JA N'HI HA PROU!

JO RETALLO, TU RETALLES, ELLS RETALLEN...

2011-04-10T23:15:00.004+02:00

No! No digueu retallades, digueu estalvis! O potser els estalvis es fan per cobrir necessitats futures? Llavors, si ens referim a cobrir excessos del passat, millor diguem sacrificis. Potser sí, potser queda millor dir sacrificis ja que el que se’ns demana és la renuncia a una sèrie de coses que abans es feien alegrement i que ara, simplement, no toca.
Sembla que tothom s’hi ha posat d’acord, per una vegada. Els mitjans de comunicació en va ple, els polítics, ja estiguin al govern o a l’oposició, inclús nosaltres mateixos, la societat, sembla que no tinguem cap altra conversa que el tema de la crisi i de les conseqüents retallades. Molt em temo que ens espera una llarga etapa de vaques flaques. La gent ho té assumit i fins i tot es podria dir que estem resignats. L’altre dia li vaig preguntar a un conegut – com va tot? – i em respongué tot tristó: “respecte a què?”.
Per una banda cal reconèixer que la cosa està molt “xunga”. Qui no coneix algú que està a l’atur? Qui no coneix algú que no es pot permetre anar de vacances? Qui no coneix un/a jove, i no tan jove, que busca feina i no en troba? Qui no coneix un banc o caixa que ha denegat algun crèdit personal o a petites empreses? Però per l’altra banda la societat ha de fer autocrítica. Qui no ha viscut per sobre de les seves necessitats, endeutant-se ingènuament i estirant més el braç que la màniga? Qui no està pagant una hipoteca o un crèdit que no el permet viure? La culpa és de tots! Semblava que alguns estiguéssim dintre dels contes de “la lletera” o “ el de la formiga i la cigala”. La ingenuïtat, la cobdícia, el mínim esforç, l’especulació, el diner fàcil i uns mals gestors financers i polítics van fer una barreja explosiva. Que va explotar fa ja uns anys i que encara ens costarà molt recuperar la confiança i l’alegria que tota societat es mereix.
I els polítics també tenen la seva responsabilitat. La seva mediocritat i interessos polítics, feia que neguessin, una vegada i una altra la tossuda realitat. Encara veig al ZP negant la crisi a principis del 2008 i no vull imaginar-me com estaríem ara si s’haguessin fet bé les coses des d’un bon principi. Manca de voluntat política per pactar veritables reformes estructurals i el sobre dimensionament d’algunes administracions públiques, fan que ara, corre-m’hi tots. Aquí a Catalunya, s’han multiplicat en el últims anys el número de funcionaris anys així com el de empreses públiques. No dic que en alguns casos estaries més que justificats: administració de justícia, mossos, professorat, etc... encara tenim un dels ratis de funcionaris sobre població activa més baixos de l’Estat. Però hi han alguns casos que fa un tuf d’ineficiència del sector públic important i de vegades irrespirable.
No crec que eliminant llits i tancant plantes d’hospitals sigui una bona mesura, ni tampoc reduint recursos de cultura. A la Generalitat i als organismes públics hi hauria molta feina a fer a optimitzar els recursos públics, eliminar duplicitats i simplificar les estructures polítiques que han de regir una societat moderna.
Que no se li escapi a ningú que estem entrant a una nova era. Les retallades, tant a nivell púbics i privat són necessàries per eliminar les ineficiències, per aprimar-nos del greix acumulat per capritx. La crisi és com la poda d’un arbre, a vegades cal tallar les branques més grans amb fulles mortes per tal de tornar a créixer renovadament amb més força i empremta que mai.

OFERTA DE FEINA: PRESIDENT DE LA GENERALITAT

2010-11-21T22:34:00.007+01:00

Petit país amb molt potencial, anomenat Catalunya, busca al representant del seu màxim òrgan d’autogovern, la GENERALITAT de CATALUNYA:

PRESIDENT DE LA GENERALITAT

La seva Molt Honorable missió serà:

• Retornar la dignitat nacional i la il•lusió col•lectiva per a un projecte de país lliure.
• Lluitar per la independència com a única via de progrés i benestar dels seus ciutadans.
• Defensar que Catalunya ha de ser una nació lliure i que necessitem tenir Estat i Constitució sobre la qual projectar la construcció del nostre futur lliure i sobirà.
• Proclamar des del Parlament, la Declaració unilateral d’independència, amb el posterior referèndum per ser ratificat pel nostre poble, amb el conseqüent reconeixement i integració de Catalunya, com a Estat lliure, independent, democràtic i social a la Unió Europea i en el món.
• Regenerar la democràcia, amb una major exigència ètica de l’activitat política que impedeixi casos de corrupció.
• Apropar els ciutadans a la política seguint els principis d’honestedat, integritat, objectivitat, transparència i responsabilitat, eliminant la desafecció política dels últims anys.
• Fer una llei electoral pròpia de Catalunya, que limiti els mandats, la despesa electoral, tot exigint una major transparència en el finançament dels partits polítics així com la declaració patrimonial dels càrrecs públics.
• Controlar la despesa pressupostària amb el màxim rigor i austeritat, eliminant càrrecs innecessaris i informes de dubtosa utilitat.
• Optimitzar i simplificar l’Administració Pública, buscant la màxima eficàcia en la gestió dels recursos públics i simplificant els tràmits administratius.
• Treballar pel retorn dels valors de Catalunya: treball, esforç, iniciativa, creativitat, estalvi i visió de futur, retrobant l’excel•lència del país.
• Potenciar els sectors estratègics de Catalunya, que ens donen un major valor afegit, i crear les condicions necessàries per la seva productivitat: infraestructures, comunicacions, mobilitat, energia, recerca i societat del coneixement.
• Convertir l’eliminació de l’espoli fiscal, gràcies a la independència, en una menor pressió fiscal i en una major riquesa i benestar social per tot el país.

El perfil desitjat és:

Persona seria, responsable i coherent, amb uns innegables principis i valors d’estima a Catalunya i a la seva gent. Amb un bagatge personal i professional innegable que s’adapti als requisits demanats. No és necessària experiència en política, i preferiblement que tingui una professió prèvia, evitant els vicis dels actuals polítics mediocres.

Abstenir-se, polítics professionals, mediocres i /o corruptes, que no han sigut capaços de defensar la dignitat nacional i que no contemplen que la independència és l’única eina per assolir el veritable canvi que garanteixi el progrés i benestar social de les catalanes i catalans, i també el de les futures generacions, al constatar-ne que no hi ha alternativa possible que ho aconsegueixi.

Els possibles candidats/es seran avaluats en una única proba el proper diumenge 28 de Novembre, per un tribunal popular. I si vols formar part d’aquest magnànim tribunal, simplement has d’anar a votar!

QUO VADIS, CATALUNYA?

2010-11-14T23:19:00.001+01:00

Considero que el títol d’aquesta modesta nota d’opinió Quo vadis, Catalunya? ( Cap a on vas, Catalunya?) és suficientment indicatiu del punt on ens trobem les catalanes i els catalans.

Estem davant de les eleccions al Parlament de Catalunya que marcaran el futur de tota una generació així com el camí a seguir de tot del país. En els darrers anys han passat prou coses i prou greus, com per considerar d’especial transcendència el resultat electoral del proper 28 de novembre.

Per enumerar uns quants fets de rellevància hi trobem: el cansament del procés estatutari i les conseqüents retallades del Tribunal Constitucional, la perpetuació de l’espoli fiscal per la qual cada català contribueix una mitja de tres mil euros anuals al benestar de la resta d’espanyols al mateix temps que la crisi econòmica castiga les empreses catalanes i premia l’atur amb rècords molt preocupants amb els corresponent drames socials. Gràcies a la gran desafecció de la política per culpa de la mediocritat i covardia dels polítics per assumir un projecte de país il•lusionant, han aparegut una sèrie de plataformes socials que clamen per la independència de Catalunya, donant com a resultat noves alternatives polítiques al Parlament. I ja no ens sorprèn la continua negativa a la participació lliure de seleccions esportives catalanes, ni els continuats atacs a la nostra llengua, el català, per part dels mateixes institucions d’un Estat que no ens accepta tal i com som. Així, doncs, què més ens han de fer per tal que reaccionem? Què més? No us bull la sang davant de cada menyspreu i manca de respecte que en som víctimes? No us fa mal el país?

El passat 10 de juliol, a la històrica manifestació a Barcelona, semblava que alguna cosa de debò podia passar, malgrat la nostra classe dirigent. La societat civil va posar de clarament de manifest que cal fer alguna cosa per defensar la dignitat nacional, sortint de l’armari milers d’independentistes d’arreu. La multitudinària manifestació va ser tot un exemple de catalanitat i d’orgull de ser català.

Desprès de l’estiu, sembla que la societat torna a estar adormida, gràcies a l’anestèsia general aplicada pels partits polítics clàssics amb les falses promeses, plena de demagògia i hipocresia, barrejada amb atacs personals d’un baix perfil i un baix to preocupant. La baixa qualitat democràtica del nostre país “prostitueix” el sistema. És una vergonya veure com els mitjans de comunicació i el poder judicial ballen al ritme dels dictàmens d’uns polítics de segona per un país de primera.

La sensació que de que aquí no ha passat res m’angoixa i el sentiment de que, potser, no res canviarà en el futur, encara em pertorba més. Sé que no cal fer cas a les enquestes manipulades i que cal escoltar totes les alternatives polítiques existents, per noves que siguin, com per exemple les de REAGRUPAMENT. I si finalment no aconseguim canviar res, simplement haurem d’acceptar que tenim el país que ens mereixem, sense més dret de queixa.

Cal recordar que el futur de Catalunya, com a poble lliure, no es fa en contra de ningú, sinó que simplement a favor de tots nosaltres. Així doncs, tenim a les nostres mans, el vot que pot orientar el camí que seguirà el nostre país. Quo Vadis Catalunya? Diga-m’ho tu, votant amb el cap, però també amb el cor.

SANT JOAN ÉS A LA TARDOR

2010-09-26T23:21:00.002+02:00

Com ja sabem tots ara, a la tardor, es celebrarà finalment les eleccions al Parlament de Catalunya. La cosa promet! Mai com ara hi han hagut un ventall tan ampli d’opcions per triar i remenar. I sincerament penso que això és bo, ja que pot afavorir la participació i remoure la consciència dels abstencionistes i dels desencantats de l’actual situació política del nostre país.

Podem dir que, gràcies al procés estatutari i a la inestimable retallada per part del Tribunal Constitucional, coneixem millor les posicions dels diferents partits i també les seves limitacions. Tothom surt retrat a la foto. N’hi ha que surten envellits i descolorits, com els partits tradicionals, que ja sabem a on ens han portat i que no ens prometen res de nou. A la dreta i a l’esquerra de la imatge surten les minories necessàries però limitades al seu propi discurs. Però el que dona un color especial a aquesta fotografia és la nova dimensió que porta el debat sobre la conveniència o no de la independència per Catalunya. Al primer pla, han donat un pas endavant uns nous protagonistes de l’escena electoral catalana. Reagrupament i Solidaritat Catalana han donat un pas endavant i han declarat obertament el seu independentisme de manera directa i desacomplexada. En un segon pla, tenim el règim autonomista que defensa clarament la continuïtat de l’espoli fiscal i de les negociacions infructuoses perpètues, així com la dependència d’Espanya i, per tant, la nostra decadència.

Resulta una obvietat que el mal anomenat debat identitari marcarà el debat d’aquestes eleccions. Cada vegada se’n parla més i cada vegada la gent del carrer tenim més clar que la independència de Catalunya ens garantirà el progrés i el benestar social del nostre país depèn simplement de nosaltres. I si ens poséssim tothom d’acord? i si aquest sentiment, cada vegada més majoritari a la nostra societat, fos escoltat pels nostres polítics? I si els polítics fossin capaços d’escoltar el clam del poble i presentessin una alternativa política transversal que prioritzi inequívocament per l’interès del país enlloc dels interessos partidaris?

Doncs no! L’ independentisme català es presenta més dividit que mai. Com deia l’acudit: “Eren dos catalans i tres partits polítics ...”. I la culpa la té en Joan. Segurament un Joan tindrà més culpa que l’altre. Entre els Joans s’està cuinant la revetlla. En Joan Puigcercòs i el seu acòlit en Joan Ridao, per part de la històrica i desgastada ERC, en Joan Carretero representant el projecte polític de REAGRUPAMENT que ja està implantat arreu del territori, i el mediàtic Joan Laporta i la seva camarilla, en nom de Solidaritat Catalana.

