El diumenge del passat cap de setmana estava assegut al banc d’un parc quan vaig sentir de lluny música. Vaig aixecar el cap i la meva oïda no em va enganyar es tractaven de sardanes. Em vaig acostar un moment i vaig veure que es començava a formar la rotllana. A mesura que anaven passen el compassos s’hi anaven afegint més personal, per l’esquerra i per la dreta, i de mica en mica la colla anava agafant forma, tant per la seva considerable dimensió com pel ritme ben compassat que seguien aquells peus i aquells braços.
Per un moment vaig quedar hipnotitzat per l’harmonia de la colla sardanista i per la melodia de la tenora i del contrabaix. Se’m va dibuixar un somriure a la cara i un sentiment d’orgull i de pertinença m’envaí davant aquesta dansa tant nostrada, com es la sardana, el ball nacional de Catalunya.
Em vaig enrecordar dels versos del poeta Joan Maragall quan digué que “La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.” Hi vaig estar totalment d’acord en veure tot aquell esforç col•lectiu amb un objectiu comú.
Després del corresponents “visques” i del consegüent agraïment de la cobla, vaig decidir continuar amb el meu passeig matinal. Tot seguit, a la plaça de l’ajuntament vaig veure com la moixanga començava a pujar els terços. Al ritme de les gralla i dels tabals anaven pujant el castellers i l’enxaneta va culminar amb èxit un digne castell de set. Un cop descarregat, l’alegria col•lectiva es desfermava mentre la resta de la plaça aplaudia eufòricament.
Vaig anar a saludar en Joan, el cap de colla per felicitar-lo i li vaig preguntar per la raó de la seva feina ben feta i em va confessar que el seu lema era: la força, l’equilibri, el valor i el seny!
Aquestes paraules es van anar repetint mentre feia el vermut tot llegint el diari. Forca, equilibri, valor i seny, ... força, equilibri, valor i seny ...Vaig fullejar la secció de la política catalana i sense adonar-me ja estava als esports. I per ser honest, haig de reconèixer que vaig estar més temps llegint l’actualitat esportiva que l’actualitat de la nostra devaluada política.
Això em va fer reflexionar. Com pot ser que els nostres polítics es dediquin perdre el temps amb discussions sobre els toros en lloc d’arribar a acords sobre com podem sortir els catalans de la crisi? Com pot ser que després de més de dos anys de crisis, ara en facin una sessió monogràfica sobre la crisi amb uns resultats nuls? Com pot ser que encara no tinguem una llei electoral catalana pròpia després de trenta anys?
Sincerament, no ho entenc. Jo amb aquella colla de polítics mediocres no ballaria cap sardana ni els hi penso fer de pinya. Amb mi que no hi contin! No em generen cap il•lusió, més aviat hi desconfio. I no hi ha res pitjor que bona part dels ciutadans desconfiïn dels seus representants. La gent es vol sentir identificada amb un projecte engrescador de país, que sigui ambiciós i que defensi la dignitat de Catalunya. El nostre poble necessita reagrupar-se entorn d’una gran sardana nacional que balli al ritme de una cobla virtuosa que asseguri el bon govern de la colla seguint la força, l’equilibri, el valor i el seny.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada