LA (IN)JUSTICIA

La justícia no és cega, té miopia. Per mi que veu ombres i llums entre les venes que li tapen el ulls. Ja que en funció de qui la interpreti, el resultat pot ser un o altre. I com a exemple tenim cas Millet. Quin espectacle més esperpèntic, a part de la imputació formal al Sr. Millet i el seu còmplice, també em refereixo als comentaris i contra-comentaris per part del propi jutge, fiscals anticorrupció, fiscalia superior de Catalunya, i d’altres magistrats. Això encara incrementa més l’alarma social pel cas i per la perplexitat que causa en la societat que la justícia pugui tenir diversos punts de vista sobre aquest cas. Com va dir l’amic Alfonso Guerra: “La justicia es una cachondeo”.

No som tots iguals davant de la llei? No hi ha una única interpretació de la llei? Ja que si la llei és interpretativa, sempre s’acabarà acceptar la posició del més fort, del més ric i del més poderós, oi? No ens diu això el nostre sentit comú? Doncs resulta que, a vegades, per la justícia, el sentit comú és el menys comú dels sentits.

I parlant de coses poc normals i relacionades amb la justícia. Què hi ha de la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya? Jo crec que ja no és poc normal, és més aviat paranormal. Uns jutges portes més de tres anys deliberant sobre la constitucionalitat de l’Estatut. Tres anys! A aquest ritme quan ho tinguin clar, potser no caldrà un Estatut…

Tant difícil és decidir si un article compleix amb la Constitució o no? El que està clar és que el Tribunal Constitucional està deslegitimat pel seu retard, per la composició dels seus membres (prorrogats en el seu mandat, recusats i fins i tot tenim un de mort) i sobretot per la seva politització, convertint-se en una eina més del poder centralista del govern espanyol. A on està la independència del poder judicial? On s’ha vist que un Estatut votat en referèndum pel poble català no pugui ser respectat? Amb una mica de sort, encara ens retallaran més l’Estatut (del que ja està), deixant-lo en paper mullat, i si ens queda una mica de dignitat als catalans, podrem sortir a defensar no un Estatut desvirtuat, sinó una Constitució Catalana pròpia. La llibertat no es demana, es pren!

El funcionament de la nostra justícia actual és molt deficient: lent, feixuc i arcaic. El nostre país es mereix una justícia moderna, àgil i eficaç, amb mitjans i recursos suficients per poder garantir un bon servei a la societat. La reforma de la justícia hauria de ser una prioritat pels nostres polítics, destinant recursos pressupostaris, tant materials (com noves eines informàtiques i més jutjats) com personals (més jutges i fiscals) i dotant-la de noves lleis sensibles a la realitat social. Només així la Justícia es podrà convertir en una institució de referència al nostre país.

I no dubtem que per poder fer-ho, cal renovar també la classe política catalana, per tal que prioritzi l’interès general, regenerant democràticament la política, amb una nova llei electoral catalana, amb llistes obertes i que els ciutadans puguin triar directament els seus representants i exigir-los rendir comptes, limitant els seus mandants. Calen noves lleis que assegurin els màxims controls en la gestió del diners públics, evitar altres casos Millets i noves lleis sobre la transparència del finançament dels partits polítics, que eviten pràctiques poc ètiques. Qui no està d’acord amb aquestes afirmacions? Seria de justícia poder aconseguir-ho!

Fa uns sis mesos, es va inaugurar entre l’Hospitalet i Barcelona la Ciutat de la Justícia, buscant optimitzar i modernitzar els recursos judicials, esperem i desitgem que la pròpia Justícia compleixi amb el seu objectiu i funció social amb la dil·ligència i responsabilitat que se li pressuposa. Tot el contrari resultaria, realment, un acte d’injustícia.

JO FITXARIA A EN PEP GUARDIOLA

Últimament s’ha parlat molt de les tendències polítiques del mediàtic Joan Laporta, que ha sortit de l’armari nacionalista descomplexadament, proclamant el seu patriotisme català i lluitant contra les injustícies i prejudicis que en som víctimes els catalans. A aquestes proclames, jo les anomeria “laportades”, ja que no deixen de ser obvietats per la majoria dels ciutadans. Això que diu, tots nosaltres, ja ho sabem, oi? De totes maneres, cal reconèixer la seva valentia i el seu coratge per donar aquest pas endavant, que és digne d’admirar i poc freqüent en el nostre país.

En Joan Laporta desperta tantes passions com recels. Té ferms defensors i nombrosos detractors, i el que és veritat és que a ningú no deixa indiferent. Sembla ser que el polèmic amic Laporta està decidint el seu futur polític, deixant-se estimar pels partits independentistes. Reagrupament ja li ha llençat alguna floreta i ERC (partit autoanomenat independentista moderat, amant de la pluja fina i del gradualisme pragmàtic) necessita un paracaigudes. O potser acabarà amb el nou partit de la Nebreda, o en crearà un de nou, ... no ho sé, però passi el que passi, que sigui el millor per ell, però sobretot, pel país.