Suposo que cadascú té el seu propi projecte polític, i tot i que les possibles diferències programàtiques poden semblar mínimes, segur que hi han matitzacions prou significatives i inclús aversions personals, que poden ser un impediment per a arribar a un consens. Per això, i si no apareix el veritable Sant Joan i ens bategi a tots amb la fe catalana, no tindrem el miracle de la unitat que el poble espera. Malgrat tot, el que sí tindrem són varies alternatives independentistes. Podem triar el projecte de país o la persona que més confiança ens doni. Segurament aquell que ens conduirà a una Catalunya independent no sigui cap dels Joan esmentats, ja que si no són capaços d’arribar a un acord entre ell, com volen liderar un país? Però , cal admetre i reconèixer que segurament sense aquests Joans i els “joanets i joanetes” que han despertat la consciència col•lectiva, no s’hagués iniciat el procés d’alliberament nacional irreversible. Però això, proposo que el 28 de novembre sigui declarat Sant Joan, el lluitador.

EL DEURE DE DECIDIR

2010-09-01T22:45:00.003+02:00

Aprofitant aquestes vacances, he llegit l’últim llibre d’en Salvador Cardús, eminent personalitat del nostre país, que com a sociòleg, fa un diagnòstic molt encertat de l’actual societat catalana. A part de la reflexió sobre la situació política dels últims anys a Catalunya i l’ evolució de la nostra societat, em va cridar l’atenció aquells epígrafs que feien referència al deure de decidir, contraposant-ho vers el concepte del dret a decidir.

La idea és molt simple, alhora que molt potent. Els catalans no només tenim el dret a decidir, sinó que a més, ens hem de sentir obligats a exercir el nostre deure de decidir. És a dir, que no hi prou amb el conformisme d’una vida passiva, sinó que hem de passar a la acció per defensar els nostres interessos. Perquè si no ho fem nosaltres, els catalans i les catalanes, qui ho farà per nosaltres?

El dret a decidir no deixa de ser un concepte abstracte que no ens porta enlloc. Alguns partits polítics s’omplen la boca amb aquesta cortina de fum que els disfressa de sobiranistes, tot dient que hi tenim dret. Oi tant que sí que hi tenim dret! Només faltaria! El dret a decidir és un fet inalienable del qualsevol poble. Però resulta que reclamar el dret a decidir, que ja es pressuposa que el tenim pel simple fet de ser una nació, és com demanar permís per existir, a més a algú, que ja saps que no t’ho reconeixerà.

Actualment la política catalana està plena de incongruències notables. Uns demanen que Catalunya formi part d’una Espanya federal, quan Espanya no ho és de federal. Tothom sap que en té una clara vocació centralista, unificadora i homogeneïtzadora (feu si no una enquesta sobre ). Uns altres demanen fer un referèndum oficial sobre la independència quan saben sobradament que és il•legal i inacceptable per Espanya (i si no que li preguntin a Ibarretxe). Uns altres estan demanant el concert econòmic, com a Euskadi o Navarra quan Espanya no ha acceptat lleugeres modificacions a l’estatut retallat. Tot plegat un desconcert!

Doncs així ens trobem ara per culpa d’aquesta colla de polítics professionals mediocres que ens han portat a aquest atzucac nacional de difícil sortida.

Cal veure les coses amb perspectiva i reconèixer que som nosaltres mateixos els qui posem el límit al nostre país. Catalunya serà allò que voldrem que sigui i si decidim que sigui un país lliure i sobirà, com la resta de països normals europeus, només hem de lluitar per aconseguir-ho, defensant activament la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra economia, el nostre fet diferencial i la nostra dignitat nacional. Tenim el deure de fer-ho. Tenim l’obligació moral de la nostra història i sobre tot de les nostres futures generacions.

El deure de decidir ens porta al camí de la independència, ja que és l’únic camí que ens garanteix un major progrés social i un millor nivell de vida a tothom. I per exercir el nostre deure de decidir, tenim una oportunitat única en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, votant aquelles noves alternatives polítiques que defensen la declaració unilateral de la independència de Catalunya proclamada per una majoria al Parlament i al mateix temps impulsen una profunda regeneració de la política catalana, retornant el patriotisme i la dignitat al nostre país. És el nostre deure!

TOT ESTÀ PER FER, I TOT ÉS POSSIBLE!

2010-07-31T15:53:00.002+02:00

El passat 10 de Juliol a la tarda, no tenia res millor a fer que anar a la manifestació de Barcelona. I sincerament, què hi ha millor que manisfestar-se de manera lliure i pacífica a favor de la dignitat nacional del país on vius i en contra de la manca de respecte que hem sigut víctimes els catalans?. Home, n’hi havia per cridar ben fort: “JA N’HI HA PROU!” , i tots els que hi érem, van sentir moltes proclames a favor de la independència i molts poques per un estatut mutilat per uns personatges aliens a la voluntat del nostre poble.

Però la jornada va ser un exemple de CATALANITAT, i ho poso en majúscules perquè l’ambient que es respirava era tan especial que et feia sentir protagonista de un esdeveniment històric que pot canviar l’esdevenir de la nostra nació. El ”jo hi vaig ser”, pot ser dit per famílies senceres, nens en cotxet, avis en cadira de rodes, joves i vells, immigrants d’ara i d’abans, per sindicalistes i empresaris, pels d’esquerres i els de dretes, per associacions, plataformes i partits polítics, per la gent de Barcelona i per la gent d’arreu del país, per catalano-parlants i per no-catalano-parlants… En fi, no em vaig parar a comptar tots els manifestants que hi havien… quan portava més d’un milió em vaig cansar.
Segurament, cadascú tenia diferents motius per manifestar-se, ja sabem que els catalans tenim moltes sensibilitats, però hi havia alguna cosa que ens unia aquella tarda: l’orgull de ser catalans. El nostre poble, Catalunya, és un poble orgullós i necessitem recuperar la dignitat nacional. I només ho podrem aconseguir, quan Catalunya esdevingui un país lliure i independent, només així es podrà defensar el nostre fet diferencial i es podrà desenvolupar el nostre potencial com a país que serà la garantía de benestar i progrés per tots els ciutadans i les futures generacions.
Al viatge de tornada, vaig pensar amb un somriure a la boda mentre conduïa: “Hi ha país, molt país… on tot està per fer, i on tot és possible.”
I realment tots els signes apunten a que el nostre poble està més viu que mai, malgrat els actuals polítics que tenim, que no han entès res. Mai s’ha parlant tant d’independentisme com en els últims mesos, mai hi ha hagut tanta gent manifestant-se obertament a favor de la sobirania de Catalunya, mai s’havien fet consultes populars arreu del territori, mai hi ha hagut tantes associacions i plataformes no són més que una mostra de la vitalitat d’aquest moviment social que s’està imposant en els últims temps, mai no ha hagut una alternativa política que parli de manera tan clara de la independència de Catalunya… em sembla que mai hi hem estat tan a prop… i per això sóc optimista.
La metxa està ja engegada i vull creure que el procés d’alliberament nacional no té aturador. Esperem que per les eleccions de la tardor, tot aquest moviment independentista acabi quallant i es cristal•litzi en una candidatura unitària que reculli els màxims suports de la nostra societat civil i es converteixi en l’alternativa que realment el poble reclama, tenint com a prioritat la declaració unilateral de la independència al Parlament de Catalunya. Per aquest motiu, necessitem que els nostres dirigents facin un exercici de generositat, ja que el projecte de país ha d’estar per sobre de les persones. Sols anirem més ràpid, però junts arribarem més lluny.

JA N'HI HA PROU!

2010-07-04T22:59:00.002+02:00

Crideu amb mi “JA N’HI HA PROU!”. Crideu fort, crideu emprenyats, molt emprenyats: “Ja n’hi ha prou”. I no, no és el lema de la propera manifestació del 10 de juliol a Barcelona. Només és l’estat d’ànim de una gran part (potser una majoria?) de la població de Catalunya.

Sincerament, no esteu farts de tot plegat? Creieu que ha valgut la pena tot el desgast que ens ha suposat el procés estatutari? S’ha aconseguit realment alguna cosa significativa i rellevant que suposi una millora clara del progrés econòmic i social per Catalunya, o ans al contrari, en alguns aspectes encara estarem pitjor que amb l’anterior estatut? Més enllà dels aspectes tècnics i dels articles retallats i interpretables, el que realment ens ha “tocat” és la dignitat nacional, i això és ja l’únic que ens queda.
Pobre estatut! Ha estat a l’UVI els últims quatre anys, i ja sabíem que acabaria així un dia o altre, oi? El deslegitimat TC ha sentenciat i ha aplicat l’extrema unció a un debilitat i moribund estatut, declarant-lo inconstitucional parcialment. La voluntat de la majoria del poble català no ha estat respectada i l’enterrament de l’estatut serà el proper 10 de juliol. I dic enterrament perquè la unitat catalana és pur tacticisme polític. Què passarà l’endemà?

Si pensem en petit, ens quedarem sempre petits! Dignitat és patriotisme, i patriotisme és independència!

Fixeu-vos bé que aquí tothom està dient: “ Ja n’hi ha prou!”. L’Estat espanyol, a través del Tribunal Constitucional i amb el suport dels dos partits nacionalistes espanyols, PSOE i PP, han dir, molt claret, que fins aquí hem arribat, que és el fi de trajecte i que deixem d’emprenyar, amb l’excusa de la “indisoluble unidad de España”. Que el PP i el PSOE estiguin contents i satisfets de la sentència és realment molt significatiu...

Per altra banda, tenim els polítics catalans, més preocupats de les seves expectatives electorals que de l’ interès nacional de Catalunya (cosa que confonen habitualment). El passat dijous, mirant el programa Àgora, de TV3, vaig constatar que l’únic que els uneix és la seva mediocritat. Alguns es posen la senyera per tapar-se les vergonyes del cas Millet i derivats, altres mostren incoherència total per mantenir-se al govern, i els altres simplement sembla que viuen en una altre món i la seva miopia no els deixa veure la realitat actual de Catalunya. D’aquesta colla, també en començo a estar cansat, molt cansat… Per sort tothom sortirà retratat a la foto electoral de la tardor. Cada partit s’ha posicionat envers el seu projecte polític de Catalunya. Tothom sap quin peu calcen cadascú i molts ja els hi diem “Home, ja n’hi ha un tip!” (alies “ja n’hi ha prou!”).

Però, quina és la realitat actual de Catalunya? Què vol la majoria dels catalans? Continuar com estem o viure en un país millor? Viure de lloguer en un pis amb més veïns envejosos o bé anar-se a viure en una gran casa pròpia? La realitat és que Catalunya està sofrint un gran crisi econòmica, social i d’identitat nacional. L’atur, els actuals índex de pobresa del nostre país són molt preocupants, i això m’entristeix molt. El nostre petit país és molt gran! No ens podem permetre viure resignats! Ja n’hi ha prou de camins equivocats, només la independència ens portarà el progrés social i el benestar al nostre país.

I per aconseguir-ho, ens cal una alternativa política que sigui transversal, equilibrada i unitària

que prioritzi la independència. Caldria convocar una Conferència Nacional del Sobiranisme en la que s’hi puguin adherir i reagrupar totes aquelles sensibilitats polítiques nacionals que vulguin lluitar realment per la dignitat nacional de Catalunya. L’objectiu bé que s’ho mereix! Ha arribat el moment de dir ja n’hi ha prou, donar un pas endavant i posar-se a treball realment pel futur del nostre país.

CATARSI

2010-05-24T22:48:00.003+02:00

Segons la Viquipèdia, l’enciclopèdia global d’Internet, una catarsi és una experiència interior purificadora, de gran significat interior, provocada per un estímul extern, també és coneguda com "l'alliberament de les passions". Tothom, qui més qui menys, ha fet durant el llarg de la seva vida un procés de revisió existencial: qui som, d’on venim i cap a on anem.
Tothom té un passat i això, simplement, no es pot canviar. Tothom viu el present, les preocupacions del dia a dia o la crua realitat, sense tenir marge per dir ni fer res. Però tothom té la possibilitat de canviar el seu futur, de reinventar-se, d’aspirar a noves expectatives i a noves ambicions, de crear, de creure i de ser.

