EL CONFLICTE CATALÀ

Segons del diccionari, la paraula conflicte fa referència a una situació donada per una discordança entre les tendències o els interessos d'algú i les imposicions externes. Alguns s’entesten en negar la realitat i es poden escandalitzar però cal dir molt clar que Catalunya està en conflicte. No hi ha una important part de la societat que està apostant clarament per la independència? I què en podem dir de les limitacions i tuteles que en som víctimes els catalans?

El conflicte català avarca molts àmbits. Tenim, per exemple el conflicte generacional, on hi ha la generació del silenci i de la por que va néixer al franquisme i això fa que ara la majoria d’aquesta població prefereix no aixecar la veu, no fos cas que vinguin els tancs... També tenim el conflicte del català, la nostra llengua, que es troba seriosament amenaçada i qui digui el contrari simplement menteix. Us imagineu que a Alemanya, un alemany que vagi al cinema i només trobi films en francès? No sabeu la quantitat de joguines que regiro aquests dies per trobar alguna que “parli” català... Resulta tan difícil?

El conflicte econòmic podem dir que es basa en l’espoli fiscal, on l’Estat espanyol ens imposa una solidaritat interterritorial insostenible que suposa un fre al desenvolupament del potencial del nostre país i a l’ampliació de la despesa social dels catalans: pensions, subsidis d’atur, beques pels estudiants, ... Segons uns estudis, si Catalunya fos un Estat lliure, el seu pressupost s’incrementaria prop d’un 70%. Algú té cap dubte del fet de que si Catalunya esdevé un país independent no es beneficiaria clarament: menys impostos pels treballadors i les empreses, així com més prestacions socials, majors pensions, millora de la sanitat i de l’educació al disposar de més recursos, etc... Hi ha algú en contra d’unes perspectives de millora que garanteix el progrés i el benestar social actual i de les futures generacions?

I el més important és el conflicte polític, tant les relacions amb l’Estat espanyol com la situació política interna de Catalunya. L’Estat espanyol ens vol sotmesos i derrotats, no accepten la nostra realitat, ens imposen les seves lleis i encara estem esperant la sentència de l’Estatut. Qui esperi que canviïn i millorin les nostres relacions amb l’Estat espanyol,via el federalisme o el concert, que no es desesperi...

Ara més que mai està aflorant el conflicte polític intern. La classe política catalana ha demostrat les seves limitacions i mediocritats, portant la frustració, i la desafecció al nostre país. En resposta a tot plegat, la societat civil catalana està tirant del carro, ja que els bous fan més nosa que servei, recollint en consultes populars el sentiment independentista del nostre país, mentre els polítics s’encarreguen de minimitzar i menysprear els milers de vots a favor i els centenars de voluntaris. Quina manca de respecte! I quin èxit el resultat de les consultes! Que continuï la festa!

El conflicte català és més viu que mai i resulta evident que s’ha iniciat un procés que no té marxa enrere. La lluita per la dignitat nacional i la defensa del patriotisme català s’ha convertit en una prioritat nacional. La independència de Catalunya és possible, ja que depèn de nosaltres, és necessària per garantir el progrés social i, és urgent per poder protegir el nostre fet diferencial. Cal recollir aquest sentiment transversal i proposar una alternativa política amb un clar lideratge, en el que tots els catalans ens puguem reagrupar tothom amb un objectiu comú: la independència com a eina per assegurar viure en un país millor.

EL FET DIFERENCIAL

La majoria dels catalans ens sentim “especials” pel simple fet de ser catalans. Malgrat que ens vulguin derrotats i sotmesos, tal i com indica la història de fa tres-cents anys (o més) com ara en l’actualitat, hi ha una petita guspira d’orgull i de dignitat que ens fa revifar. Aquesta voluntat de ser i de continuar sent és el que jo anomeria com el fet diferencial.

El tema està en que aquest fet diferencial es manifesta en la nostra societat de moltes maneres, i qui negui l’existència del fet diferencial dels catalans està negant la realitat.

De manera general el nostre fet diferencial es basa en la cultura, en la història, en la llengua catalana, en la identitat nacional, en la manera d’entendre les coses, etc... I per aquest motiu, cap Tribunal Constitucional podrà dictaminar qui som o què deixem de ser... Per tant, en aquest sentit, ens hauria de ser igual el que acabin de decidir amb l’estatut. Nosaltres, els catalans, i la nostra dignitat nacional estem molt per sobre d’aquestes coses.

Per exemple, tenim el cas de la Marató anual de TV3. Aquesta iniciativa solidaria recull una onada de generositat i solidaritat que fa que es generi un sentiment social de pertinença a un poble orgullós d’aquests tipus d’actes. Poder dir que s’ha col·laborat (d’una manera o una altra) amb la Marató és motiu d’orgull. A més no cal dir que la recaptació és un exemple de generositat de la nostra societat, perquè desprès diguin que som garrepes...

Un altre exemple de fet diferencial, seria el Barça. Sense faltar a la resta d’equips catalans, però el Barça és més que un club. Té històricament associada la catalanitat, i els aficionats del Barça, independentment del seu origen, saben que quan guanya el Barça, també guanya moralment Catalunya. Que per cert, és l’únic que hem pogut celebrar aquest any els catalans! Amb tanta crisi econòmica, el drama de l’estatut i el gran engany del finançament, sincerament no teníem res més a celebrar. O és que la gent va sortir al carrer per celebrar-ho quan es va pactar l’estatut o quan es va acordar el finançament?

Quan no hi ha il·lusió, quan no hi ha un lideratge i un projecte de país engrescador, quan no hi ha ambició política, realment no cal celebrar res. Bé sí, l’anar fent i anar tirant...

Però, què passa quan hi ha una sèrie d’iniciatives que recullen la petita espurna de dignitat que ens queda als catalans i que volen lluitar pel nostre fet diferencial? Un bons exemples seria les consultes populars per la independència de Catalunya i també l’alternativa política que defensa Reagrupament. Cal mobilitzar el país i que s’encomani el sentiment “patriòtic català”. Tothom, independentment de l’origen, s’ha implicar en defensar els interessos generals del lloc on viu, on treballa i sobretot el progrés i el benestar social de les futures generacions. Si no ho fem nosaltres mateixos, qui defensarà els interessos dels catalans?

El nostre país està ple de petits exemples de fets diferencials i la suma de tots ells fan que Catalunya mantingui la voluntat de sobreviure. Però no hi ha prou amb la defensa passiva del nostre fet diferencial, si no que ara més que mai, és necessari la lluita activa per defensar-nos amb fermesa i determinació. No ha de ser del nostre dret, ha de ser el nostre deure.

PER FI !

Per fi, una mica de dignitat! M’estic referint a l’editorial conjunta publicada la setmana passada pels diaris catalans. Per fi, algú ha donat un cop de puny a la taula i ha dit, ja n’hi ha prou! Cal treure’s el barret davant aquesta iniciativa històrica que recull el sentiment majoritari del nostre país.