Digueu-me agosarat, però jo, personalment, fitxaria a Pep Guardiola. Desconeixo la tendència política del noi de Santpedor i no sé si ell estaria d’acord, però a Catalunya, necessitem líders com en Pep, i si no vol fitxar, hauríem de fitxar el seu esperit de lideratge.

Catalunya ha de jugar la Champions a Europa i deixar de jugar a segona regional! I per fer-ho necessitem reagrupar a un bon equip, que tingui els millors jugadors de cada posició, amb les millors estrelles del moment, i tot perfectament sincronitzat sota una mateixa filosofia de joc i amb el suport de tota l’afició. La coherència i fidelitat a l’estil de joc, garanteix l’éxit de l’equip.

El nostre país necessita treure’s de sobre l’estigma de resignació, de perdedors, d’acceptar com a just tot allò que ens donen (tècnica pujoliana del peix al cove). Estem cansats que ens preguin el pel, com ara amb l’Estatut i amb el finançament. Estem cansats d’una classe política egoista, amb poca ètica i encara menys sentit de país. La Catalunya real, la de veritat, està tant emprenyada com decebuda. I per aquest motiu, cal fer foc nou. Cal que el nostre poble recuperi la dignitat, l’autoestima, l’orgull, la seva identitat i la seva sobirania. En això, tot el país és un clam!

Sabem on som ara i cap a on volem anar. L’objectiu és clar: guanyar la Champions, és a dir, esdevenir un país de referència a Europa, pel nostre potencial i per la nostra essència, en tots els nivells socials, econòmics, educatius, sanitaris, infraestructures, medi ambient,... Però no podem aspirar a un país d’excel·lència amb una classe política mediocre. Tots aquests a la banqueta! O millor dit, fora de la convocatòria!

Com va fer en Pep per dirigir el seu equip, a Catalunya necessitem un veritable lideratge polític, valent, atrevit, coherent, fidel als seus principis i que integri totes les sensibilitats nacionals del país, que defugi dels personalismes i que es sacrifiqui pel projecte de país. No ens podem permetre que els individualismes destrossin l’equip (cosa que està passant amb les plataformes sobre els consultes populars), hem de trencar la malaurada dita que assenyala que: “entre tots, no farem res”. Si fem pinya i seguim el cap de colla, no farem llenya!

Siguem humils i posem-nos a treballar cadascú en la seva posició. Junts ho podrem aconseguir. Junts podrem fer un equip invencible. Tenim una missió i totes les nostres accions han d’estar encaminades a que el nostre equip, Catalunya, sempre hi guanyi! Si guanya Catalunya, tots nosaltres també hi guanyem!

L'ÈTICA DE LA POLÍTICA

En la política ja no hi ha ètica. El nostre actual sistema polític, la democràcia moderna, està sent víctima dels seus propis principis. Els partits polítics són màquines electorals que el seu únic objectiu és guanyar el màxim de vots possibles, arribar a tocar el poder com sigui, asseure quatre anys a la poltrona i a viure! A partir d’aquí ja parlarem si mantenim les promeses polítiques de la campanya electoral, ja veurem quines polítiques prioritzem i quines encara no toquen prioritzar (llei electoral catalana, p.ex.) segons els hi convingui. Això de l’interès general és molt relatiu, oi?. Potser sí que n’acaben de fer alguna de positiva, potser sí… només faltaria.

I així, cada quatre anys! Sembla que se’ns riguin de nosaltres, oi? La nostre actual classe política està molt devaluada i està agafant un estigma molt negatiu. L’altre dia vaig sentir com un nen li deia a sa mare que volia ser polític (segur que devia haver vist el Polònia), i sa mare li va contestar “Ai fill meu, n’estàs segur?”.

Al nostre país no tenim veritables líders polítics que siguin un exemple digne per la nostra ciutadania, que mobilitzin les masses, que generin confiança en temps de crisis, que tinguin un projecte il·lusionant de país, ambiciós, amb coratge i valentia, que retorni la dignitat al nostre poble. Malgrat tot, sembla que alguna cosa pugui canviar aviat...

No vull generalitzar, ni vull ser demagògic (com fan la majoria dels polítics), però en el nostre país estem veient casos com el d’en Millet (molt amic dels seus amics) i com els dels informes inútils de la Generalitat (s’estima que en 2009 hi ha un pressupost de 52 milions de Euros en informes i que entorn 10-15% podria tenir irregularitats, feu números...), que son dignes d’estudi. Però no vull entrar en detall, jo simplement ho anomeria malbaratament de diners públics entre d’altres coses, i com diria en Nuñez: això és gravíssim!

El cas Gürtel dels amics del PP, és un tema apart. No goso ni a entrar a comentar-ho!