A vegades fa falta que passi una cosa extraordinària perquè hom es replantegi tot. Desprès d’un procés personal de reflexió condicionat pel passat i qüestionat pel nou present, es produeix un alliberament d’energia per afrontar el futur. Cal acceptar i assumir la nova realitat i només així podem tornar a començar a caminar endavant.
La catarsi és un procés personal i intransferible, que pot afectar a tots els àmbits de la vida. Però també pot afectar a un àmbit més social, més col•lectiu, més global. Aquest seria el cas, per exemple de la política actual a Catalunya.
Els catalans tenim un passat com a poble. Tenim una llengua pròpia, una cultura i una història diferenciada. Per tot això som una nació i també perquè tenim voluntat de continuant sent-ho.
El present, desprès de més de trenta anys de democràcia, ens diu que estem en un clar risc d’involució. Continua sense respectar-se el nostre fet diferencial, el menyspreu a la nostra dignitat és constant i es fa difícilment sostenible mantenir una relació imposada, que limita el nostre progrés social i el benestar de les futures generacions.
I el futur, sincerament, depèn de nosaltres. Depèn del resultat de la catarsi col•lectiva que actualment està immers el nostre país. Depèn de la nostra capacitat de reacció per defensar primer els nostres propis interessos personals i dels quals es derivarà posteriorment, els nostres interessos nacionals. No podem romandre impassibles. Cal ser valent i ambiciós i afrontar el nostre futur amb el cap ben alt. Qui no vol el millor per ell mateix i pels seus? Qui no voldria una millor qualitat de vida? Qui no voldria pagar menys impostos? Qui no voldria tenir millors pensions? Qui no voldria tenir més i millors hospitals, escoles, autovies? El continuat espoli que en som víctimes els catalans ens està dessagnant com a poble. Cada català està pagant de mitjana uns de 3.000 Euros a l’any que no repercuteix a Catalunya. Sincerament, creieu que és just? No teniu la sensació que ens prenen el pèl i que ha arribat el moment de dir ja n’hi ha prou?
Si no és molt demanar, feu aquesta reflexió, feu aquest procés de catarsi i analitzeu si realment val la pena continuar com estem o per altra banda, cal fer un pas endavant convençuts de defensar els nostres legítims interessos nacionals, que repercutiran òbviament en la millora del nostre benestar present i futur.
Fer aquest acte de reafirmació nacional no va en contra de ningú, només va a favor de nosaltres, i si no ens defensem nosaltres mateixos ni lluitem pel nostre país, qui ho farà per nosaltres?
Com va dir en Jaume Fernàndez, alcalde de Roselló, en una presentació de Reagrupament, “si volem guanyar una cursa de cotxes, no podem anar en un Seat 600, per molts bons pilots que tinguem... simplement cal canviar de cotxe per un de molt més potent! Per molt que s’empenyen en defensar i maquillar un Estatut, aquest sempre serà un Seat 600, només una nova Constitució Catalana suposarà un veritable canvi al nostre país.”
Si el resultat d’aquest procés de reflexió és que realment cal canviar alguna cosa al nostre país, penseu que ja en som molts els que ho pensem, i que aquest procés de catarsi nacional no té aturador.

UN PAÍS NORMAL

2010-05-10T22:51:00.002+02:00

El nostre país no és gens normal! Hi passen coses molt estranyes! I malauradament ens està afectant en molts àmbits, deixant-nos anestesiats, adormits... i com ja va dir el doctor, en estat catatònic. A vegades, em pregunto, si ja hem perdut la capacitat de reaccionar davant dels continus atacs que estem rebem per totes bandes. Ara, quasi res no ens sorprèn i si veiem alguna cosa fora de lloc, per un instant ens deixa astorat, bocabadat, esmaperdut, i tot seguit un sentiment de resignació ens envaeix, fent-nos acotar el cap i consolant-nos amb el nostre trist “anar fent i anar tirant”...

Sincerament, creieu que aquesta actitud és normal? No creieu que davant del seguit de limitacions al nostre autogovern, hem de defensar la nostra dignitat nacional? No us en adoneu que el que realment està en joc és el nostre propi progrés, el de la nostra societat catalana i el de les futures generacions?

Està comprovat que l’actual via autonomista està esgotada. No podem avançar més i no ens podem permetre que ens suposi un fre al desenvolupament del potencial del nostre país. Hem vist com en els últims temps s’ha intentat fer tot el possible perquè l’encaix amb Espanya fos considerat com un fet normal, però la realitat és molt tossuda i veiem clarament com aquest model senzillament ha fracassat. I segurament, els motius d’aquest fracàs històric és que Espanya mai ha volgut reconèixer Catalunya com a nació, ni tampoc acceptar el nostre fet diferencial. Però, fins ara, el fracàs dels catalans és voler fer que Espanya així ho reconegui.
En aquest punt de la partida, cal jugar al tot o res! Resulta molt fàcil retirar-se del joc i dir que a mi ja m’està bé tot com està, no fos cas que encara hi perdéssim més... A més, ja hi estem acostumats, oi?

En canvi, apostar pel tot, és dibuixar un nou escenari pel nostre país, pintat amb el color de l’esperança i de la il•lusió col•lectiva, deixant enrere la foscor de la mediocritat. Siguem realistes, no tenim res a perdre. Ho tenim tot a guanyar!

I què volem guanyar? Simplement volem la normalitat.

Jo vull viure en un país normal. Amb una Constitució normal. Amb unes institucions polítiques normals. Amb un Parlament normal. Amb uns partits polítics normals. Amb una llengua normal. Amb uns impostos normals. Amb unes infraestructures normals. Amb unes autopistes normals. Amb un aeroport internacional normal. Amb una educació de qualitat normal. Amb una sanitat capdavantera normal. Amb unes pensions dignes normals. Amb uns serveis socials normals. Amb unes polítiques d’immigració normals. Amb unes seleccions esportives nacionals normals. Amb uns cinemes en català normals. Amb una sobirania nacional normal. Amb una llibertat normal... Senzillament, vull que el nostre país sigui un país normal.

Si tot el que s’ha fet fins ara, ens ha portat a aquesta situació anormal, per no dir a una ratera sense sortida, haurem de fer coses alternatives per tal que ens porti a la normalitat desitjada. Aquest és el cas de Reagrupament, un colla de gent, amb “ofici i benefici” (no com els polítics professionals) que preocupats per l’anormalitat en que es troba Catalunya, volen treballar pel país, apostant clarament per la regeneració de la política i per la independència de Catalunya. Estic convençut que amb aquest dos pilars bàsics, entre tots, podrem aconseguir que el nostre país, Catalunya, esdevingui simplement, un país normal.

GRÀCIES !

2010-04-26T00:04:00.003+02:00

El passat diumenge 25 d’Abril s’han celebrat consultes populars arreu del territori català. Més de dos-cents pobles i ciutats han participat en aquesta ocasió. Ja és la tercera onada de consultes, un cop van ser iniciades pels valents veïns d’Arenys de Munt. Ara, potser ja no són tan mediàtiques, ni tampoc hi ha tanta polèmica, perquè ja no veiem les imatges de la falange manifestant-se, ni membres del govern oposant-s’hi explícitament (o deuen fer en l’intimitat). Inclús els mitjans de comunicació generalistes també les volen ignorar. Com digué en Gandhi: El teu enemic primer t’ignora, després se’n riu, després t’ataca i finalment guanyes ! El simple fet de poder realitzar aquestes consultes és precisament la nostra victòria, o no?

Alguns diran que la participació s’està moderant i que això no interessa a la societat. Altres diran que aquestes consultes no serveixen per res, ja que no són vinculants. Altres diran que això és una moda i que ells passen... Però, amb tot el respecte, molts diem: jo no passo! I de motius, en tenim molts.
Jo no passo, perquè què hi ha més democràtic que donar la veu al poble. Tant se val el tema. Tant de bo, es fessin consultes per temes prioritaris pels ciutadans i no que polítics mediocres decideixin per tots. Quina por tenen alguns polítics en dona la veu al poble? La seva incompetència i la seva pròpia por a perdre poder és la resposta. La democràcia vol dir govern del poble i el bon govern ha d’escoltar al poble! Mori, doncs, el mal govern!
En segon terme, jo no passo, per què a més el tema de la consulta, la conveniència de la independència de Catalunya, és una preocupació real, de cada vegada més catalanes i catalans. En els darrers mesos estan passant moltes coses al nostre país i com va dir a l’acte de cloenda a Igualada el professor Cardús, “ el que la dictadura no va poder durant quaranta anys, està a punt d’aconseguir-ho la democràcia”. Catalunya no es mereix continuar en una Espanya que no respecta la nostra dignitat nacional, que ens tracta de manera humiliant com el Tribunal Constitucional, i que entre moltes altres coses suposa un fre per al progrés econòmic i social de tots les persones que viuen en aquest país.
Per tot això, jo vaig anar a votar! I com jo, milers de ciutadans lliures que van voler expressar el seu pensament amb un simple vot. I tot això no s’hagués pogut dur a terme si no hi hagués al darrera una organització i sobretot, molts voluntaris! Per a tots ells, MOLTES GRÀCIES! En majúscules, perquè han dedicat, amb recursos econòmics limitats, molt de temps, ganes i il•lusió. Veure i viure com tota aquesta diversitat de gent han fet possible assolir un objectiu comú és digne d’admirar. Gràcies també a totes aquelles entitats i associacions que s’hi ha adherit i han donat suport a les consultes. Tot això demostra que la societat civil catalana està més viva que mai. També s’hi ha volgut apuntar al carro alguns partits polítics, quan han demostrat clarament que la independència de Catalunya, no forma part de les seves prioritats. Aquells que volen sortir a la foto se’ls hi ha de dir que treballar per la independència de Catalunya no és un “divertimento”, ans al contrari, és una necessitat real i urgent. És la solució!
Cada consulta és un èxit, no tant pel resultat i si m’apureu ni per la participació. El simple fet de què hi hagi un moviment transversal que reagrupi lliurement persones amb pensaments diferents però amb un objectiu comú és el veritable miracle.
Hem fet un primer pas, només cal replicar aquests moviments ciutadans de cada poble, en un moviment més general, de caràcter nacional, on puguem sumar totes les sensibilitats comunes i així, entre tots, constituir una alternativa política per aconseguir la nostra llibertat. El repte no és fàcil, per aquest motiu, cal tenir per una banda, la determinació i la valentia que han tingut els organitzadors, voluntaris i participants d’aquest consulta i en segon lloc, i més important, la generositat. El moviment independentista ja és prou madur i radicalment democràtic i només de la vàlua generosa dels nostres líders en dependrà el nostre èxit. Espero veure-ho en les properes eleccions al Parlament de Catalunya!

EL VOLCÀ ESPANYOL

2010-04-18T23:27:00.003+02:00

Diuen que hi ha un volcà a Islàndia que ha paralitzat tot Europa. Resulta curiós veure com l’erupció d’un volcà llunyà, sota la gelera d'Eyjafjallajökull, ha pogut afectar a centenars de milers d’europeus. Aeroports tancats arreu, passatgers dormint al terra igual que els avions. Tota Europa paralitzada per uns dies, encara que segur que als afectats els hi ha semblat etern.