Per fi, s’ha posat sobre la taula el greu problema institucional que s’està gestant. I és que si no es respecta un estatut aprovat pel poble català en referèndum, si ens acaben dient que l’estatut no és constitucional, ens situaran en un camí de no retorn. I davant dels mals presagis de la resolució del Tribunal Constitucional, totalment polititzat i deslegitimat, només ens queda defensar la nostra dignitat. Serà l’únic que ens quedarà.

Per fi, hi ha hagut una resposta transversal, per part dels mitjans de comunicació catalans, posicionant-se a favor d’un objectiu comú. Per fi, la resta de la societat civil ( sindicats, col·legis professionals, ajuntament, clubs esportius, ...) s’està adherint massivament a la defensa de les nostres llibertats. Una vegada més, la societat catalana va per davant dels seus polítics. Tant els hi costa simbolitzar la unitat popular sense matisacions? No veuen que el poble reclama unitat en la defensa de l’ interès general de Catalunya i de la seva dignitat? No cal recordar, que com a resposta de la inacció dels polítics ha aparegut al panorama polític català Reagrupament, que vol recollir aquest sentiment transversal en defensa del retorn de la dignitat i el patriotisme al nostre país.

Per fi, hem vist com la caverna mediàtica de Madrid ha desenfundat la seva dialèctica més rància, desqualificant-nos amb insults i amb una manca de respecte total. Els hi fot tant que no tenen arguments i la seva reacció irracional, no és més que la prova de la seva incomprensió vers els catalans i de la por que tenen que Catalunya, com a societat plural i democràtica, defensi la seva dignitat i el seu fet diferencial.

Ni ens entenen, ni ens comprenen. I el pitjor de tot és que ni ens volen entendre ni ens volen comprendre. Algú, alguna vegada va dir: “Pero, ¿qué quieren estos catalanes?”Jo li contestaria: simplement volem respecte i viure amb llibertat i dignitat. I a més afegiria que si no podem conviure sota un mateix sostre, no ens deixen cap altra sortida que lluitar democràticament per la independència del nostre país. Acabarem enterrant un estatut ja nascut mort, que entre tots l’han acabat de matar i donarem la benvinguda al naixement d’una Constitució Catalana pròpia.

Per fi, Catalunya ha donat un signe de vitalitat. I sincerament penso que, per fi, aquest procés ja iniciat fa uns mesos està agafant en la nostra societat. No hi ha marxa enrere. Les mobilitzacions pel dret a decidir, les consultes populars per la independència previstes properament arreu del nostre país (a pesar d’alguns partits) i l’aparició de Reagrupament com a alternativa política (a pesar també d’alguns partits i mitjans de comunicació), fan que la nostra societat es desperti d’un mal son en el que alguns ens volen ficar, diluint la nostra identitat i obviant la nostra voluntat de ser. Ja n’hi ha prou!

No hem de defallir, tenim la raó i tenim el nostre dret a voler ser catalans, per la nostra cultura, per la nostra identitat nacional i per la nostra llengua, per la nostra història i pel nostre futur, pel nostre orgull i per la nostra dignitat. Tenim doncs, el deure de defensar activament el nostre país sempre, sobretot en aquests moments d’emergència nacional, on ens hi juguem la nostra supervivència com a poble. Estic convençut que si tothom hi treballem amb aquest objectiu comú, ho aconseguim, per fi!

COMPTE ENRERE

Encara queda un any per les properes eleccions al Parlament de Catalunya i ja ha començat el compte enrere. Ja sabeu a qui votareu? Per què penseu anar a votar, oi? Un graciós em va dir que votaria a l’abstenció, que aquesta segur que guanya! Jo li vaig contestar que passant de tot no es canvien les coses i que per tant, renunciava al seu dret a protestar ja que si tot li és igual...

Com va dir en l’alcalde d’Arenys de Munt a la presentació de IGDecidim, anar a votar és l’arma més poderosa que té el poble. Realment és una llàstima que no podem votar més sovint per tot allò que ens afecta. Jo voldria votar cada dia i per cada cosa que es decideixi. Amb les noves tecnologies moltes coses son possibles i espero que algun dia la e-democràcia sigui present a la nova política 2.0. Us imagineu poder votar per internet aquelles mesures que ens proposin els nostres gestors? Mentre arriba aquest futur no gaire llunyà, no ens queda cap altre remei que triar els nostres representants perquè ells, en nom nostre, gestionin tot allò que afecta a la vida pública.

Doncs, sí, queda menys d’un any i el tema promet. Personalment considero que l’escenari català ha canviat, i molt. L’oasi català ha deixar de ser un miratge per convertir-se un fangar, gràcies al cas Millet i a l’operació Pretròria. Les aigües baixen revoltes. Mai s’havia arribat a aquests nivells de desencís i desafecció política tan baixos! I ara corre-m’hi tots a corregir, mitjançant noves lleis, tots els despropòsits que han anat sortint en els últims temps. Què passa, que abans no es sabia tot el que passava i que fins que no ha esclatat aquests cassos de corrupció no s’hi ha posat a treballar? Ara, per fi, volen reformar la llei electorals catalana després de trenta anys, per tal de fer la mes propera a un ciutadà realment emprenyat? Quina poca vergonya! A veure si tindrà raó la dita de que al final.no hi ha mal, que per bé no vingui.

També tenim sobre la taula les consultes populars que es faran arreu del territori sobre la independència de Catalunya. No oblidem que aquest moviment ha tingut el coratge i la valentia que els ha mancat als nostres polítics per afrontar un tema clau per la identitat del nostre poble. També serveix perquè cada partit es posicioni davant d’aquesta qüestió, i algun ha sortit bastant retratat, amagant-se en un federalisme que no s’ho creuen ni ells mateixos.

A tots aquests ingredients, cal afegir l’efecte de l’actual crisi econòmica que tant està afectant al nostre teixit productiu i a la classe treballadora, amb una bona dosi de frustració nacional per un finançament clarament insuficient que perpetua l’espoli fiscal gràcies a tripartit, i per la propera certificació de defunció de l’estatut per part del deslegitimat Tribunal Constitucional.. Amb tot aquestes circumstàncies, els catalans tenim assegurada un llarga i intensa campanya política.

Per un banda, la dreta, tenim el PP que es presenta amb Alícia, que sembla que visqui al país de les meravelles, mantenint el recurs contra l’Estatut (o el que queda) i el discurs de la persecució del castellà, com el seus col·legues de Ciutadans. Per la banda convergent, en Mas es presenta per tercera vegada, i dubto que aquesta vegada vagi a cal notari a rebutjar públicament a Alícia. Molt em temo que el seu idil·li és, de moment, privat...L’actual govern tripartit està molt còmode a la poltrona, llàstima que les enquestes no li donen gaire vida... per què serà? Tenim els simpàtics d’Iniciativa vivint al seu mon idíl·lic, tot fent de comparsa a uns socialistes en hores baixes, preocupats sobretot, per la patacada electoral d’una esquerra decebedora i desorientada.

