiment de creixent desafecció. Sincerament, no hi tenia cap interès vist l’actual panorama del nostre país. Decepció, desmotivació i resignació definia el meu estat ànim vers la política del nostre país i els pobres resultats obtinguts.

Actualment estem en un punt crucial per la història del nostre país. Estem en una cruïlla de dos camins que van en direccions oposades. Per una banda tenim l’actual camí, el camí que ens porta a una autonomia limitada dintre d’una Espanta centralista, un camí que portem caminant des dels últims anys i que hem vist que s’ha fet carregós i feixuc. L’altre camí, és el camí de l’esperança i de la il·lusió, és el camí de l’autorealització del nostre poble com a un país lliure. Aquest és el camí de la independència.

Resulta molt fàcil seguir l’actual camí, deixant-se emportar per la inèrcia, l’inmobilisme i l’autocomplaença, sense tenir necessitat de canviar res. Resulta molt fàcil continuant creient que encara és possible l’encaix de Catalunya en una Espanya plural i federal, on el catalanisme serà respectat i tindrà el tracte que es mereix. Però ja hem vist que aquest camí no ens porta enlloc! Malgrat els continus esforços realitzats, els resultats obtinguts són decebedors. I si continuem per aquest camí sense retorn, el nostre poble corre el risc de diluir-se com a nació.

Per l’altra banda tenim el camí de la independència. No deixa de ser un camí pedregós, ple d’obstacles amb molts desnivells, però no ens queda cap altra sortida com a poble que lluitar amb esperança i il·lusió per superar tots els entrebancs que ens trobem i ens posin pel camí, per tal de poder arribar a ser un petit país independent en una gran Europa.

Per poder arribar-hi, necessitem sumar les forces nacionals, aconseguint una majoria social i política unida en un front comú que obri pas pel camí de la independència.

Estem en un punt d’inflexió! D’emergència nacional! Ha arribat l’hora dels valents!. Ara és el moment de fugir dels personalismes i de fer els sacrificis necessaris per tal de reagrupar totes les diferents sensibilitats que tenen uns mateixos fonaments. En el nostre projecte comú no hi sobra ningú i tothom ha d’aportar el seu gra de sorra per construir el nostre país. Altrament, cal estendre de manera constructiva i positiva les nostres idees per tota la societat, evitant radicalismes i sumant-hi totes les forces socials.

És l’hora de que la nostra societat recuperi l’autoestima, la dignitat, l’orgull de ser català, que puguem caminar sense por i al cap ben alt pel camí de la independència, que ens portarà a un país millor, més just i més solidari, amb més benestar social i gestionant més recursos per tothom a través des de la nostra pròpia sobirania.

Jo, ja he triat el meu camí. I tu?