També diuen que a l’Estat espanyol, hi ha un volcà que últimament està molt actiu. Aquest volcà no pot ser cap altre que el malaurat Tribunal Constitucional, que és com el volcà islandès. Vaja, que ho paralitza tot. En lloc de llençar cendres al cel, vomita incomprensió vers els catalans. Però la seva paràlisi és causada per la seva incompetència...si no són capaços dictar sentència, de què serveixen? El que està passant amb aquesta institució és simplement increïble. Molt em temo que és víctima dels seus propis designis. Diuen que el poder judicial és un poder de l’Estat independent, però si els membres del màxim òrgan representant de la justícia són nominats pel polítics, oi? Així doncs, on està la independència dels jutges? En funció del color polític d’un moment, el poder judicial tindrà un major pes progressista o conservador. Però on és la independència judicial? La independència de poders no és la base de ma democràcia? Jo pensava que la justícia és cega, però ara ja penso que és tonta (amb tot el respecte)... La seva incapacitat només es comparable el seu caràcter deslegitimat per la composició de magistrats recusats, prorrogats i en funcions.....Sense comentaris!
Però aquest no és debat que vull obrir. L’interès rau en la situació surrealista que s’ha creat sobre el recurs d’inconstitucionalitat presentada pel PP, entre d’altres, sobre l’Estatut de Catalunya. Suposo que tothom està d’acord amb mi que el que està passant és un vergonya nacional (de l’Estat Espanyol, és clar!). Però si tal i com estan les coses, ho tenen molt senzill! Només han de dictaminar si el deixen moribund o bé el maten directament.
L’estatut(et) ja va néixer dèbil amb poques forces encara menys ambició. Ens ho van voler vendre com un pas més pel nostre autogovern, però el camí triat era l’equivocat. Si continuem en aquesta direcció, entrarem en via morta, sense sortida possible. Tot un cul de sac! Ja hem vist la misèria del finançament aconseguit, perpetuant l’espoli fiscal , per exemple. Molts venedors barats d’estatuts s’estan adonant que l’actual via autonomista no ens porta enlloc, i al final hauran de reconèixer que l’estatut està mort i que entre tots l’han matat!
Però no ens hauríem de preocupar per la sentència de l’estatut. La nostra dignitat nacional està molt per sobre de polèmiques judicials. Massa poca llei pel nostre gran país! Ha quedat prou clar i evident, que no es respecta el nostre fet diferencial ni la nostra voluntat de ser. Tenim dret a decidir i no ens poden prendre la llibertat! Els de Reagrupament ja han presentat un primer esborrany de la futura Constitució Catalana. Us hi apunteu?
L’estatut està mort, però la societat civil catalana està més viva que mai, gràcies a la incompetència dels nostres actuals polítics que ha fet reaccionar a la societat amb multitud de plataformes, associacions i milers de voluntaris que participen en les consultes sobre la independència . Només una resposta unitària per part de la societat civil, reagrupant els seus esforços cap un objectiu comú que no és cap altre quer assolir que el nostre país sigui ric i ple, a l’hora que pròsper i sobirà, desenvolupant tot el seu potencial, tant social com econòmic, tant pel present com per les futures generacions.
No ens podem permetre que un volcà llunyà ens afecti. Nosaltres anem fent via, d’acord?

AIXÒ NO HI HA DEU QUE HO ARREGLI?

2010-03-14T23:53:00.003+01:00

El passat dissabte vaig llegir en un diari de tirada nacional una noticia relacionada amb Reagrupament, denominant-la com una opció política independentista radical. En un primer moment em va saber greu aquesta qualificació. Després de reflexionar-hi, encara em vaig emprenyar més.

L’ independentisme que defensa Reagrupament és tan radical com el nacionalisme espanyol d’alguns o la indiferència nacionalista d’uns altres. Resulta evident l’ interès per part de la majoria de mitjans de comunicació nacionals en malmetre contra una legítima opció política que cada vegada va tenint més adeptes. El radicalisme només radica en triar una opció enfront d’una altra, en posicionar-se davant una altra manera de fer i de pensar, en tenir una resposta diferent sobre una mateixa pregunta. Les opcions democràtiques mai són radicals!

Per altra banda, el quart poder, per molt independent que s’autoproclami, no deixa de ser una pota més de la poltrona dels polítics, ballant al ritme que li dicten. Tothom sap si aquest diari és d’esquerres o de dretes, n’hi ha cap de neutral? És com la justícia, on uns jutges són de progressistes i d’altres conservadors. El nostre país està totalment polititzat i no cal dir que així ens va!

La qualitat democràtica del nostre sistema polític està per terra. L’endogàmia dels partits i la mediocritat dels seus responsables suposen un fre al desenvolupament del país. Estic segur que hi han polítics bons, que estan per convicció, però la gran majoria estan per devoció, perquè és el seu modus vivendi, n’han fet de la política la seva professió, i ser-ne un professional de la política és una de les principals causes de la perversió del sistema.

No ho sé, però alguna cosa no acaba de funcionar en el nostre actual sistema democràtic. Els polítics viuen aïllats en el seu món i només cada quatre anys baixen a la realitat per demanar el vot per perpetuar-se al poder. No són els nostres representants? No ens haurien de consultar activament les coses importants al seus representats? No m’estranya que cada vegada més els ciutadans ens sentim més allunyats d’aquesta colla de politics…Si això no ho aconseguim canviar-ho entre tots, haurem de donar la raó a aquella dita anarquista que diu que les votacions no serveixen per res, perquè si realment serveixen per canviar alguna cosa important de la nostra societat, simplement estaria prohibida.

L’alternativa seria crear una plataforma a l’estil: www. aixònohihadeuquehoarregli.org.

El que està clar és que el nostre país ha tocat fons i necessitem un canvi, però un canvi de veritat, un canvi radical (ara sí!). No hi ha prou amb posar uns de nous per demèrit dels que ja hi són i que entre tots no canviïn res. No!

Una juguesca: què us aposteu a que no hi haurà noticies del Tribunal Constitucional sobre l’estatut fins desprès de les eleccions catalanes de la tardor? Heus ací un exemple de la connivència dels polítics, jutges i segurament d’alguns mitjans de comunicació. Sincerament arriba un moment en el només tenim dues opcions: formar part del sistema, sent un membre més i per tant còmplice de l’stablisment o bé optar per una alternativa que suposi un canvi real de regeneració política i democràtica del nostre país. Tu tries? L’alternativa existeix i es diu Reagrupament.

LA SARDANA NACIONAL

2010-03-07T22:37:00.004+01:00

El diumenge del passat cap de setmana estava assegut al banc d’un parc quan vaig sentir de lluny música. Vaig aixecar el cap i la meva oïda no em va enganyar es tractaven de sardanes. Em vaig acostar un moment i vaig veure que es començava a formar la rotllana. A mesura que anaven passen el compassos s’hi anaven afegint més personal, per l’esquerra i per la dreta, i de mica en mica la colla anava agafant forma, tant per la seva considerable dimensió com pel ritme ben compassat que seguien aquells peus i aquells braços.

Per un moment vaig quedar hipnotitzat per l’harmonia de la colla sardanista i per la melodia de la tenora i del contrabaix. Se’m va dibuixar un somriure a la cara i un sentiment d’orgull i de pertinença m’envaí davant aquesta dansa tant nostrada, com es la sardana, el ball nacional de Catalunya.

Em vaig enrecordar dels versos del poeta Joan Maragall quan digué que “La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.” Hi vaig estar totalment d’acord en veure tot aquell esforç col•lectiu amb un objectiu comú.

Després del corresponents “visques” i del consegüent agraïment de la cobla, vaig decidir continuar amb el meu passeig matinal. Tot seguit, a la plaça de l’ajuntament vaig veure com la moixanga començava a pujar els terços. Al ritme de les gralla i dels tabals anaven pujant el castellers i l’enxaneta va culminar amb èxit un digne castell de set. Un cop descarregat, l’alegria col•lectiva es desfermava mentre la resta de la plaça aplaudia eufòricament.

Vaig anar a saludar en Joan, el cap de colla per felicitar-lo i li vaig preguntar per la raó de la seva feina ben feta i em va confessar que el seu lema era: la força, l’equilibri, el valor i el seny!

Aquestes paraules es van anar repetint mentre feia el vermut tot llegint el diari. Forca, equilibri, valor i seny, ... força, equilibri, valor i seny ...Vaig fullejar la secció de la política catalana i sense adonar-me ja estava als esports. I per ser honest, haig de reconèixer que vaig estar més temps llegint l’actualitat esportiva que l’actualitat de la nostra devaluada política.

Això em va fer reflexionar. Com pot ser que els nostres polítics es dediquin perdre el temps amb discussions sobre els toros en lloc d’arribar a acords sobre com podem sortir els catalans de la crisi? Com pot ser que després de més de dos anys de crisis, ara en facin una sessió monogràfica sobre la crisi amb uns resultats nuls? Com pot ser que encara no tinguem una llei electoral catalana pròpia després de trenta anys?

Sincerament, no ho entenc. Jo amb aquella colla de polítics mediocres no ballaria cap sardana ni els hi penso fer de pinya. Amb mi que no hi contin! No em generen cap il•lusió, més aviat hi desconfio. I no hi ha res pitjor que bona part dels ciutadans desconfiïn dels seus representants. La gent es vol sentir identificada amb un projecte engrescador de país, que sigui ambiciós i que defensi la dignitat de Catalunya. El nostre poble necessita reagrupar-se entorn d’una gran sardana nacional que balli al ritme de una cobla virtuosa que asseguri el bon govern de la colla seguint la força, l’equilibri, el valor i el seny.

COMISSIONS I D'ALTRES DESPROPÒSITS!

2010-02-21T23:30:00.003+01:00

Ara ja fa unes tres setmanes que al Parlament de Catalunya s’hi fan sessions de la Comissió d’Investigació sobre els incendis d’Horta de Sant Joan del passat estiu. No oblidem que aquesta Comissió ha sigut impulsada per l’oposició en ple i capitanejada especialment per CiU. Algú em pot dir per a què serveix una Comissió d’investigació parlamentaria en general? I aquesta en particular? Quin sentit té que els nostres parlamentaris realitzin una investigació paral·lela a la que s’està portant als jutjats de Gandesa de manera tan diligent per part de la jutgessa?

Sincerament, no hi veig cap sentit a part del desgast electoral del tripartit per part de l’oposició, que li vol fer passar el rodet de la comissió. Tots sabem que l’única investigació vàlida és la judicial, ja que determinarà si ha hagut finalment delicte per part d’algú. I no cal ser cap expert en veure que els desgraciats esdeveniments d’Horta van ser un cúmul de circumstàncies adverses, barrejades amb descoordinació, incompetència, negligència per part d’alguns comandaments d’emergències. Que la justícia dicti justícia! I espero i desitjo que s’hagi après del error i que s’hagin pres les mesures necessàries per tal que no es torni a produir víctimes i es tornen a donar unes circumstàncies similars.

Però per tot això no cal una Comissió d’investigació parlamentària! En canvi, sí que considero que hagués sigut necessària (i moralment obligatòria) una Comissió sobre tot el afer del Palau de la Música, el cas Millet. Aquí si no recordo malament hi havien subvencions públiques i possible malbaratament de diners públics (de tots!) i aportacions encobertes de fons a fundacions de partits polítics. En aquest cas no recordo que ningú estigués interessat en crear cap Comissió d’investigació, oi? No entenc per què en aquest cas, els amics de CiU no van impulsar cap comissió? Que pot ser no els hi feia il·lusió? Sí, home! Aquella il·lusió que tant parlen últimament... O es que pot ser prefereixen fer perdre el temps a tothom en comissions poc profitoses enlloc de retornar la fe en el partits polítics (àrdua tasca a fer per part de tots!)

De comissions parlamentàries s’han fet ja unes quantes al llarg dels últims anys i amb dubtosa utilitat ja que no s’han derivat conseqüències polítiques...Permeteu-me una pregunta senzilla, han servit d’alguna cosa? Em fa l’efecte que les comissions d’investigació parlamentàries només són instruments polítics, utilitzades pels polítics i contra altres polítics, no a favor de la societat, erosionant encara més la confiança vers els nostres mediocres polítics.

Us enrecordeu, per exemple, què va passar amb la comissió d’investigació sobre l’enfondrament del Carmel? Quines van ser les responsabilitats polítiques que es van determinar? Molt senzill... cap ni una! Segurament, en aquella època, els convergents no volien gaire guerra ja en Maragall els hi amenaçava amb el famós “ A Catalunya tenim un problema i es diu 3% (de comissions)”. Algú més n’ha sentit a parlar de tant greu acusació? Veritat que no? Aquí veieu un altre exemple dels tripijocs polítics que ens tenen acostumats.

La sensació de que aquí passa de tot i que a més tothom passa de tot, tapant-se les vergonyes mútuament, fan que “socio-vergència, s.a.” sigui una empresa de males companyies per la qualitat democràtica del nostre país. El retorn de la il·lusió col·lectiva que defensi un veritable el projecte de país passa per un gran canvi polític en aquest país. Necessitem un canvi radical i sense por. No tenim res a perdre! Cal regenerar realment la política i deixar-se de crear comissions innecessàries.

CAP FRED, COR CALENT !