Però el que és més indignant, és que aquí no passa res! Aquí ningú assumeix la responsabilitat. Aquí ningú dimiteix. Aquí ningú és cessat. Quin sentiment d’impunitat! L’altra dia a la radio sentia com “algú” del govern de la Generalitat justificava el tema dels informes argumentant que ara s’estan fent auditories i que no s’ha comés cap il·legalitat. Però és que aquest no és el tema, el tema es que s’està jugant amb el diners públics, ja siguin ajudant a col·laboradors encoberts o ja sigui “llençant-los” per manca de controls, d’austeritat i de transparència. Legal ho serà però el que no serà és ètic! També serà legal que les fundacions polítiques rebin diners de fundacions culturals. Però això d’ètic no en té res i això sí que afecta a la moral de la societat!

Però jo penso que ja estem immunitzats, ja no ens afecta, ja no ens interessa, ja no ens importa... Obrim els diaris a veure quina n’han fet de grossa, quina és la corrupció del dia, quina es la desqualificació personal que toca ... i quan trobem una cosa positiva que hagin fet ens sorprèn: coi, com es possible?

La política ha de servir a la societat, i no servir-se de la confiança dipositada pels ciutadans. Desprès es queixen de la desafecció política. Quin serà el motiu pel qual la gent no va a votar? Molt fàcil, senzillament està fastiguejada de l’actual classe política. Per la gent del carrer la majoria dels polítics són uns lladres i que estan en política per interessos personals. Que es faci pública una enquesta sobre el que opina la gent sobre la classe política del nostre país, si tenen nassos?

Mori el mal govern! Cal fer foc nou! Retornar l’ètica a la política, prioritzar el servei al ciutadà i la bona gestió dels diners públics i a l’establiment d’uns controls interns eficients. Cal uns nous dirigents polítics que siguin una referència per tots els ciutadans, que la seva visió nacional de país generi una il·lusió col·lectiva per un país lliure, on ens puguem reagrupar tots en busca d’un mateix objectiu: viure en un país millor.

FOC NOU

Resulta curiós, però en aquests últims dies he sentit que varies persones, parlant de política, feien servir l’expressió “ cal fer foc nou”. Serà casualitat?. No ho sé, però ho he trobat molt curiós. Interessant-me pel tema, m’he volgut assegurar del seu significat consultant el diccionari, que ens indica que foc nou vol dir: “Recomençar una cosa que hom considera que l'havia començada malament.”

Llavors, una intranquil·litat assalta el meu pensament. Però, què s’està fent malament? O millor dit que, què estan fent els nostres actuals polítics malament? Ah! Sí, ja ho sé. Són els culpables i responsables de la desafecció política i nacional del nostre país. Si pregunteu a qualsevol sobre la política en general, la resposta majoritària serà que està decebut, desmotivat, resignat i fastiguejat de la nostra actual classe política. Us diran que tots els polítics són iguals, que entraran uns de nous i faran el mateix, que prioritzen pels seus interessos personals i partidaris per sobre dels interessos nacionals, us diran que les corrupteles i tractes de favor són un fet habitual en la nostra política, que no s’entén que mani algú que no ha estat el més votat, i així, un llarg etcètera.

Com diria una amic meu que s’acaba de separar:”... tot això és una merda!”. Jo li vaig respondre: “ Toni, encara hi ha esperança... cal fer foc nou”.

El nostre país està políticament apagat. No cremen ni les brases. No hi ha ni una espurna d’il·lusió que ens faci revifar l’esperança del nostre poble. No hi ha caliu, no hi ha una alegria col·lectiva que ens escalfi i ens reconforti. La llar de foc del nostre país està plena de cendres velles que van cremar fa temps, envoltades de brossa incombustible que de tant en quan fan algun espetec (oi Millet?). De tant en quan, hi crema una mica de foc d’encenalls, que de seguida queda apagat per la pluja fina.

Cal fer foc nou, el que hi ha ara no ens serveix. No escalfa, no il·lumina, no crema, només fa una fumera negra que no ens deixa respirar i ens pot arribar a ofegar com a poble.

Prou, ja n’hi ha prou! Cal fer foc nou! Cal començar de nou per tornar la dignitat del nostre país, amb uns forts fonaments patriòtics que defensin la identitat, l’autogovern, el dret a decidir i la sobirania nacional, i al mateix temps renovar l’actual classe política i les seves males pràctiques. Cal fer net. Hem de netejar la llar de foc per poder-hi cremar de nou amb força i determinació. Cal posar-hi llenya nova, que la guspira que ho encendrà, serà la nostra ferma voluntat de ser catalans. Necessitem un foc viu que esdevingui un gran foguera al voltant de la qual puguem aplegar-nos tots nosaltres, retornant l’orgull nacional i l’esperança al nostre país.

Curiosament, aquest cap de setmana s’ha constituït formalment l’associació REAGRUPAMENT, que impulsa una alternativa política que defensa prioritàriament la independència de Catalunya i la regeneració política i democràtica del nostre país. No us sembla arguments prou convincents i prou contundents per considerar que REAGRUPAMENT pugui ser el foc nou que el nostre país reclama? Si no volem continuar amb el desànim nacional i amb la desafecció política, ens cal fer foc nou. No tenim cap altra alternativa. Només en depèn de nosaltres! En depèn de tu! Entre tots hem d’aconseguir fer foc nou!