TOT ESTÀ PER FER, I TOT ÉS POSSIBLE!

El passat 10 de Juliol a la tarda, no tenia res millor a fer que anar a la manifestació de Barcelona. I sincerament, què hi ha millor que manisfestar-se de manera lliure i pacífica a favor de la dignitat nacional del país on vius i en contra de la manca de respecte que hem sigut víctimes els catalans?. Home, n’hi havia per cridar ben fort: “JA N’HI HA PROU!” , i tots els que hi érem, van sentir moltes proclames a favor de la independència i molts poques per un estatut mutilat per uns personatges aliens a la voluntat del nostre poble.

Però la jornada va ser un exemple de CATALANITAT, i ho poso en majúscules perquè l’ambient que es respirava era tan especial que et feia sentir protagonista de un esdeveniment històric que pot canviar l’esdevenir de la nostra nació. El ”jo hi vaig ser”, pot ser dit per famílies senceres, nens en cotxet, avis en cadira de rodes, joves i vells, immigrants d’ara i d’abans, per sindicalistes i empresaris, pels d’esquerres i els de dretes, per associacions, plataformes i partits polítics, per la gent de Barcelona i per la gent d’arreu del país, per catalano-parlants i per no-catalano-parlants… En fi, no em vaig parar a comptar tots els manifestants que hi havien… quan portava més d’un milió em vaig cansar.
Segurament, cadascú tenia diferents motius per manifestar-se, ja sabem que els catalans tenim moltes sensibilitats, però hi havia alguna cosa que ens unia aquella tarda: l’orgull de ser catalans. El nostre poble, Catalunya, és un poble orgullós i necessitem recuperar la dignitat nacional. I només ho podrem aconseguir, quan Catalunya esdevingui un país lliure i independent, només així es podrà defensar el nostre fet diferencial i es podrà desenvolupar el nostre potencial com a país que serà la garantía de benestar i progrés per tots els ciutadans i les futures generacions.
Al viatge de tornada, vaig pensar amb un somriure a la boda mentre conduïa: “Hi ha país, molt país… on tot està per fer, i on tot és possible.”
I realment tots els signes apunten a que el nostre poble està més viu que mai, malgrat els actuals polítics que tenim, que no han entès res. Mai s’ha parlant tant d’independentisme com en els últims mesos, mai hi ha hagut tanta gent manifestant-se obertament a favor de la sobirania de Catalunya, mai s’havien fet consultes populars arreu del territori, mai hi ha hagut tantes associacions i plataformes no són més que una mostra de la vitalitat d’aquest moviment social que s’està imposant en els últims temps, mai no ha hagut una alternativa política que parli de manera tan clara de la independència de Catalunya… em sembla que mai hi hem estat tan a prop… i per això sóc optimista.
La metxa està ja engegada i vull creure que el procés d’alliberament nacional no té aturador. Esperem que per les eleccions de la tardor, tot aquest moviment independentista acabi quallant i es cristal•litzi en una candidatura unitària que reculli els màxims suports de la nostra societat civil i es converteixi en l’alternativa que realment el poble reclama, tenint com a prioritat la declaració unilateral de la independència al Parlament de Catalunya. Per aquest motiu, necessitem que els nostres dirigents facin un exercici de generositat, ja que el projecte de país ha d’estar per sobre de les persones. Sols anirem més ràpid, però junts arribarem més lluny.

JA N'HI HA PROU!

Crideu amb mi “JA N’HI HA PROU!”. Crideu fort, crideu emprenyats, molt emprenyats: “Ja n’hi ha prou”. I no, no és el lema de la propera manifestació del 10 de juliol a Barcelona. Només és l’estat d’ànim de una gran part (potser una majoria?) de la població de Catalunya.

Sincerament, no esteu farts de tot plegat? Creieu que ha valgut la pena tot el desgast que ens ha suposat el procés estatutari? S’ha aconseguit realment alguna cosa significativa i rellevant que suposi una millora clara del progrés econòmic i social per Catalunya, o ans al contrari, en alguns aspectes encara estarem pitjor que amb l’anterior estatut? Més enllà dels aspectes tècnics i dels articles retallats i interpretables, el que realment ens ha “tocat” és la dignitat nacional, i això és ja l’únic que ens queda.
Pobre estatut! Ha estat a l’UVI els últims quatre anys, i ja sabíem que acabaria així un dia o altre, oi? El deslegitimat TC ha sentenciat i ha aplicat l’extrema unció a un debilitat i moribund estatut, declarant-lo inconstitucional parcialment. La voluntat de la majoria del poble català no ha estat respectada i l’enterrament de l’estatut serà el proper 10 de juliol. I dic enterrament perquè la unitat catalana és pur tacticisme polític. Què passarà l’endemà?

Si pensem en petit, ens quedarem sempre petits! Dignitat és patriotisme, i patriotisme és independència!

Fixeu-vos bé que aquí tothom està dient: “ Ja n’hi ha prou!”. L’Estat espanyol, a través del Tribunal Constitucional i amb el suport dels dos partits nacionalistes espanyols, PSOE i PP, han dir, molt claret, que fins aquí hem arribat, que és el fi de trajecte i que deixem d’emprenyar, amb l’excusa de la “indisoluble unidad de España”. Que el PP i el PSOE estiguin contents i satisfets de la sentència és realment molt significatiu...

Per altra banda, tenim els polítics catalans, més preocupats de les seves expectatives electorals que de l’ interès nacional de Catalunya (cosa que confonen habitualment). El passat dijous, mirant el programa Àgora, de TV3, vaig constatar que l’únic que els uneix és la seva mediocritat. Alguns es posen la senyera per tapar-se les vergonyes del cas Millet i derivats, altres mostren incoherència total per mantenir-se al govern, i els altres simplement sembla que viuen en una altre món i la seva miopia no els deixa veure la realitat actual de Catalunya. D’aquesta colla, també en començo a estar cansat, molt cansat… Per sort tothom sortirà retratat a la foto electoral de la tardor. Cada partit s’ha posicionat envers el seu projecte polític de Catalunya. Tothom sap quin peu calcen cadascú i molts ja els hi diem “Home, ja n’hi ha un tip!” (alies “ja n’hi ha prou!”).

Però, quina és la realitat actual de Catalunya? Què vol la majoria dels catalans? Continuar com estem o viure en un país millor? Viure de lloguer en un pis amb més veïns envejosos o bé anar-se a viure en una gran casa pròpia? La realitat és que Catalunya està sofrint un gran crisi econòmica, social i d’identitat nacional. L’atur, els actuals índex de pobresa del nostre país són molt preocupants, i això m’entristeix molt. El nostre petit país és molt gran! No ens podem permetre viure resignats! Ja n’hi ha prou de camins equivocats, només la independència ens portarà el progrés social i el benestar al nostre país.

I per aconseguir-ho, ens cal una alternativa política que sigui transversal, equilibrada i unitària

que prioritzi la independència. Caldria convocar una Conferència Nacional del Sobiranisme en la que s’hi puguin adherir i reagrupar totes aquelles sensibilitats polítiques nacionals que vulguin lluitar realment per la dignitat nacional de Catalunya. L’objectiu bé que s’ho mereix! Ha arribat el moment de dir ja n’hi ha prou, donar un pas endavant i posar-se a treball realment pel futur del nostre país.