2010-02-06T23:49:00.003+01:00

L’altre dia vaig portar el nen al metge. Feia alguns dies que estava inquiet i neguitós, i a més tenia una febre alta. El doctor, després de fer les seves comprovacions, em va dir que tot allò que li passava al nen era senzillament una crisi de creixement. Em va dir que només seria qüestió de dies que tot tornés a la normalitat i que no em preocupés ja que el nen estaria més alt i més fort.

La família estava molt amoïnada i el padrí no les tenia totes, però quan els vam comunicar el diagnòstic del doctor, la majoria d’ells van quedar molt més tranquils. I efectivament al cap d’uns dies el nen va millorar ràpidament, se li va desvetllar la gana i tornava a estar molt actiu. Com ha crescut aquest nen en pocs dies!, afirmava la padrina, mentre li comprava unes sabates noves, perquè les velles ja havien quedat petites....

Aquests és un senzill relat, que pot assimilar-se a allò que li ha passat realment a Reagrupament els últims dies. Pel que sembla, hi ha hagut una sèrie de conflictes interns que no permetien el correcte funcionalment de la Junta Executiva nascuda l’Octubre passat. Segurament hi ha hagut una acumulació de circumstàncies, malentesos, victimismes, seguidisme, interessos personals (legítims i d’altres que no), manca de comunicació, etc… Res que no sigui normal en d’altres entitats similars, i que van provocar la febrada del proppassat cap de setmana.

Primer de tot, al meu entendre, cal indicar que la regeneració de la pròpia ha junta ha sigut massa poc transparent i massa extemporània. S’han entrat en personalismes i desqualificacions innecessàries, quan em consta que hi ha almenys dues persones que han fet molt bona feina que caldria reconèixer. Per aquest motiu és normal que hi hagi gent sorpresa i decebuda, que en breu segur que tornaran a pujar al carro.

De tot cor, espero que desprès de la tempesta, torni la calma i el cel faci net i que el sol brilli amb més potència i energia que mai. Sincerament, crec que hi han posades masses expectatives en el projecte de Reagrupament. Hauríeu d’haver vist, com bullien el mitjans de comunicació (radio, televisió, premsa, internet, foros, blogs,...). Això vol dir que Reagrupament interessa i que el país no es pot permetre més decepcions! Em fa l’efecte que en Carretero, que ha vist reforçat el seu lideratge, i els seus estan més vius que mai. Molt em temo que no estan de pas, estan aquí per quedar-s’hi.

Estic d’acord amb la immensa majoria, el projecte de Reagrupament no s’entendria sense el lideratge d’en Carretero. Ara bé, que vol dir molt, si el projecte de país que defensa Reagrupament fracassa, serà degut a que han fracassat els seus líders, perquè els objectius que defensa (la independència i la regeneració de la política) són els bons. Això ens ho diu la raó i ens ho acabarà dient el temps! El projecte de país ha d’estar per sobre de les persones!

Qualsevol projecte de qualsevol tipus s’ha de sustentar en uns valors. El projecte de Reagrupament té com a base la transparència, la comunicació, la proximitat al territori, la transversalitat, valorar allò que ens uneix enlloc de discutir per allò que ens separa, entre d’altres. I cal donar exemple amb la resta de partits polítics, sent coherent amb els propis valors. A la política, aconseguir l’objectiu justifica els mitjans ? Només si es fan les coses ben fetes d’acord amb els propis valors. Cal tenir el cap fred i el cor calent!

De totes maneres, no cal perdre l’objectiu de vista, aconseguir una majoria suficient al Parlament de Catalunya que declari unilateralment la independència i posteriorment sigui referendat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya no serà empresa fàcil. Es necessiten aglutinar, sumar i reagrupar moltes sensibilitats nacionals que tenen un objectiu comú. I amb aquesta finalitat, Reagrupament està treballant activament per impulsar una alternativa política, transversal i d’ampli espectre que aconsegueix fer el canvi polític que necessita el nostre país. Com va dir Martí i Pol: tot està per fer i tot és possible!

R-autocriti-CAT

2010-02-02T21:57:00.006+01:00

R-AUTO-CRITI-CAT

Estic tocat. Molt tocat! Fa uns tres dies que estic baix de moral. És com si m’haguessin donat unes males noticies i encara no acabés de creure-m’ho. És com la ressaca que hom té l’endemà d’una gran festa. Els esdeveniments del proppassat cap de setmana a Reagrupament m’han suposat un shock, però no només a mi, estic segur que també a molts de vosaltres.

Sé que ara les coses s’estan reconduint i sincerament me n’alegro i molt. Espero i desitjo que Reagrupament no ens doni més ensurts, que el nostre cor ja ha patit masses decepcions polítiques.

Jo vull fer autocrítica de mi mateix, i per extensió, tots aquells que s’han implicat activament en el projecte de Reagrupament, promogut pel doctor de Puigcerdà, Joan Carretero, i per una bona colla de persones afins. Els nouvinguts a la política hem comprat la independència i la regeneració de la política promulgada per Reagrupament. La il·lusió i l’esperança que ens ha generat (i encara genera) només es comparable a la decepció soferta. Quan ho vaig saber el dissabte al vespre, el primer que vaig pensar: i ara a qui votaré? Quina és l’alternativa política al nostre país? I al no trobar la resposta, encara creixia més la meva desesperació. Havíem quedat orfes políticament! No ens pot haver passat això a nosaltres! Ara no! Però que ha passat? No entenc res!

Digueu-me ingenu, però ara continuo sense entendre moltes coses. De totes maneres veig una acumulació de circumstàncies, malentesos, victimismes, seguidisme, interessos personals (legítims i altres que no), manca de comunicació, etc… En fi una barreja difícil de pair i encara podem donar sort que ens ha passat ara quan no ha començat la pre-campanya.

De tot cor, espero que desprès de la turmenta, torni la calma i el cel faci net i que el sol brilli amb més potència i energia que mai.

Estic d’acord amb la immensa majoria, el projecte de Reagrupament no s’entendria sense el lideratge d’en Carretero. Ara bé, que vol dir molt, si el projecte de país que defensa Reagrupament fracassa, serà degut a que han fracassat els seus líders, perquè els nostres objectiu són els bons. Això ens ho diu la raó i ens ho dirà el temps! Els nostre projecte de país està per sobre de les persones!

Qualsevol projecte de qualsevol tipus s’ha de sustentar en uns valors. El projecte de Reagrupament té com a base la transparència, la comunicació, la proximitat al territori, la transversalitat, valorar allò que ens uneix enlloc de discutir per allò que ens separa, entre d’altres. I cal donar exemple amb la resta de partits polítics, sent coherent amb els propis valors. A la política, aconseguir l’objectiu justifica els mitjans ? Només si es fan les coses ben fetes d’acord amb els propis valors.

No voldria acomiadar aquesta nota, sense agrair la inestimable col·laboració dels mitjans de comunicació que s’han fet ressò de la crisi, ja passada, de Reagrupament. Tant de bo, ens haguessin fet la meitat del cas, en els mesos anteriors quan s’han estat agrupant sensibilitats nacionals diverses amb un objectiu comú : viure en un país lliure, viure en un país millor.

Malgrat tot, continuo pensant que Reagrupament és l’única alternativa política vàlida pel bé del nostre país. Ara, més reforçats que mai: endavant Reagrupament!

PRIORITAT NACIONAL

2010-01-24T22:49:00.002+01:00

Catalunya no és un país normal. Molts es pregunten perquè li diem país, quan només és una “Comunidad Autonoma de régimen común”. I és veritat, tenen raó, encara que jo més aviat li diria que del régimen anterior. O és que hem passat pàgina a la nostra història, tal i com en ho volen fer creure amb la famosa transició? Això de la transició modèlica (i tal i tal…) no deixa de ser un eufemisme, ja que estem davant de la continuïtat legal del franquisme, ensucrat per un pobre sistema democràtic, viciat i manipulat pels dos representants de la mateixa moneda del nacionalisme espanyol: el PSOE i el PP.

Que ningú s’enganyi que en temes sensibles, el nacionalisme espanyol s’ajunta i consensua ràpidament una posició comuna. Coses de l’ interès general (espanyol). Mireu per exemple el País Basc. Em podeu dir si és un govern d’esquerres o de dretes? Bona pregunta, oi? Doncs una més fàcil. Hi ha un govern nacionalista basc o espanyolista? Aquesta sí! Què ens diu tot això? Doncs que la prioritat nacional està per sobre de la resta de matisos polítics.

En canvi a Catalunya, degut a la desafecció política promoguda per uns polítics mediocres, la resignació social i crisis de valors nacionals, sembla que estiguem estabornits, adormits i anestesiats. Els nostres actuals polítics semblen aquells cavalls vells, cansats, pesats, cadascú tirant cap al seu costat i el carro sense moure’s del lloc. El pitjor de tot és quan no només no tiren el carro endavant, sinó que es posen darrera del carro. Llavors és quan el país es perd en discussions estèrils i trifulgues inútils que no porten enlloc. Com hem vist al País Basc, la prioritat nacional ha d’estar per sobre de tot, i un cop aconseguim la normalitat nacional, un cop siguem un país normal, llavors podem parlar si volem la ratlla més a la dreta o més a l’esquerra.

La prioritat nacional, on la majoria hi estareu d’acord, no és cap altre que viure en un país millor, on es defensin i es garanteixin alts nivells de progrés i benestar social a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, així com de les generacions futures. Vist on estem ara i el que ens espera si no fem res, no ens queda cap altra sortida que lluitar d’una manera desacomplexada, serena i tranquil·la, per la independència de Catalunya. I I com podem fer això? Creieu sincerament que sense fer res especial ho podem assolir o realment val la pena fer un esforç addicional, donar un pas endavant i dir sí ho podem fer entre tots?

Sé que culturalment els catalans som molt individualistes i que en general, ens costa col·laborar en un projecte amb més persones, doncs encara serà més difícil imaginar un moviment transversal de persones de qualsevol origen i ideologia política tenint com a prioritat una projecte comú. Algú realment s’ho imagina? Doncs per molt que ens costi d’imaginar, em consta que s’estan reagrupant moltes persones arreu del país, de diferents sensibilitats nacionals, entorn d’un nou projecte polític que treballa com a prioritat defensar precisament la que ha de ser la prioritat nacional de Catalunya: la independència. Molta gent ho té clar, mireu sinó els resultats de les consultes populars del 13 de Desembre i el que indiquen les enquestes, prop d’un 39% (el Periodico 22/12/09).

Estic segur que aquesta alternativa política, Reagrupament, tindrà molt a dir en les properes eleccions al Parlament. Preneu nota d’aquest nom: Reagrupament. Us sonarà molt!

QUE NO ENS ENGANYIN !!!

2010-01-17T22:18:00.003+01:00

Curiós el nostre país! Segons el tripartit, vivim al País de les meravelles. I és veritat: aquí passes coses meravelloses. I tot això gràcies als nostres polítics, que s’han convertit més aviat en il·lusionistes, i no perquè venguin il·lusió, sinó perquè venen enganys com si fossis grans esdeveniments transcendentals.

No m’estic referint a enganys fruits d’equivocacions del moment, com és el cas del conseller Francesc Baltasar, quan declarava amb rotunditat que la causa del foc d’Horta de Sant Joan era un mal llamp. Però aquesta equivocació sense l’autocrítica necessària, el converteix en un polític sense credibilitat, i si un polític perd la credibilitat, ho perd tot!

Voldria posar l’accent, en la tragicomèdia que ens està acostumant el tripartit, quan anuncia que gràcies a ells s’aconsegueixen fites històriques pel nostre país. I m’està venint al cap el pacte del finançament i l’efecte real que ens suposa. Heu notat alguna cosa? Les petites millores del tripartit amaguen grans fracassos pel país.

Tenim l’exemple de la cessió de la gestió de la xarxa de rodalies de RENFE. El traspàs més important dels últims anys, segons en Saura! Mentrestant, la màxima preocupació del conseller Nadal és que els lavabos estiguin nets, tot avisant la millora serà progressiva... així que els pobres usuaris es vagin armant de paciència, encara que venint de RENFE deuen estar prou curtits. Resulta que ara tenim la gestió d’uns trens i unes estacions que no són nostres, com tampoc d’unes vies obsoletes i de les famoses catenàries. El govern ho ven com si ens haguessin donat una casa per viure-hi, però només hi estem de lloguer.