Ah! Però no ens oblidem dels amics de Reagrupament, que gràcies al silenci informatiu que en son víctimes, estan picant pedra, presentant el seu projecte innovador i trencador arreu del territori, basat en el retorn de la dignitat i patriotisme al nostre país, regenerant la classe política i la democràcia i lluitant inequívocament per la independència del nostre país, com a eina per garantir el benestar social i el progrés econòmic del nostre país. I jo, sincerament, no veig cap altre alternativa política.

Només falta un any, i la compte enrere ja ha començat. Ja teniu clar a qui votareu?

ARA MÉS QUE MAI!

Resultaria molt fàcil caure en el desànim pels continus casos de corrupció política. Seria el més còmode passar de tot, dir que tots els polítics són iguals i no anar a votar... i raons no ens falten. Realment la desafecció amb l’actual classe política és tan gran, que l’abstenció seria la guanyadora de les properes eleccions al Parlament de Catalunya. N’estic segur! Però així no es canvien les coses!

Aquí tenim un problema, i no és el famós 3% que van assenyalar en Maragall tot mirant als amics convergents. Aquí el problema és que entre tots es tapen les vergonyes els uns als altres per tal que no es tiri de la manta, i alguns es quedin amb els peus freds, tal i com va insinuar recentment el propi Pujol. Aquí el problema és la connivència d’interessos personals i partidaris, aprofitant els buits legals i en alguns casos cometent il·legalitats a costa dels interessos públics. El terreny està abonat: ajuntaments amb pocs recursos que utilitzen requalificacions i convenis urbanístics per sobreviure i aconseguir així algun equipament pel poble, promotors especulatius sense escrúpols que es beneficien per la febre constructora, comissions i gratificacions varies que van a parar a mans particulars o subvencionant algun partit polític, etc.... I que quedi be clar, no estic dient que tothom ho faci, eh? Tothom no..., però potser tampoc tothom tindrà la consciència gaire tranquil·la. Qui sap si algun dia, en Super-Garzón trucarà a la porta...

Això està muntat així. Tothom és conscient dels problemes de finançament dels ajuntaments, de la discrecionalitat de la planificació urbanística, de les comissions que van circulant per atorgar obres públiques, de les fonts del finançament del partits polítics, etc. Tothom n’és conscient. I jo em pregunto: què estan fent els nostres polítics per corregir-ho i regular-ho? No ens fa falta unes lleis ben clares que donin transparència a tanta foscor? El nostre actual sistema polític i democràtic està fracassant, i fruit d’això són els diversos casos de corrupció. Com dirien els gallecs: nunca mais! Que no torni a passar!

Però no ens podem resignar. Ha arribat el moment de dir ja n’hi ha prou i ara, més que mai, el nostre país necessita que la gent es mobilitzi activament i prengui una posició políticament activa com a resposta a l’actual desànim col·lectiu i poder canviar les coses. En cas contrari, tots aquells que es quedin a casa, decebuts amb el sistema, pensant que tot quedarà igual, abstenint-se o votant en blanc, seran còmplices de mantenir el deteriorament democràtic del nostre país.

Necessitem canviar la nostra classe política i tot allò corrupte que l’envolta. Necessitem alliberar-nos i escriure el nostre present i amb la il·lusió i l’esperança d’un futur millor per nosaltres i per les properes generacions. I ho fem de fer de manera activa i desacomplexada. Si realment volem canviar les coses no ens preguntem què pot fer el nostre país per nosaltres, sinó més aviat, què podem fer nosaltres pel nostre país!

Començo a veure moviments en una societat que vol tornar a aixecar el cap i que reclama el retorn de la dignitat i el patriotisme, com són els casos de les consultes de la independència que es volen promoure arreu del territori, així com principalment, la consolidació de Reagrupament, com a alternativa política ferma que defensa també la regeneració democràtica, tan necessària en aquests temps.

Catalunya necessita un projecte de futur i això passa inevitablement per canviar i renovar la nostra classe política. Cal fer foc nou. Necessitem una alternativa viable, sòlida, que sigui valenta per defensar els nostres interessos i que lluiti per les llibertats del nostre poble, a l’hora que tingui coratge per canviar les coses, que dignifiqui la política i la seva ètica i que suposi un aler d’esperança. I tu, com penses reaccionar, passant de tot o bé lluitant activament per canviar les coses?

LA (IN)JUSTICIA

La justícia no és cega, té miopia. Per mi que veu ombres i llums entre les venes que li tapen el ulls. Ja que en funció de qui la interpreti, el resultat pot ser un o altre. I com a exemple tenim cas Millet. Quin espectacle més esperpèntic, a part de la imputació formal al Sr. Millet i el seu còmplice, també em refereixo als comentaris i contra-comentaris per part del propi jutge, fiscals anticorrupció, fiscalia superior de Catalunya, i d’altres magistrats. Això encara incrementa més l’alarma social pel cas i per la perplexitat que causa en la societat que la justícia pugui tenir diversos punts de vista sobre aquest cas. Com va dir l’amic Alfonso Guerra: “La justicia es una cachondeo”.

No som tots iguals davant de la llei? No hi ha una única interpretació de la llei? Ja que si la llei és interpretativa, sempre s’acabarà acceptar la posició del més fort, del més ric i del més poderós, oi? No ens diu això el nostre sentit comú? Doncs resulta que, a vegades, per la justícia, el sentit comú és el menys comú dels sentits.

I parlant de coses poc normals i relacionades amb la justícia. Què hi ha de la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya? Jo crec que ja no és poc normal, és més aviat paranormal. Uns jutges portes més de tres anys deliberant sobre la constitucionalitat de l’Estatut. Tres anys! A aquest ritme quan ho tinguin clar, potser no caldrà un Estatut…

Tant difícil és decidir si un article compleix amb la Constitució o no? El que està clar és que el Tribunal Constitucional està deslegitimat pel seu retard, per la composició dels seus membres (prorrogats en el seu mandat, recusats i fins i tot tenim un de mort) i sobretot per la seva politització, convertint-se en una eina més del poder centralista del govern espanyol. A on està la independència del poder judicial? On s’ha vist que un Estatut votat en referèndum pel poble català no pugui ser respectat? Amb una mica de sort, encara ens retallaran més l’Estatut (del que ja està), deixant-lo en paper mullat, i si ens queda una mica de dignitat als catalans, podrem sortir a defensar no un Estatut desvirtuat, sinó una Constitució Catalana pròpia. La llibertat no es demana, es pren!

El funcionament de la nostra justícia actual és molt deficient: lent, feixuc i arcaic. El nostre país es mereix una justícia moderna, àgil i eficaç, amb mitjans i recursos suficients per poder garantir un bon servei a la societat. La reforma de la justícia hauria de ser una prioritat pels nostres polítics, destinant recursos pressupostaris, tant materials (com noves eines informàtiques i més jutjats) com personals (més jutges i fiscals) i dotant-la de noves lleis sensibles a la realitat social. Només així la Justícia es podrà convertir en una institució de referència al nostre país.

