Aprofitant aquestes vacances, he llegit l’últim llibre d’en Salvador Cardús, eminent personalitat del nostre país, que com a sociòleg, fa un diagnòstic molt encertat de l’actual societat catalana. A part de la reflexió sobre la situació política dels últims anys a Catalunya i l’ evolució de la nostra societat, em va cridar l’atenció aquells epígrafs que feien referència al deure de decidir, contraposant-ho vers el concepte del dret a decidir.
La idea és molt simple, alhora que molt potent. Els catalans no només tenim el dret a decidir, sinó que a més, ens hem de sentir obligats a exercir el nostre deure de decidir. És a dir, que no hi prou amb el conformisme d’una vida passiva, sinó que hem de passar a la acció per defensar els nostres interessos. Perquè si no ho fem nosaltres, els catalans i les catalanes, qui ho farà per nosaltres?
El dret a decidir no deixa de ser un concepte abstracte que no ens porta enlloc. Alguns partits polítics s’omplen la boca amb aquesta cortina de fum que els disfressa de sobiranistes, tot dient que hi tenim dret. Oi tant que sí que hi tenim dret! Només faltaria! El dret a decidir és un fet inalienable del qualsevol poble. Però resulta que reclamar el dret a decidir, que ja es pressuposa que el tenim pel simple fet de ser una nació, és com demanar permís per existir, a més a algú, que ja saps que no t’ho reconeixerà.
Actualment la política catalana està plena de incongruències notables. Uns demanen que Catalunya formi part d’una Espanya federal, quan Espanya no ho és de federal. Tothom sap que en té una clara vocació centralista, unificadora i homogeneïtzadora (feu si no una enquesta sobre ). Uns altres demanen fer un referèndum oficial sobre la independència quan saben sobradament que és il•legal i inacceptable per Espanya (i si no que li preguntin a Ibarretxe). Uns altres estan demanant el concert econòmic, com a Euskadi o Navarra quan Espanya no ha acceptat lleugeres modificacions a l’estatut retallat. Tot plegat un desconcert!
Doncs així ens trobem ara per culpa d’aquesta colla de polítics professionals mediocres que ens han portat a aquest atzucac nacional de difícil sortida.
Cal veure les coses amb perspectiva i reconèixer que som nosaltres mateixos els qui posem el límit al nostre país. Catalunya serà allò que voldrem que sigui i si decidim que sigui un país lliure i sobirà, com la resta de països normals europeus, només hem de lluitar per aconseguir-ho, defensant activament la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra economia, el nostre fet diferencial i la nostra dignitat nacional. Tenim el deure de fer-ho. Tenim l’obligació moral de la nostra història i sobre tot de les nostres futures generacions.
El deure de decidir ens porta al camí de la independència, ja que és l’únic camí que ens garanteix un major progrés social i un millor nivell de vida a tothom. I per exercir el nostre deure de decidir, tenim una oportunitat única en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, votant aquelles noves alternatives polítiques que defensen la declaració unilateral de la independència de Catalunya proclamada per una majoria al Parlament i al mateix temps impulsen una profunda regeneració de la política catalana, retornant el patriotisme i la dignitat al nostre país. És el nostre deure!
0 comentaris:
Publica un comentari