Ara tenim el tema dels aeroports. Catalunya necessita i reclama que el Prat esdevingui un aeroport internacional de referència, que sigui la porta d’entrada de noves oportunitats que redundarà positivament en el país: més turisme, més atracció de multinacionals, més dinamisme econòmic, etc... Com a mínim, tota la societat civil catalana està d’acord en això, oi? Doncs bé, resulta que ara el Govern espanyol ens ha concedit en un acte de generositat sense precedents que hi hagi representació d’organismes públics catalans en els consells d’administració dels aeroports catalans. Sí, sí, un fet històric! Però que no ens enganyin, tindrem veu però no tindrem vot! Creieu que això és suficient? L’Estat espanyol argumenta que prioritza per l’ interès general. I jo pregunto, l’interès general de qui? El model aeroportuari espanyol, com a molts altres àmbits, resulta un fre al desenvolupament del nostre país. Algú s’imagina que el president del Barça també fos en Florentino Pérez ? Qui guanyaria sempre? Doncs això està passant als aeroports. Barajas és un competidor directe d’El Prat, i això afecta la nostra economia...Pregunteu-vos sino, on s’han instal·lat la majoria de filials de corporacions internacionals de serveis a l’Estat? La ma fosca d’AENA decanta la balança cap al mateix cantó, ja veiem quins són els interessos es defensen... Ah! A més, cal recordar que la nova Terminal 1 d’El Prat, que ha costat unes cinc vegades menys que la Terminal 4 de Barajas, no té encara connexió de tren ni de metro. Com sempre, cornuts i pagar el beure!

Tenim unes infraestructures a mitges i això significa que el nostre país va a mitges: tenim un AVE que acaba d’ arribar a Barcelona però encara estem esperant la connexió amb França. Sabeu quan fa que es va inaugurar l’AVE a Sevilla? A 1992, fa ja 18 anys!!! Per altra banda, tenim un eix transversal que ja es va quedar petit abans d’inaugurar-lo, i ara corre-m’hi tots a desdoblar-lo i a suportar un cost exorbitant. Fa relativament poc que es va acabar el tram de la N-II entre Igualada i Cervera, però encara tenim pendent tot el tram de la N-II a partir del Maresme fins Girona.

Resumint, tenim un país a mig construir, fruit d’uns polítics mediocres amb poca visió de país i d’un sistema de finançament injust que perpetua l’espoli fiscal que en son víctimes els catalans. Cal pensar en gran! Cal ser ambiciós! No ens podem permetre viure en la resignació perpetua! Si volem un país de primera, necessitem unes infraestructures de primera, per tant uns polítics valents que defensin realment l’interès general del país. Cal dir les coses pel seu nom, no podem disfressar la realitat. El tripartit no ens pot vendre com a èxits aconseguir engrunes i dir que són fets històrics! Tal i com va dir encertadament en Carod Rovira, al seu moment, “se’ns pixen a la cara i ens volen fer creure que plou”.

2010: ANY ZERO

2010-01-04T15:46:00.003+01:00

Any nou, vida nova? Si volem sí! Si volem aquest any 2010 pot ser l’inici d’una nova vida. I no ho dic, perquè l’actual situació econòmica i social sigui tan depriment que pitjor no podem anar, i que per poc que es millori ja semblarà que veiem brots verds per tot arreu. Alguns ja veuen la llum al final del túnel, però el que no saben que el que veuen és un camió que està a punt d’atropellar-los…

La vida nova pot venir si realment volem canviar les coses, si realment és la nostra voluntat canviar les coses. Si volem el mateix, continuem fent el mateix… però no pretenguem fer coses diferents, si continuem fent el mateix. Qualsevol canvi real, exigeix primer un canvi nostre.

I ho dic tant des del punt de vista individual, com des del punt del vista col·lectiu. A nivell personal, cadascú coneix les seves pròpies inquietuds i necessitats i només en depèn de cada persona buscar la seu pròpia motivació per aconseguir-ho. A nivell col·lectiu, segurament la majoria estarà d’acord que el nostre país necessita un canvi. I no un simple canvi com el traspàs de les rodalies de RENFE, fet anunciat com el més important dels últims anys per part del tripartit. Quina poca alçada de mires!

El nostre país necessita ambició i un projecte il·lusionant. No hi ha prou amb conformar-se amb un acord de finançament que perpetua l’espoli fiscal, amb acceptar uns obsolets trens i sistemes ferroviaris mal gestionats entre moltes altres coses. No hi ha prou amb veure com el Tribunal Constitucional, situa en via morta el tren de Catalunya, limitant tot el nostre potencial com a país. No hi ha prou en veure com uns polítics mediocres fan descarrilar el nostre tren. Ja n’hi ha prou!

Aquest any 2010, pot ser l’any zero on les coses comencin a canviar realment a Catalunya. Tard o d’hora, en funció del nerviosisme del Govern, es convocarà eleccions al Parlament, que recordem que és qui tria al President de la Generalitat. Els partits polítics ja estan traient la seva calculadora electoral. Estic segur que d’inici, ningú es casarà amb ningú i voldran marcar perfil propi, encara que posteriorment, tal i com hem vist, faran el que més els interessi per “tocar poder”.

De totes maneres, no sé si tots tindran la consciència prou tranquil·la, però el que estic segur és que tots miren amb recel noves alternatives polítiques, com Reagrupament, que suposen clarament un canvi tant en el fons com en les formes.

La desafecció política a Catalunya és tan gran que el nostre país està començant a reaccionar. Mireu si no les consultes sobre la independència de Catalunya!. Espero i desitjo que aquest any 2010 es produeixi una onada de canvi i d’esperança, a l’estil Obama al EE.UU., on s’imposi un nou estil de fer política, on hi hagi un projecte de país que defensi els interessos nacionals, on la majoria de la nostra societat es vegi involucrada i participi activament, on es recuperi el patriotisme i la dignitat catalana.

Aquest any 2010, si la majoria de nosaltres ho volem, entre tots podem canviar el nostre país. Com diria l’Obama: YES, WE CAT!

EL CONFLICTE CATALÀ

2009-12-23T00:08:00.002+01:00

Segons del diccionari, la paraula conflicte fa referència a una situació donada per una discordança entre les tendències o els interessos d'algú i les imposicions externes. Alguns s’entesten en negar la realitat i es poden escandalitzar però cal dir molt clar que Catalunya està en conflicte. No hi ha una important part de la societat que està apostant clarament per la independència? I què en podem dir de les limitacions i tuteles que en som víctimes els catalans?

El conflicte català avarca molts àmbits. Tenim, per exemple el conflicte generacional, on hi ha la generació del silenci i de la por que va néixer al franquisme i això fa que ara la majoria d’aquesta població prefereix no aixecar la veu, no fos cas que vinguin els tancs... També tenim el conflicte del català, la nostra llengua, que es troba seriosament amenaçada i qui digui el contrari simplement menteix. Us imagineu que a Alemanya, un alemany que vagi al cinema i només trobi films en francès? No sabeu la quantitat de joguines que regiro aquests dies per trobar alguna que “parli” català... Resulta tan difícil?

El conflicte econòmic podem dir que es basa en l’espoli fiscal, on l’Estat espanyol ens imposa una solidaritat interterritorial insostenible que suposa un fre al desenvolupament del potencial del nostre país i a l’ampliació de la despesa social dels catalans: pensions, subsidis d’atur, beques pels estudiants, ... Segons uns estudis, si Catalunya fos un Estat lliure, el seu pressupost s’incrementaria prop d’un 70%. Algú té cap dubte del fet de que si Catalunya esdevé un país independent no es beneficiaria clarament: menys impostos pels treballadors i les empreses, així com més prestacions socials, majors pensions, millora de la sanitat i de l’educació al disposar de més recursos, etc... Hi ha algú en contra d’unes perspectives de millora que garanteix el progrés i el benestar social actual i de les futures generacions?

I el més important és el conflicte polític, tant les relacions amb l’Estat espanyol com la situació política interna de Catalunya. L’Estat espanyol ens vol sotmesos i derrotats, no accepten la nostra realitat, ens imposen les seves lleis i encara estem esperant la sentència de l’Estatut. Qui esperi que canviïn i millorin les nostres relacions amb l’Estat espanyol,via el federalisme o el concert, que no es desesperi...

Ara més que mai està aflorant el conflicte polític intern. La classe política catalana ha demostrat les seves limitacions i mediocritats, portant la frustració, i la desafecció al nostre país. En resposta a tot plegat, la societat civil catalana està tirant del carro, ja que els bous fan més nosa que servei, recollint en consultes populars el sentiment independentista del nostre país, mentre els polítics s’encarreguen de minimitzar i menysprear els milers de vots a favor i els centenars de voluntaris. Quina manca de respecte! I quin èxit el resultat de les consultes! Que continuï la festa!

El conflicte català és més viu que mai i resulta evident que s’ha iniciat un procés que no té marxa enrere. La lluita per la dignitat nacional i la defensa del patriotisme català s’ha convertit en una prioritat nacional. La independència de Catalunya és possible, ja que depèn de nosaltres, és necessària per garantir el progrés social i, és urgent per poder protegir el nostre fet diferencial. Cal recollir aquest sentiment transversal i proposar una alternativa política amb un clar lideratge, en el que tots els catalans ens puguem reagrupar tothom amb un objectiu comú: la independència com a eina per assegurar viure en un país millor.

EL FET DIFERENCIAL

2009-12-15T23:39:00.000+01:00

La majoria dels catalans ens sentim “especials” pel simple fet de ser catalans. Malgrat que ens vulguin derrotats i sotmesos, tal i com indica la història de fa tres-cents anys (o més) com ara en l’actualitat, hi ha una petita guspira d’orgull i de dignitat que ens fa revifar. Aquesta voluntat de ser i de continuar sent és el que jo anomeria com el fet diferencial.

El tema està en que aquest fet diferencial es manifesta en la nostra societat de moltes maneres, i qui negui l’existència del fet diferencial dels catalans està negant la realitat.

De manera general el nostre fet diferencial es basa en la cultura, en la història, en la llengua catalana, en la identitat nacional, en la manera d’entendre les coses, etc... I per aquest motiu, cap Tribunal Constitucional podrà dictaminar qui som o què deixem de ser... Per tant, en aquest sentit, ens hauria de ser igual el que acabin de decidir amb l’estatut. Nosaltres, els catalans, i la nostra dignitat nacional estem molt per sobre d’aquestes coses.

Per exemple, tenim el cas de la Marató anual de TV3. Aquesta iniciativa solidaria recull una onada de generositat i solidaritat que fa que es generi un sentiment social de pertinença a un poble orgullós d’aquests tipus d’actes. Poder dir que s’ha col·laborat (d’una manera o una altra) amb la Marató és motiu d’orgull. A més no cal dir que la recaptació és un exemple de generositat de la nostra societat, perquè desprès diguin que som garrepes...

Un altre exemple de fet diferencial, seria el Barça. Sense faltar a la resta d’equips catalans, però el Barça és més que un club. Té històricament associada la catalanitat, i els aficionats del Barça, independentment del seu origen, saben que quan guanya el Barça, també guanya moralment Catalunya. Que per cert, és l’únic que hem pogut celebrar aquest any els catalans! Amb tanta crisi econòmica, el drama de l’estatut i el gran engany del finançament, sincerament no teníem res més a celebrar. O és que la gent va sortir al carrer per celebrar-ho quan es va pactar l’estatut o quan es va acordar el finançament?

Quan no hi ha il·lusió, quan no hi ha un lideratge i un projecte de país engrescador, quan no hi ha ambició política, realment no cal celebrar res. Bé sí, l’anar fent i anar tirant...

Però, què passa quan hi ha una sèrie d’iniciatives que recullen la petita espurna de dignitat que ens queda als catalans i que volen lluitar pel nostre fet diferencial? Un bons exemples seria les consultes populars per la independència de Catalunya i també l’alternativa política que defensa Reagrupament. Cal mobilitzar el país i que s’encomani el sentiment “patriòtic català”. Tothom, independentment de l’origen, s’ha implicar en defensar els interessos generals del lloc on viu, on treballa i sobretot el progrés i el benestar social de les futures generacions. Si no ho fem nosaltres mateixos, qui defensarà els interessos dels catalans?

El nostre país està ple de petits exemples de fets diferencials i la suma de tots ells fan que Catalunya mantingui la voluntat de sobreviure. Però no hi ha prou amb la defensa passiva del nostre fet diferencial, si no que ara més que mai, és necessari la lluita activa per defensar-nos amb fermesa i determinació. No ha de ser del nostre dret, ha de ser el nostre deure.