I no dubtem que per poder fer-ho, cal renovar també la classe política catalana, per tal que prioritzi l’interès general, regenerant democràticament la política, amb una nova llei electoral catalana, amb llistes obertes i que els ciutadans puguin triar directament els seus representants i exigir-los rendir comptes, limitant els seus mandants. Calen noves lleis que assegurin els màxims controls en la gestió del diners públics, evitar altres casos Millets i noves lleis sobre la transparència del finançament dels partits polítics, que eviten pràctiques poc ètiques. Qui no està d’acord amb aquestes afirmacions? Seria de justícia poder aconseguir-ho!

Fa uns sis mesos, es va inaugurar entre l’Hospitalet i Barcelona la Ciutat de la Justícia, buscant optimitzar i modernitzar els recursos judicials, esperem i desitgem que la pròpia Justícia compleixi amb el seu objectiu i funció social amb la dil·ligència i responsabilitat que se li pressuposa. Tot el contrari resultaria, realment, un acte d’injustícia.

JO FITXARIA A EN PEP GUARDIOLA

Últimament s’ha parlat molt de les tendències polítiques del mediàtic Joan Laporta, que ha sortit de l’armari nacionalista descomplexadament, proclamant el seu patriotisme català i lluitant contra les injustícies i prejudicis que en som víctimes els catalans. A aquestes proclames, jo les anomeria “laportades”, ja que no deixen de ser obvietats per la majoria dels ciutadans. Això que diu, tots nosaltres, ja ho sabem, oi? De totes maneres, cal reconèixer la seva valentia i el seu coratge per donar aquest pas endavant, que és digne d’admirar i poc freqüent en el nostre país.

En Joan Laporta desperta tantes passions com recels. Té ferms defensors i nombrosos detractors, i el que és veritat és que a ningú no deixa indiferent. Sembla ser que el polèmic amic Laporta està decidint el seu futur polític, deixant-se estimar pels partits independentistes. Reagrupament ja li ha llençat alguna floreta i ERC (partit autoanomenat independentista moderat, amant de la pluja fina i del gradualisme pragmàtic) necessita un paracaigudes. O potser acabarà amb el nou partit de la Nebreda, o en crearà un de nou, ... no ho sé, però passi el que passi, que sigui el millor per ell, però sobretot, pel país.

Digueu-me agosarat, però jo, personalment, fitxaria a Pep Guardiola. Desconeixo la tendència política del noi de Santpedor i no sé si ell estaria d’acord, però a Catalunya, necessitem líders com en Pep, i si no vol fitxar, hauríem de fitxar el seu esperit de lideratge.

Catalunya ha de jugar la Champions a Europa i deixar de jugar a segona regional! I per fer-ho necessitem reagrupar a un bon equip, que tingui els millors jugadors de cada posició, amb les millors estrelles del moment, i tot perfectament sincronitzat sota una mateixa filosofia de joc i amb el suport de tota l’afició. La coherència i fidelitat a l’estil de joc, garanteix l’éxit de l’equip.

El nostre país necessita treure’s de sobre l’estigma de resignació, de perdedors, d’acceptar com a just tot allò que ens donen (tècnica pujoliana del peix al cove). Estem cansats que ens preguin el pel, com ara amb l’Estatut i amb el finançament. Estem cansats d’una classe política egoista, amb poca ètica i encara menys sentit de país. La Catalunya real, la de veritat, està tant emprenyada com decebuda. I per aquest motiu, cal fer foc nou. Cal que el nostre poble recuperi la dignitat, l’autoestima, l’orgull, la seva identitat i la seva sobirania. En això, tot el país és un clam!

Sabem on som ara i cap a on volem anar. L’objectiu és clar: guanyar la Champions, és a dir, esdevenir un país de referència a Europa, pel nostre potencial i per la nostra essència, en tots els nivells socials, econòmics, educatius, sanitaris, infraestructures, medi ambient,... Però no podem aspirar a un país d’excel·lència amb una classe política mediocre. Tots aquests a la banqueta! O millor dit, fora de la convocatòria!

Com va fer en Pep per dirigir el seu equip, a Catalunya necessitem un veritable lideratge polític, valent, atrevit, coherent, fidel als seus principis i que integri totes les sensibilitats nacionals del país, que defugi dels personalismes i que es sacrifiqui pel projecte de país. No ens podem permetre que els individualismes destrossin l’equip (cosa que està passant amb les plataformes sobre els consultes populars), hem de trencar la malaurada dita que assenyala que: “entre tots, no farem res”. Si fem pinya i seguim el cap de colla, no farem llenya!

Siguem humils i posem-nos a treballar cadascú en la seva posició. Junts ho podrem aconseguir. Junts podrem fer un equip invencible. Tenim una missió i totes les nostres accions han d’estar encaminades a que el nostre equip, Catalunya, sempre hi guanyi! Si guanya Catalunya, tots nosaltres també hi guanyem!

L'ÈTICA DE LA POLÍTICA

En la política ja no hi ha ètica. El nostre actual sistema polític, la democràcia moderna, està sent víctima dels seus propis principis. Els partits polítics són màquines electorals que el seu únic objectiu és guanyar el màxim de vots possibles, arribar a tocar el poder com sigui, asseure quatre anys a la poltrona i a viure! A partir d’aquí ja parlarem si mantenim les promeses polítiques de la campanya electoral, ja veurem quines polítiques prioritzem i quines encara no toquen prioritzar (llei electoral catalana, p.ex.) segons els hi convingui. Això de l’interès general és molt relatiu, oi?. Potser sí que n’acaben de fer alguna de positiva, potser sí… només faltaria.

I així, cada quatre anys! Sembla que se’ns riguin de nosaltres, oi? La nostre actual classe política està molt devaluada i està agafant un estigma molt negatiu. L’altre dia vaig sentir com un nen li deia a sa mare que volia ser polític (segur que devia haver vist el Polònia), i sa mare li va contestar “Ai fill meu, n’estàs segur?”.

Al nostre país no tenim veritables líders polítics que siguin un exemple digne per la nostra ciutadania, que mobilitzin les masses, que generin confiança en temps de crisis, que tinguin un projecte il·lusionant de país, ambiciós, amb coratge i valentia, que retorni la dignitat al nostre poble. Malgrat tot, sembla que alguna cosa pugui canviar aviat...

No vull generalitzar, ni vull ser demagògic (com fan la majoria dels polítics), però en el nostre país estem veient casos com el d’en Millet (molt amic dels seus amics) i com els dels informes inútils de la Generalitat (s’estima que en 2009 hi ha un pressupost de 52 milions de Euros en informes i que entorn 10-15% podria tenir irregularitats, feu números...), que son dignes d’estudi. Però no vull entrar en detall, jo simplement ho anomeria malbaratament de diners públics entre d’altres coses, i com diria en Nuñez: això és gravíssim!

