JO FITXARIA A EN PEP GUARDIOLA

Últimament s’ha parlat molt de les tendències polítiques del mediàtic Joan Laporta, que ha sortit de l’armari nacionalista descomplexadament, proclamant el seu patriotisme català i lluitant contra les injustícies i prejudicis que en som víctimes els catalans. A aquestes proclames, jo les anomeria “laportades”, ja que no deixen de ser obvietats per la majoria dels ciutadans. Això que diu, tots nosaltres, ja ho sabem, oi? De totes maneres, cal reconèixer la seva valentia i el seu coratge per donar aquest pas endavant, que és digne d’admirar i poc freqüent en el nostre país.

En Joan Laporta desperta tantes passions com recels. Té ferms defensors i nombrosos detractors, i el que és veritat és que a ningú no deixa indiferent. Sembla ser que el polèmic amic Laporta està decidint el seu futur polític, deixant-se estimar pels partits independentistes. Reagrupament ja li ha llençat alguna floreta i ERC (partit autoanomenat independentista moderat, amant de la pluja fina i del gradualisme pragmàtic) necessita un paracaigudes. O potser acabarà amb el nou partit de la Nebreda, o en crearà un de nou, ... no ho sé, però passi el que passi, que sigui el millor per ell, però sobretot, pel país.

Digueu-me agosarat, però jo, personalment, fitxaria a Pep Guardiola. Desconeixo la tendència política del noi de Santpedor i no sé si ell estaria d’acord, però a Catalunya, necessitem líders com en Pep, i si no vol fitxar, hauríem de fitxar el seu esperit de lideratge.

Catalunya ha de jugar la Champions a Europa i deixar de jugar a segona regional! I per fer-ho necessitem reagrupar a un bon equip, que tingui els millors jugadors de cada posició, amb les millors estrelles del moment, i tot perfectament sincronitzat sota una mateixa filosofia de joc i amb el suport de tota l’afició. La coherència i fidelitat a l’estil de joc, garanteix l’éxit de l’equip.

El nostre país necessita treure’s de sobre l’estigma de resignació, de perdedors, d’acceptar com a just tot allò que ens donen (tècnica pujoliana del peix al cove). Estem cansats que ens preguin el pel, com ara amb l’Estatut i amb el finançament. Estem cansats d’una classe política egoista, amb poca ètica i encara menys sentit de país. La Catalunya real, la de veritat, està tant emprenyada com decebuda. I per aquest motiu, cal fer foc nou. Cal que el nostre poble recuperi la dignitat, l’autoestima, l’orgull, la seva identitat i la seva sobirania. En això, tot el país és un clam!

Sabem on som ara i cap a on volem anar. L’objectiu és clar: guanyar la Champions, és a dir, esdevenir un país de referència a Europa, pel nostre potencial i per la nostra essència, en tots els nivells socials, econòmics, educatius, sanitaris, infraestructures, medi ambient,... Però no podem aspirar a un país d’excel·lència amb una classe política mediocre. Tots aquests a la banqueta! O millor dit, fora de la convocatòria!

Com va fer en Pep per dirigir el seu equip, a Catalunya necessitem un veritable lideratge polític, valent, atrevit, coherent, fidel als seus principis i que integri totes les sensibilitats nacionals del país, que defugi dels personalismes i que es sacrifiqui pel projecte de país. No ens podem permetre que els individualismes destrossin l’equip (cosa que està passant amb les plataformes sobre els consultes populars), hem de trencar la malaurada dita que assenyala que: “entre tots, no farem res”. Si fem pinya i seguim el cap de colla, no farem llenya!

Siguem humils i posem-nos a treballar cadascú en la seva posició. Junts ho podrem aconseguir. Junts podrem fer un equip invencible. Tenim una missió i totes les nostres accions han d’estar encaminades a que el nostre equip, Catalunya, sempre hi guanyi! Si guanya Catalunya, tots nosaltres també hi guanyem!