PER FI !

2009-12-01T23:52:00.002+01:00

Per fi, una mica de dignitat! M’estic referint a l’editorial conjunta publicada la setmana passada pels diaris catalans. Per fi, algú ha donat un cop de puny a la taula i ha dit, ja n’hi ha prou! Cal treure’s el barret davant aquesta iniciativa històrica que recull el sentiment majoritari del nostre país.

Per fi, s’ha posat sobre la taula el greu problema institucional que s’està gestant. I és que si no es respecta un estatut aprovat pel poble català en referèndum, si ens acaben dient que l’estatut no és constitucional, ens situaran en un camí de no retorn. I davant dels mals presagis de la resolució del Tribunal Constitucional, totalment polititzat i deslegitimat, només ens queda defensar la nostra dignitat. Serà l’únic que ens quedarà.

Per fi, hi ha hagut una resposta transversal, per part dels mitjans de comunicació catalans, posicionant-se a favor d’un objectiu comú. Per fi, la resta de la societat civil ( sindicats, col·legis professionals, ajuntament, clubs esportius, ...) s’està adherint massivament a la defensa de les nostres llibertats. Una vegada més, la societat catalana va per davant dels seus polítics. Tant els hi costa simbolitzar la unitat popular sense matisacions? No veuen que el poble reclama unitat en la defensa de l’ interès general de Catalunya i de la seva dignitat? No cal recordar, que com a resposta de la inacció dels polítics ha aparegut al panorama polític català Reagrupament, que vol recollir aquest sentiment transversal en defensa del retorn de la dignitat i el patriotisme al nostre país.

Per fi, hem vist com la caverna mediàtica de Madrid ha desenfundat la seva dialèctica més rància, desqualificant-nos amb insults i amb una manca de respecte total. Els hi fot tant que no tenen arguments i la seva reacció irracional, no és més que la prova de la seva incomprensió vers els catalans i de la por que tenen que Catalunya, com a societat plural i democràtica, defensi la seva dignitat i el seu fet diferencial.

Ni ens entenen, ni ens comprenen. I el pitjor de tot és que ni ens volen entendre ni ens volen comprendre. Algú, alguna vegada va dir: “Pero, ¿qué quieren estos catalanes?”Jo li contestaria: simplement volem respecte i viure amb llibertat i dignitat. I a més afegiria que si no podem conviure sota un mateix sostre, no ens deixen cap altra sortida que lluitar democràticament per la independència del nostre país. Acabarem enterrant un estatut ja nascut mort, que entre tots l’han acabat de matar i donarem la benvinguda al naixement d’una Constitució Catalana pròpia.

Per fi, Catalunya ha donat un signe de vitalitat. I sincerament penso que, per fi, aquest procés ja iniciat fa uns mesos està agafant en la nostra societat. No hi ha marxa enrere. Les mobilitzacions pel dret a decidir, les consultes populars per la independència previstes properament arreu del nostre país (a pesar d’alguns partits) i l’aparició de Reagrupament com a alternativa política (a pesar també d’alguns partits i mitjans de comunicació), fan que la nostra societat es desperti d’un mal son en el que alguns ens volen ficar, diluint la nostra identitat i obviant la nostra voluntat de ser. Ja n’hi ha prou!

No hem de defallir, tenim la raó i tenim el nostre dret a voler ser catalans, per la nostra cultura, per la nostra identitat nacional i per la nostra llengua, per la nostra història i pel nostre futur, pel nostre orgull i per la nostra dignitat. Tenim doncs, el deure de defensar activament el nostre país sempre, sobretot en aquests moments d’emergència nacional, on ens hi juguem la nostra supervivència com a poble. Estic convençut que si tothom hi treballem amb aquest objectiu comú, ho aconseguim, per fi!

COMPTE ENRERE

2009-11-24T00:00:00.002+01:00

Encara queda un any per les properes eleccions al Parlament de Catalunya i ja ha començat el compte enrere. Ja sabeu a qui votareu? Per què penseu anar a votar, oi? Un graciós em va dir que votaria a l’abstenció, que aquesta segur que guanya! Jo li vaig contestar que passant de tot no es canvien les coses i que per tant, renunciava al seu dret a protestar ja que si tot li és igual...

Com va dir en l’alcalde d’Arenys de Munt a la presentació de IGDecidim, anar a votar és l’arma més poderosa que té el poble. Realment és una llàstima que no podem votar més sovint per tot allò que ens afecta. Jo voldria votar cada dia i per cada cosa que es decideixi. Amb les noves tecnologies moltes coses son possibles i espero que algun dia la e-democràcia sigui present a la nova política 2.0. Us imagineu poder votar per internet aquelles mesures que ens proposin els nostres gestors? Mentre arriba aquest futur no gaire llunyà, no ens queda cap altre remei que triar els nostres representants perquè ells, en nom nostre, gestionin tot allò que afecta a la vida pública.

Doncs, sí, queda menys d’un any i el tema promet. Personalment considero que l’escenari català ha canviat, i molt. L’oasi català ha deixar de ser un miratge per convertir-se un fangar, gràcies al cas Millet i a l’operació Pretròria. Les aigües baixen revoltes. Mai s’havia arribat a aquests nivells de desencís i desafecció política tan baixos! I ara corre-m’hi tots a corregir, mitjançant noves lleis, tots els despropòsits que han anat sortint en els últims temps. Què passa, que abans no es sabia tot el que passava i que fins que no ha esclatat aquests cassos de corrupció no s’hi ha posat a treballar? Ara, per fi, volen reformar la llei electorals catalana després de trenta anys, per tal de fer la mes propera a un ciutadà realment emprenyat? Quina poca vergonya! A veure si tindrà raó la dita de que al final.no hi ha mal, que per bé no vingui.

També tenim sobre la taula les consultes populars que es faran arreu del territori sobre la independència de Catalunya. No oblidem que aquest moviment ha tingut el coratge i la valentia que els ha mancat als nostres polítics per afrontar un tema clau per la identitat del nostre poble. També serveix perquè cada partit es posicioni davant d’aquesta qüestió, i algun ha sortit bastant retratat, amagant-se en un federalisme que no s’ho creuen ni ells mateixos.

A tots aquests ingredients, cal afegir l’efecte de l’actual crisi econòmica que tant està afectant al nostre teixit productiu i a la classe treballadora, amb una bona dosi de frustració nacional per un finançament clarament insuficient que perpetua l’espoli fiscal gràcies a tripartit, i per la propera certificació de defunció de l’estatut per part del deslegitimat Tribunal Constitucional.. Amb tot aquestes circumstàncies, els catalans tenim assegurada un llarga i intensa campanya política.

Per un banda, la dreta, tenim el PP que es presenta amb Alícia, que sembla que visqui al país de les meravelles, mantenint el recurs contra l’Estatut (o el que queda) i el discurs de la persecució del castellà, com el seus col·legues de Ciutadans. Per la banda convergent, en Mas es presenta per tercera vegada, i dubto que aquesta vegada vagi a cal notari a rebutjar públicament a Alícia. Molt em temo que el seu idil·li és, de moment, privat...L’actual govern tripartit està molt còmode a la poltrona, llàstima que les enquestes no li donen gaire vida... per què serà? Tenim els simpàtics d’Iniciativa vivint al seu mon idíl·lic, tot fent de comparsa a uns socialistes en hores baixes, preocupats sobretot, per la patacada electoral d’una esquerra decebedora i desorientada.

Ah! Però no ens oblidem dels amics de Reagrupament, que gràcies al silenci informatiu que en son víctimes, estan picant pedra, presentant el seu projecte innovador i trencador arreu del territori, basat en el retorn de la dignitat i patriotisme al nostre país, regenerant la classe política i la democràcia i lluitant inequívocament per la independència del nostre país, com a eina per garantir el benestar social i el progrés econòmic del nostre país. I jo, sincerament, no veig cap altre alternativa política.

Només falta un any, i la compte enrere ja ha començat. Ja teniu clar a qui votareu?

ARA MÉS QUE MAI!

2009-11-03T21:57:00.004+01:00

Resultaria molt fàcil caure en el desànim pels continus casos de corrupció política. Seria el més còmode passar de tot, dir que tots els polítics són iguals i no anar a votar... i raons no ens falten. Realment la desafecció amb l’actual classe política és tan gran, que l’abstenció seria la guanyadora de les properes eleccions al Parlament de Catalunya. N’estic segur! Però així no es canvien les coses!

Aquí tenim un problema, i no és el famós 3% que van assenyalar en Maragall tot mirant als amics convergents. Aquí el problema és que entre tots es tapen les vergonyes els uns als altres per tal que no es tiri de la manta, i alguns es quedin amb els peus freds, tal i com va insinuar recentment el propi Pujol. Aquí el problema és la connivència d’interessos personals i partidaris, aprofitant els buits legals i en alguns casos cometent il·legalitats a costa dels interessos públics. El terreny està abonat: ajuntaments amb pocs recursos que utilitzen requalificacions i convenis urbanístics per sobreviure i aconseguir així algun equipament pel poble, promotors especulatius sense escrúpols que es beneficien per la febre constructora, comissions i gratificacions varies que van a parar a mans particulars o subvencionant algun partit polític, etc.... I que quedi be clar, no estic dient que tothom ho faci, eh? Tothom no..., però potser tampoc tothom tindrà la consciència gaire tranquil·la. Qui sap si algun dia, en Super-Garzón trucarà a la porta...

Això està muntat així. Tothom és conscient dels problemes de finançament dels ajuntaments, de la discrecionalitat de la planificació urbanística, de les comissions que van circulant per atorgar obres públiques, de les fonts del finançament del partits polítics, etc. Tothom n’és conscient. I jo em pregunto: què estan fent els nostres polítics per corregir-ho i regular-ho? No ens fa falta unes lleis ben clares que donin transparència a tanta foscor? El nostre actual sistema polític i democràtic està fracassant, i fruit d’això són els diversos casos de corrupció. Com dirien els gallecs: nunca mais! Que no torni a passar!

Però no ens podem resignar. Ha arribat el moment de dir ja n’hi ha prou i ara, més que mai, el nostre país necessita que la gent es mobilitzi activament i prengui una posició políticament activa com a resposta a l’actual desànim col·lectiu i poder canviar les coses. En cas contrari, tots aquells que es quedin a casa, decebuts amb el sistema, pensant que tot quedarà igual, abstenint-se o votant en blanc, seran còmplices de mantenir el deteriorament democràtic del nostre país.

Necessitem canviar la nostra classe política i tot allò corrupte que l’envolta. Necessitem alliberar-nos i escriure el nostre present i amb la il·lusió i l’esperança d’un futur millor per nosaltres i per les properes generacions. I ho fem de fer de manera activa i desacomplexada. Si realment volem canviar les coses no ens preguntem què pot fer el nostre país per nosaltres, sinó més aviat, què podem fer nosaltres pel nostre país!

Començo a veure moviments en una societat que vol tornar a aixecar el cap i que reclama el retorn de la dignitat i el patriotisme, com són els casos de les consultes de la independència que es volen promoure arreu del territori, així com principalment, la consolidació de Reagrupament, com a alternativa política ferma que defensa també la regeneració democràtica, tan necessària en aquests temps.

Catalunya necessita un projecte de futur i això passa inevitablement per canviar i renovar la nostra classe política. Cal fer foc nou. Necessitem una alternativa viable, sòlida, que sigui valenta per defensar els nostres interessos i que lluiti per les llibertats del nostre poble, a l’hora que tingui coratge per canviar les coses, que dignifiqui la política i la seva ètica i que suposi un aler d’esperança. I tu, com penses reaccionar, passant de tot o bé lluitant activament per canviar les coses?

LA (IN)JUSTICIA

2009-10-26T23:43:00.001+01:00

La justícia no és cega, té miopia. Per mi que veu ombres i llums entre les venes que li tapen el ulls. Ja que en funció de qui la interpreti, el resultat pot ser un o altre. I com a exemple tenim cas Millet. Quin espectacle més esperpèntic, a part de la imputació formal al Sr. Millet i el seu còmplice, també em refereixo als comentaris i contra-comentaris per part del propi jutge, fiscals anticorrupció, fiscalia superior de Catalunya, i d’altres magistrats. Això encara incrementa més l’alarma social pel cas i per la perplexitat que causa en la societat que la justícia pugui tenir diversos punts de vista sobre aquest cas. Com va dir l’amic Alfonso Guerra: “La justicia es una cachondeo”.