El cas Gürtel dels amics del PP, és un tema apart. No goso ni a entrar a comentar-ho!

Però el que és més indignant, és que aquí no passa res! Aquí ningú assumeix la responsabilitat. Aquí ningú dimiteix. Aquí ningú és cessat. Quin sentiment d’impunitat! L’altra dia a la radio sentia com “algú” del govern de la Generalitat justificava el tema dels informes argumentant que ara s’estan fent auditories i que no s’ha comés cap il·legalitat. Però és que aquest no és el tema, el tema es que s’està jugant amb el diners públics, ja siguin ajudant a col·laboradors encoberts o ja sigui “llençant-los” per manca de controls, d’austeritat i de transparència. Legal ho serà però el que no serà és ètic! També serà legal que les fundacions polítiques rebin diners de fundacions culturals. Però això d’ètic no en té res i això sí que afecta a la moral de la societat!

Però jo penso que ja estem immunitzats, ja no ens afecta, ja no ens interessa, ja no ens importa... Obrim els diaris a veure quina n’han fet de grossa, quina és la corrupció del dia, quina es la desqualificació personal que toca ... i quan trobem una cosa positiva que hagin fet ens sorprèn: coi, com es possible?

La política ha de servir a la societat, i no servir-se de la confiança dipositada pels ciutadans. Desprès es queixen de la desafecció política. Quin serà el motiu pel qual la gent no va a votar? Molt fàcil, senzillament està fastiguejada de l’actual classe política. Per la gent del carrer la majoria dels polítics són uns lladres i que estan en política per interessos personals. Que es faci pública una enquesta sobre el que opina la gent sobre la classe política del nostre país, si tenen nassos?

Mori el mal govern! Cal fer foc nou! Retornar l’ètica a la política, prioritzar el servei al ciutadà i la bona gestió dels diners públics i a l’establiment d’uns controls interns eficients. Cal uns nous dirigents polítics que siguin una referència per tots els ciutadans, que la seva visió nacional de país generi una il·lusió col·lectiva per un país lliure, on ens puguem reagrupar tots en busca d’un mateix objectiu: viure en un país millor.

FOC NOU

Resulta curiós, però en aquests últims dies he sentit que varies persones, parlant de política, feien servir l’expressió “ cal fer foc nou”. Serà casualitat?. No ho sé, però ho he trobat molt curiós. Interessant-me pel tema, m’he volgut assegurar del seu significat consultant el diccionari, que ens indica que foc nou vol dir: “Recomençar una cosa que hom considera que l'havia començada malament.”

Llavors, una intranquil·litat assalta el meu pensament. Però, què s’està fent malament? O millor dit que, què estan fent els nostres actuals polítics malament? Ah! Sí, ja ho sé. Són els culpables i responsables de la desafecció política i nacional del nostre país. Si pregunteu a qualsevol sobre la política en general, la resposta majoritària serà que està decebut, desmotivat, resignat i fastiguejat de la nostra actual classe política. Us diran que tots els polítics són iguals, que entraran uns de nous i faran el mateix, que prioritzen pels seus interessos personals i partidaris per sobre dels interessos nacionals, us diran que les corrupteles i tractes de favor són un fet habitual en la nostra política, que no s’entén que mani algú que no ha estat el més votat, i així, un llarg etcètera.

Com diria una amic meu que s’acaba de separar:”... tot això és una merda!”. Jo li vaig respondre: “ Toni, encara hi ha esperança... cal fer foc nou”.

El nostre país està políticament apagat. No cremen ni les brases. No hi ha ni una espurna d’il·lusió que ens faci revifar l’esperança del nostre poble. No hi ha caliu, no hi ha una alegria col·lectiva que ens escalfi i ens reconforti. La llar de foc del nostre país està plena de cendres velles que van cremar fa temps, envoltades de brossa incombustible que de tant en quan fan algun espetec (oi Millet?). De tant en quan, hi crema una mica de foc d’encenalls, que de seguida queda apagat per la pluja fina.

Cal fer foc nou, el que hi ha ara no ens serveix. No escalfa, no il·lumina, no crema, només fa una fumera negra que no ens deixa respirar i ens pot arribar a ofegar com a poble.

Prou, ja n’hi ha prou! Cal fer foc nou! Cal començar de nou per tornar la dignitat del nostre país, amb uns forts fonaments patriòtics que defensin la identitat, l’autogovern, el dret a decidir i la sobirania nacional, i al mateix temps renovar l’actual classe política i les seves males pràctiques. Cal fer net. Hem de netejar la llar de foc per poder-hi cremar de nou amb força i determinació. Cal posar-hi llenya nova, que la guspira que ho encendrà, serà la nostra ferma voluntat de ser catalans. Necessitem un foc viu que esdevingui un gran foguera al voltant de la qual puguem aplegar-nos tots nosaltres, retornant l’orgull nacional i l’esperança al nostre país.

Curiosament, aquest cap de setmana s’ha constituït formalment l’associació REAGRUPAMENT, que impulsa una alternativa política que defensa prioritàriament la independència de Catalunya i la regeneració política i democràtica del nostre país. No us sembla arguments prou convincents i prou contundents per considerar que REAGRUPAMENT pugui ser el foc nou que el nostre país reclama? Si no volem continuar amb el desànim nacional i amb la desafecció política, ens cal fer foc nou. No tenim cap altra alternativa. Només en depèn de nosaltres! En depèn de tu! Entre tots hem d’aconseguir fer foc nou!

DINERS PÚBLICS, MANS PRIVADES

Els catalans no podíem ser menys i ja tenim el Madoff català. Sí, sí senyor, en Fèlix Millet s’ha convertit en l’heroi per tots els estafadors i amants de les males arts del nostre país. I és que en aquesta tèrbola història, alguna cosa no sona gaire bé, i creieu-me que no és la música que s’escolta habitualment en el Palau de la Música Catalana.

Sincerament desconeixo els detalls de la trama de corrupteles, factures falses, diner negre, apropiació indeguda, viatges exòtics, reformes d’habitatges familiars, renting exhorbitants de cotxes, etc… En fi, tot un abús i una vergonya nacional. Amb l’agravant que sembla ser un tema que ve de lluny i que, per tant, hauria de ser conegut per tothom. I tot això, sembla ser, que convenientment assessorat, alhora que correctament auditat.

Però no oblidem que el Palau de la Música no deixa de ser una entitat privada subvencionada amb diners públics, i per tant el Patronat que gestiona el Palau, format entre d’altres, per la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura, com a gestors del Palau de la Música, són co-responsables d’aquest desgavell. Dels imputats directes, que s’encarregui la justícia, però de la resta d’implicats indirectament en la mala gestió del Patronat haurien de dimitir dels seus càrrecs, per sentit comú i per dignitat. Aquí han badat tots!

Els catalans tenim una creu, i no em refereixo a la de Sant Jordi que hauria de tornar el Sr. Millet o bé retirar-li immediatament. Ja tenim prou penalitats amb l’actual crisi econòmica gravada per l’espoli fiscal que ens som víctimes i que ens impedeix fer polítiques socials pròpies, com per sobre, les nostres institucions no vetllin amb prou diligència, per la correcta utilització dels diners públics i la seva reversió a la societat.

La societat catalana no pot permetre que organismes públics subvencionin amb diners públics entitats privades, per molta funció social que faci, i que es posteriorment desentengui de la seva gestió, fent cas omís a determinats informes de la Sindicatura de Comptes. Alguna cosa molt greu ha fallat per part dels nostres actuals polítics. La deixadesa de funcions, la manca de control i el poc coratge per assumir responsabilitats defineixen un estil molt baix de política i de mala praxis. Ara per més inri, estem presenciant un altre episodi més de la degradació de la nostra classe política, quan uns acusen als altres per aquest lamentable fet. Què trist! I desprès diuen que hi ha desafecció política ...

Prou! No podem continuar així. Els catalans ens mereixem una nova classe política que suposi una veritable renovació política i regeneració democràtica. Necessitem una alternativa il·lusionant que porti aire fresc i que escombri tot l’ambient viciat i podrit de la nostra política. I entre tots els canvis i reformes que caldria afrontar, s’hauria de revisar el sistema de subvencions públiques (que fa un tuf insuportable a barreja d’interessos polítics i personals, més que no pas a defensa d’interessos culturals i socials) i establir mecanismes de control eficients i àgils que n’evitin un mal ús. Una correcta acció de govern s’ha de caracteritzar pel rigor pressupostari, l’austeritat i el caràcter social de la despesa pública. Amb els diners dels ciutadans no s’hi juga!

I ara, què hem de fer els catalans?

La consulta sobre la independència d’Arenys de Munt ha aconseguit amb un triple èxit : primer de tot ha sigut un èxit democràtic al poder expressar lliurement, al final el poble la seva opinió sobre la consulta, el segon èxit fa referència al irrefutable resultat a favor de la independència de Catalunya, i el més important dels èxits, ha sigut l’èxit mediàtic, gràcies a l’Estat espanyol i als seus instruments de pressió (jutges, govern, la Falange, …). Ningú s’esperava el rebombori que ha causat la famosa consulta d’Arenys. Realment podem dir que el tretze de Setembre és l’inici d’una nova etapa en la vida política a Catalunya.

Hi ha confluït molts condicionants que han afavorit aquest clima que hom pot anomenar, l’esperit d’Arenys. Si a una coctelera se li posa un procés estatutari esgotador amb un resultat devaluat d’entrada, encara pendent de una decisió política (que no judicial) del màxim òrgan judicial de l’Estat espanyol, la perpetuació de l’espoli fiscal amb el vist-i-plau del govern tripartit, que encara agreuja més la crisi econòmica que està passant la nostra societat, la desafecció política i nacional promoguda per l’actual establishment polític, i ha afegim la xispa de la reacció desmesurada del més autoritari nacionalisme espanyol, això garanteix l’èxit assegurat de la consulta d’Arenys i de la majoria de consultes que es puguin promoure.

Segurament hi hauran molts pobles, viles i ciutats interessades en fer participar els seus ciutadans en aquestes consultes i probablement amb un resultat similar, que no cal recordar que només té caràcter simbòlic. Segurament hi haurà moviments cívics i associacions socials que ho promouran, ja que no ho han fet els nostres actuals polítics per una clara manca de lideratge.

Parlant dels partits polítics hi trobem de tot. Hi haurà algun partit que s’apuntarà al carro de promoure les consultes, amb l’argument de que s’autoanomenen independentistes, per penjar-se alguna medalla davant la seva decebuda clientela. Per altra banda trobarem aquells que no volen sentir de consultes independentistes amb l’excusa de que la prioritat del país és sortir de la crisis. I com podem sortir de la crisis i no podem fer política econòmica des de Catalunya i a més tenim el dèficit fiscal que ens agrava la situació social? D’altres diuen que ara no toca debats estèrils identitaris. I jo els hi preguntaria, quan els hi va bé? I uns altres que no ho promouran però que ho veuen amb simpatia, i jo a aquests els hi diria que amb simpatia políticament no es va enlloc.

Resumint, tenim actualment uns partits polítics allunyats de la població que no lideren cap projecte il·lusionant de país, i una societat civil indignada per la manca de respecte i pel menyspreu que els catalans som objecte, deixant-nos una sortida: mobilitzar-nos per recuperar la dignitat nacional i la sobirania del nostre poble.

Aquestes mobilitzacions, ja sigui en forma de manifestacions o bé en forma de consultes populars, o en qualsevol altra forma d’expressar que la nostra nació vol ser un estat europeu, no deixarà de tenir un caràcter simbòlic si aquest sentiment de sobirania no es trasllada políticament al nostre Parlament. Es podem fer consultes a tots els pobles de Catalunya, i l’opció independentista podria guanyar en tots els casos, però en termes efectius, no passaria res. Bé de fet, l’únic que passaria seria que la nostra frustració nacional encara seria més profunda.

Per tot això, la pregunta que ens hem de fer és: I ara, què hem de fer els catalans?

La resposta és un nou un moviment social que vol reagrupar aquest sentiment nacional i sumar totes les sensibilitats que participen en aquestes mobilitzacions de la societat civil, per tal de presentar una alternativa política inequívocament independentista que tingui com a prioritat la independència de Catalunya, però no com a objectiu final, sinó com a eina pera aconseguir una major progrés i benestar social. El nostre país reclama un nou partit que suposi una veritable alternativa, seriosa, madura, responsable i democràtica que defensi obertament i sense complexes la independència de Catalunya i les nostres aspiracions d’esdevenir un Estat propi en una Europa lliure. Ens han decebut masses vegades i necessitem una nova il·lusió per creure que la independència del nostre país no és una utopia i que només depèn de la voluntat de la majoria dels catalans. L’esperit d’Arenys no pot quedar en no res. Només en depèn de nosaltres.

EL LLUMÍ I EL BIDÓ DE GASOLINA

Els promotors de la consulta sobre la independència a Arenys ens han mostrat a la resta de catalans una iniciativa plena d’enginy, valentia i coratge. És digne d’admirar, com aquesta petita població s’ha convertit en símbol que ha sacsejat la consciència nacional del nostre país, tant en el fons com en la forma. La societat civil és la que ha agafat la responsabilitat de fer una pregunta a l’aire sobre la independència de Catalunya. Una pregunta que molts tenim ganes de respondre i que pocs gosen a formular.

Resulta molt fàcil als actuals partits polítics donar suport “simbòlic”a aquesta iniciativa, quan qui hauria de fer realment la feina, no la fa. Ans al contrari, han de ser les plataformes i les associacions cíviques i ciutadanes qui promouen les reivindicacions, mobilitzacions i manifestacions per la defensa dels drets del nostre país. Si els actuals polítics no defensen prou els interessos nacionals, potser haurem de posar uns altres!

Arenys, no deixa de ser un llumí que vol donar una mica de llum a la desafecció nacional que pateix Catalunya. Tinc la sensació de que cada vegada més, el poble està dient prou als perjudicis, a l’espoli, a la falta de respecte, als continus atacs que som objecte els catalans i a la manca de una resposta clara i contundent per part dels nostres polítics. Tinc la sensació de que cada vegada més el poble està reclamant la tornada de la dignitat i el patriotisme, que defensi la sobirania de la nostra societat.

En resposta a aquesta situació, han aparegut uns piròmans, alies la Falange y el Govern espanyol (curiosa coalició), amb l’excusa de defensar la unitat indivisible de l’Estat, el totalitarisme espanyol i les sagrades escriptures de la inviolable Constitució espanyola utilitzada més aviat com a un Codi penal. Aquests personatges volen apagar el llumí d’Arenys amb un bidó de gasolina. Quin incendi més gran es preveu, que pot esdevenir incontrolable i estendre’s per tot el país. No veuen que hi ha una sèrie de condicions climàtiques i ambientals que hi conflueixen? Quina por poden tenir de que un grup de persones puguin expressar la seva opinió en un paper i posar-ho en un “capsa de sabates”? No hi ha res pitjor per un regim totalitari, disfressat de democràtic, que el poble pugui dir la seva. La realitat és molt tossuda i a més és la que és i no es pot negar.

El caràcter simbòlic d’aquesta consulta, i d’altres que es puguin convocar, no pot caure en l’oblit el dia següent. Totes aquelles mobilitzacions socials que defensin que Catalunya és una nació i que reclamin un estat propi han de tenir una eina política que canalitzi aquest sentiment inequívocament independentista i que defensi els interessos nacionals de Catalunya. Entre tots hem de reagrupar aquesta sensibilitat i presentar una alternativa política al nostre parlament, que suposi una regeneració de la nostra devaluada classe política, i que sigui un referent per tots els independentistes que lluitin democràticament per un Estat propi, com a eina per un major benestar i progrés social de Catalunya.

PROU MANIFESTACIONS

Prou de manifestacions, prou de continues revindicacions, ja n’hi ha prou! Els catalans només fem que queixar-nos per tot. Res no ens està bé. Que si el català no es defensa prou, que si el finançament és insuficient, que el Tribunal Constitucional retallarà l’estatut, que si no podem tenir seleccions esportives pròpies, … Per tot, ens queixem per tot!!!

Alguns diuen que hauríem de manifestar-nos per mostrar el nostre emprenyament en general i contra tot en particular. Jo ja no sé si abans o desprès de que uns quants individus del màxim organisme judicial espanyol anomenat pels polítics (també espanyols: PSOE+PP) decideixin què fer amb un estatut no respectat i ja devaluat, però aprovat en referèndum pel poble català. És cert! I potser fins i tot podria ser necessari, més com un acte d’auto-reafirmació (de que estem emprenyats!), que com un acte efectiu on aconseguir el respecte i la dignitat, no aconseguit fins ara.

Particularment jo faria servir el terme de “català queixós”, més que no pas el concepte de “català emprenyat”. Ens creiem que tenim el dret de reclamar allò que considerem que ens pertoca, ens creiem que som prou especials per tenir aquest dret, ens creiem que si les nostres reclamacions no són ateses es produeix una injustícia, ens creiem que som prou madurs per tenir un autogovern,… Ens creiem moltes coses, però a l’hora de la veritat, no deixem de ser una Comunitat Autònoma de règim general més! O és que estem fent realment alguna cosa diferent per deixar de ser-ho? Sincerament, jo penso que no, i a més crec que l’actual classe política no està gaire interessada en canviar les coses. A l’establishment ja els hi està bé mantenir el seu establishment! No tenen prou valentia política ni prou coratge per canviar res.

Llavors, per què ens entestem a queixar-nos amb la vaga esperança que ens facin cas? Els catalans, ens estarem convertint en uns anti-sistema? Sort que, en general, els catalans som un moderats i ens queixem moderadament. No ens fan gaire cas, i aquí no passa res.

Arrel d’això, de tant en quan surt alguna veu discordant, que ens recorda que alguna cosa no funciona prou bé. Deu ser la veu de la consciència (de la consciència nacional, vull dir). Alguna cosa ens remou per dintre, ens sentim lleugerament incomodats, i ens diem: “això que ens diuen és veritat, alguna cosa no funciona..., hem de fer alguna cosa per redreçar la situació ... però, què i com?”.

Sentir aquesta veu interna és el primer símptoma que li passa a alguns individus de l’estrany grup social de la societat civil catalana. El segon símptoma és l’efecte “soufflé”, que consisteix en la hiperactivitat i hipermotivació d’un grup de persones que es constitueixen ràpidament en plataformes autònomes, organitzant mobilitzacions i manifestacions amb moltes expectatives, que al final queden en el record com un fet pintoresc més, per la seva poca efectivitat. I el tercer símptoma és la desmotivació nacional, provocada per la resignació i frustració social col·lectiva per no obtenir respostes positives a les reclamacions realitzades, i també per la incapacitat de la classe política per recollir aquesta sensibilitat, generant la corresponent desafecció política. I torna a començar el cicle... És com un peix que es mossega la cua. D’aquesta “malaltia”, alguns no nacionalistes, en diuen paranoia col·lectiva aguda, d’altres, els nacionalistes en diuen trastorn bipolar nacional motivat per la il·lusió d’assolir el reconeixement i la dignitat que ens mereixem, barrejat amb la frustració de no aconseguir-ho.

Queda clar, per tant, la nostra societat catalana pateix aquesta estranya “malaltia”, ja que presenta periòdicament aquests símptomes. Si no fem res segurament podem “morir” en l’intent i diluir-nos en un “café para todos”. De totes maneres no deixa de ser significatiu, que malgrat tot i el temps passat, la nostra societat encara presenti signes vitals, quan el més fàcil hagués estat deixar de patir, deixar de ser. Però aquesta societat catalana, té quelcom que la fa diferent, serà el fet diferencial o simplement serà la voluntat de continuar sent, no ho sé, però el que està clar és que Catalunya continua lluitant per la seva supervivència com a nació.

Però no hi ha prou en conformar-se amb sobreviure. Si realment volem viure plenament i amb tota la potencialitat del nostre país, haurem d’anar al metge i que ens doni el remei a la “malaltia” de la nostra societat. Haurem de transformar la frustració social en dignitat nacional. Haurem d’eliminar la desafecció política amb una nova classe política que sigui sensible amb els sentiments del poble i que defensi els interessos generals del país, i no que prioritzi pels seus propis interessos electorals i partidaris. Haurem d’aconseguir que tornin a funcionar les coses com a un país normal, on els catalans ens puguem autodeterminar i autogestionar, buscant un major benestar pel present i les futures generacions. Haurem de reagrupar a tothom que vulgui viure en un país millor, en un país lliure, en un país sobirà, on siguin reconeguts tots els drets del nostre poble.

Jo vull no queixar-me més. Jo vull no haver-me de manifestar més.

FEM UN PAS ENDAVANT !!!

Hi han dos tipus de societats: les que se senten vives i les que estan en procés de deixar de ser-ho. També hi ha una tercera que són les societats mortes, però com ja estan mortes no s’hi pot fer res per revifar-les, i per tant no cal perdre el temps en aquesta tipologia. Les societats vives són aquelles societats que viuen amb il·lusió el present amb el màxim de progrés social possible i amb l’esperança del millor benestar per les seves futures generacions. No cal dir que aquest sentiment de societat viva es fonamenta en una identitat forta, cultura pròpia i una llengua comuna, en autoestima social i en dignitat nacional.

Per l’altra banda tenim les societats en procés de morir-se, seguint una lenta agonia que tè el seriós risc de ser irreversible. Són aquelles societats que no són respectades per les altres, que no tenen identitat pròpia o be la van perdent progressivament, diluint-se con el sucre en un “café para todos”. Són aquelles societats conformistes amb tot allò que els hi donen, que viuen en l’autocomplaença i en la comoditat d’un mínim benestar, submises i resignades, amb manca d’esperit crític, i que finalment acabaran morint.

I jo et pregunto, a on classificaries la nostra societat catalana? Consideres sincerament que Catalunya és una societat que viu amb plenitud tota la seva potencialitat, o bé consideres que Catalunya és una societat adormida, acomodada, resignada i immobilista a on és molt difícil canviar res i per aquest motiu hem d’acceptar-nos tal com som i anar fent?

Jo, personalment, no veig una il·lusió col·lectiva, no veig que el nostre país sigui respectat com es mereix, no veig que la nostra societat tingui prou autoestima i vagi amb el cap ben alt. Bona part dels responsables d’aquesta desafecció nacional han sigut els nostres responsables polítics que en són còmplices, ja que han mantingut i perpetuat la dependència de Catalunya vers Espanya, i en les seves prioritats no està la defensa dels interessos nacionals sinó els propis interessos partidaris, ni tampoc que Catalunya sigui una societat viva, realment viva. Als actuals polítics els hi falten coratge, valentia i un real sentit de país.

El fracàs del finançament aconseguit, n’és un bon exemple d’aquesta ineptitud. Ens han dit que és un acord històric, el millor acord possible en les circumstàncies actuals, però el que és segur és que aquest pacte de finançament no el que Catalunya es mereix. I ja veureu com queda l’Estatut desprès de la resolució del Tribunal Constitucional...Només de pensar que un òrgan espanyol judicial totalment polititzat, pugui decidir el destí del nostre país al seu criteri... Per ser honest, espero que sigui declarat inconstitucional, i quan més punts afectats millor... així tothom podrà veure que Catalunya no hi té cabuda en l’actual sistema autonomista. I si no reaccionem degudament, Catalunya estarà en un seriós risc de deixar de ser, de diluir-se com a societat viva i passar a ser una societat resignada i morta.

Algú, una vegada em va dir que viure amb por és no viure. I doncs, que hem de fer per viure? Què hem de fer per a què la nostra societat catalana se senti realment viva? Molt fàcil, no viure amb por. Però què hem de tenir por? El nostre màxim enemic som nosaltres mateixos. Hem de fer un pas endavant i comprometre’ns amb un nou projecte social i nacional regenerador, que torni l’esperança i la il·lusió al nostre país.

Precisament aquest és el propòsit de Reagrupament, associació promoguda per Joan Carretero, que defensa la independència de Catalunya i la regeneració política i democràtica del nostre país. L’objectiu és sumar i reagrupar totes les sensibilitats nacionals que defensi que Catalunya és una nació i tenim a dret a ser un Estat propi lliure amb la finalitat de promoure una candidatura transversal i unitària a les eleccions al parlament. La independència és possible i necessària, i només depèn de la voluntat dels catalans.

Estic plenament convençut que el moviment de REAGRUPAMENT genera la il·lusió, la rauxa i l’esperança que Catalunya necessita per tornar a sentir-se un país lliure i una societat viva T’hi apuntes?

CRUÏLLA DE CAMINS

Sóc un nouvingut a la política i estic convençut de formar part d’un nou projecte engrescador fruit d’una il·lusió col·lectiva sense aturador. Mai no havia militat a cap partit i tenia un sentiment de creixent desafecció. Sincerament, no hi tenia cap interès vist l’actual panorama del nostre país. Decepció, desmotivació i resignació definia el meu estat ànim vers la política del nostre país i els pobres resultats obtinguts.

Actualment estem en un punt crucial per la història del nostre país. Estem en una cruïlla de dos camins que van en direccions oposades. Per una banda tenim l’actual camí, el camí que ens porta a una autonomia limitada dintre d’una Espanta centralista, un camí que portem caminant des dels últims anys i que hem vist que s’ha fet carregós i feixuc. L’altre camí, és el camí de l’esperança i de la il·lusió, és el camí de l’autorealització del nostre poble com a un país lliure. Aquest és el camí de la independència.

Resulta molt fàcil seguir l’actual camí, deixant-se emportar per la inèrcia, l’inmobilisme i l’autocomplaença, sense tenir necessitat de canviar res. Resulta molt fàcil continuant creient que encara és possible l’encaix de Catalunya en una Espanya plural i federal, on el catalanisme serà respectat i tindrà el tracte que es mereix. Però ja hem vist que aquest camí no ens porta enlloc! Malgrat els continus esforços realitzats, els resultats obtinguts són decebedors. I si continuem per aquest camí sense retorn, el nostre poble corre el risc de diluir-se com a nació.

Per l’altra banda tenim el camí de la independència. No deixa de ser un camí pedregós, ple d’obstacles amb molts desnivells, però no ens queda cap altra sortida com a poble que lluitar amb esperança i il·lusió per superar tots els entrebancs que ens trobem i ens posin pel camí, per tal de poder arribar a ser un petit país independent en una gran Europa.

Per poder arribar-hi, necessitem sumar les forces nacionals, aconseguint una majoria social i política unida en un front comú que obri pas pel camí de la independència.

Estem en un punt d’inflexió! D’emergència nacional! Ha arribat l’hora dels valents!. Ara és el moment de fugir dels personalismes i de fer els sacrificis necessaris per tal de reagrupar totes les diferents sensibilitats que tenen uns mateixos fonaments. En el nostre projecte comú no hi sobra ningú i tothom ha d’aportar el seu gra de sorra per construir el nostre país. Altrament, cal estendre de manera constructiva i positiva les nostres idees per tota la societat, evitant radicalismes i sumant-hi totes les forces socials.

És l’hora de que la nostra societat recuperi l’autoestima, la dignitat, l’orgull de ser català, que puguem caminar sense por i al cap ben alt pel camí de la independència, que ens portarà a un país millor, més just i més solidari, amb més benestar social i gestionant més recursos per tothom a través des de la nostra pròpia sobirania.

Jo, ja he triat el meu camí. I tu?