No som tots iguals davant de la llei? No hi ha una única interpretació de la llei? Ja que si la llei és interpretativa, sempre s’acabarà acceptar la posició del més fort, del més ric i del més poderós, oi? No ens diu això el nostre sentit comú? Doncs resulta que, a vegades, per la justícia, el sentit comú és el menys comú dels sentits.

I parlant de coses poc normals i relacionades amb la justícia. Què hi ha de la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya? Jo crec que ja no és poc normal, és més aviat paranormal. Uns jutges portes més de tres anys deliberant sobre la constitucionalitat de l’Estatut. Tres anys! A aquest ritme quan ho tinguin clar, potser no caldrà un Estatut…

Tant difícil és decidir si un article compleix amb la Constitució o no? El que està clar és que el Tribunal Constitucional està deslegitimat pel seu retard, per la composició dels seus membres (prorrogats en el seu mandat, recusats i fins i tot tenim un de mort) i sobretot per la seva politització, convertint-se en una eina més del poder centralista del govern espanyol. A on està la independència del poder judicial? On s’ha vist que un Estatut votat en referèndum pel poble català no pugui ser respectat? Amb una mica de sort, encara ens retallaran més l’Estatut (del que ja està), deixant-lo en paper mullat, i si ens queda una mica de dignitat als catalans, podrem sortir a defensar no un Estatut desvirtuat, sinó una Constitució Catalana pròpia. La llibertat no es demana, es pren!

El funcionament de la nostra justícia actual és molt deficient: lent, feixuc i arcaic. El nostre país es mereix una justícia moderna, àgil i eficaç, amb mitjans i recursos suficients per poder garantir un bon servei a la societat. La reforma de la justícia hauria de ser una prioritat pels nostres polítics, destinant recursos pressupostaris, tant materials (com noves eines informàtiques i més jutjats) com personals (més jutges i fiscals) i dotant-la de noves lleis sensibles a la realitat social. Només així la Justícia es podrà convertir en una institució de referència al nostre país.

I no dubtem que per poder fer-ho, cal renovar també la classe política catalana, per tal que prioritzi l’interès general, regenerant democràticament la política, amb una nova llei electoral catalana, amb llistes obertes i que els ciutadans puguin triar directament els seus representants i exigir-los rendir comptes, limitant els seus mandants. Calen noves lleis que assegurin els màxims controls en la gestió del diners públics, evitar altres casos Millets i noves lleis sobre la transparència del finançament dels partits polítics, que eviten pràctiques poc ètiques. Qui no està d’acord amb aquestes afirmacions? Seria de justícia poder aconseguir-ho!

Fa uns sis mesos, es va inaugurar entre l’Hospitalet i Barcelona la Ciutat de la Justícia, buscant optimitzar i modernitzar els recursos judicials, esperem i desitgem que la pròpia Justícia compleixi amb el seu objectiu i funció social amb la dil·ligència i responsabilitat que se li pressuposa. Tot el contrari resultaria, realment, un acte d’injustícia.

JO FITXARIA A EN PEP GUARDIOLA

2009-10-19T23:51:00.002+02:00

Últimament s’ha parlat molt de les tendències polítiques del mediàtic Joan Laporta, que ha sortit de l’armari nacionalista descomplexadament, proclamant el seu patriotisme català i lluitant contra les injustícies i prejudicis que en som víctimes els catalans. A aquestes proclames, jo les anomeria “laportades”, ja que no deixen de ser obvietats per la majoria dels ciutadans. Això que diu, tots nosaltres, ja ho sabem, oi? De totes maneres, cal reconèixer la seva valentia i el seu coratge per donar aquest pas endavant, que és digne d’admirar i poc freqüent en el nostre país.

En Joan Laporta desperta tantes passions com recels. Té ferms defensors i nombrosos detractors, i el que és veritat és que a ningú no deixa indiferent. Sembla ser que el polèmic amic Laporta està decidint el seu futur polític, deixant-se estimar pels partits independentistes. Reagrupament ja li ha llençat alguna floreta i ERC (partit autoanomenat independentista moderat, amant de la pluja fina i del gradualisme pragmàtic) necessita un paracaigudes. O potser acabarà amb el nou partit de la Nebreda, o en crearà un de nou, ... no ho sé, però passi el que passi, que sigui el millor per ell, però sobretot, pel país.

Digueu-me agosarat, però jo, personalment, fitxaria a Pep Guardiola. Desconeixo la tendència política del noi de Santpedor i no sé si ell estaria d’acord, però a Catalunya, necessitem líders com en Pep, i si no vol fitxar, hauríem de fitxar el seu esperit de lideratge.

Catalunya ha de jugar la Champions a Europa i deixar de jugar a segona regional! I per fer-ho necessitem reagrupar a un bon equip, que tingui els millors jugadors de cada posició, amb les millors estrelles del moment, i tot perfectament sincronitzat sota una mateixa filosofia de joc i amb el suport de tota l’afició. La coherència i fidelitat a l’estil de joc, garanteix l’éxit de l’equip.

El nostre país necessita treure’s de sobre l’estigma de resignació, de perdedors, d’acceptar com a just tot allò que ens donen (tècnica pujoliana del peix al cove). Estem cansats que ens preguin el pel, com ara amb l’Estatut i amb el finançament. Estem cansats d’una classe política egoista, amb poca ètica i encara menys sentit de país. La Catalunya real, la de veritat, està tant emprenyada com decebuda. I per aquest motiu, cal fer foc nou. Cal que el nostre poble recuperi la dignitat, l’autoestima, l’orgull, la seva identitat i la seva sobirania. En això, tot el país és un clam!

Sabem on som ara i cap a on volem anar. L’objectiu és clar: guanyar la Champions, és a dir, esdevenir un país de referència a Europa, pel nostre potencial i per la nostra essència, en tots els nivells socials, econòmics, educatius, sanitaris, infraestructures, medi ambient,... Però no podem aspirar a un país d’excel·lència amb una classe política mediocre. Tots aquests a la banqueta! O millor dit, fora de la convocatòria!

Com va fer en Pep per dirigir el seu equip, a Catalunya necessitem un veritable lideratge polític, valent, atrevit, coherent, fidel als seus principis i que integri totes les sensibilitats nacionals del país, que defugi dels personalismes i que es sacrifiqui pel projecte de país. No ens podem permetre que els individualismes destrossin l’equip (cosa que està passant amb les plataformes sobre els consultes populars), hem de trencar la malaurada dita que assenyala que: “entre tots, no farem res”. Si fem pinya i seguim el cap de colla, no farem llenya!

Siguem humils i posem-nos a treballar cadascú en la seva posició. Junts ho podrem aconseguir. Junts podrem fer un equip invencible. Tenim una missió i totes les nostres accions han d’estar encaminades a que el nostre equip, Catalunya, sempre hi guanyi! Si guanya Catalunya, tots nosaltres també hi guanyem!

L'ÈTICA DE LA POLÍTICA

2009-10-12T22:37:00.000+02:00

En la política ja no hi ha ètica. El nostre actual sistema polític, la democràcia moderna, està sent víctima dels seus propis principis. Els partits polítics són màquines electorals que el seu únic objectiu és guanyar el màxim de vots possibles, arribar a tocar el poder com sigui, asseure quatre anys a la poltrona i a viure! A partir d’aquí ja parlarem si mantenim les promeses polítiques de la campanya electoral, ja veurem quines polítiques prioritzem i quines encara no toquen prioritzar (llei electoral catalana, p.ex.) segons els hi convingui. Això de l’interès general és molt relatiu, oi?. Potser sí que n’acaben de fer alguna de positiva, potser sí… només faltaria.

I així, cada quatre anys! Sembla que se’ns riguin de nosaltres, oi? La nostre actual classe política està molt devaluada i està agafant un estigma molt negatiu. L’altre dia vaig sentir com un nen li deia a sa mare que volia ser polític (segur que devia haver vist el Polònia), i sa mare li va contestar “Ai fill meu, n’estàs segur?”.

Al nostre país no tenim veritables líders polítics que siguin un exemple digne per la nostra ciutadania, que mobilitzin les masses, que generin confiança en temps de crisis, que tinguin un projecte il·lusionant de país, ambiciós, amb coratge i valentia, que retorni la dignitat al nostre poble. Malgrat tot, sembla que alguna cosa pugui canviar aviat...

No vull generalitzar, ni vull ser demagògic (com fan la majoria dels polítics), però en el nostre país estem veient casos com el d’en Millet (molt amic dels seus amics) i com els dels informes inútils de la Generalitat (s’estima que en 2009 hi ha un pressupost de 52 milions de Euros en informes i que entorn 10-15% podria tenir irregularitats, feu números...), que son dignes d’estudi. Però no vull entrar en detall, jo simplement ho anomeria malbaratament de diners públics entre d’altres coses, i com diria en Nuñez: això és gravíssim!

El cas Gürtel dels amics del PP, és un tema apart. No goso ni a entrar a comentar-ho!

Però el que és més indignant, és que aquí no passa res! Aquí ningú assumeix la responsabilitat. Aquí ningú dimiteix. Aquí ningú és cessat. Quin sentiment d’impunitat! L’altra dia a la radio sentia com “algú” del govern de la Generalitat justificava el tema dels informes argumentant que ara s’estan fent auditories i que no s’ha comés cap il·legalitat. Però és que aquest no és el tema, el tema es que s’està jugant amb el diners públics, ja siguin ajudant a col·laboradors encoberts o ja sigui “llençant-los” per manca de controls, d’austeritat i de transparència. Legal ho serà però el que no serà és ètic! També serà legal que les fundacions polítiques rebin diners de fundacions culturals. Però això d’ètic no en té res i això sí que afecta a la moral de la societat!

Però jo penso que ja estem immunitzats, ja no ens afecta, ja no ens interessa, ja no ens importa... Obrim els diaris a veure quina n’han fet de grossa, quina és la corrupció del dia, quina es la desqualificació personal que toca ... i quan trobem una cosa positiva que hagin fet ens sorprèn: coi, com es possible?

La política ha de servir a la societat, i no servir-se de la confiança dipositada pels ciutadans. Desprès es queixen de la desafecció política. Quin serà el motiu pel qual la gent no va a votar? Molt fàcil, senzillament està fastiguejada de l’actual classe política. Per la gent del carrer la majoria dels polítics són uns lladres i que estan en política per interessos personals. Que es faci pública una enquesta sobre el que opina la gent sobre la classe política del nostre país, si tenen nassos?

Mori el mal govern! Cal fer foc nou! Retornar l’ètica a la política, prioritzar el servei al ciutadà i la bona gestió dels diners públics i a l’establiment d’uns controls interns eficients. Cal uns nous dirigents polítics que siguin una referència per tots els ciutadans, que la seva visió nacional de país generi una il·lusió col·lectiva per un país lliure, on ens puguem reagrupar tots en busca d’un mateix objectiu: viure en un país millor.

FOC NOU

2009-10-05T22:20:00.001+02:00

Resulta curiós, però en aquests últims dies he sentit que varies persones, parlant de política, feien servir l’expressió “ cal fer foc nou”. Serà casualitat?. No ho sé, però ho he trobat molt curiós. Interessant-me pel tema, m’he volgut assegurar del seu significat consultant el diccionari, que ens indica que foc nou vol dir: “Recomençar una cosa que hom considera que l'havia començada malament.”

Llavors, una intranquil·litat assalta el meu pensament. Però, què s’està fent malament? O millor dit que, què estan fent els nostres actuals polítics malament? Ah! Sí, ja ho sé. Són els culpables i responsables de la desafecció política i nacional del nostre país. Si pregunteu a qualsevol sobre la política en general, la resposta majoritària serà que està decebut, desmotivat, resignat i fastiguejat de la nostra actual classe política. Us diran que tots els polítics són iguals, que entraran uns de nous i faran el mateix, que prioritzen pels seus interessos personals i partidaris per sobre dels interessos nacionals, us diran que les corrupteles i tractes de favor són un fet habitual en la nostra política, que no s’entén que mani algú que no ha estat el més votat, i així, un llarg etcètera.

Com diria una amic meu que s’acaba de separar:”... tot això és una merda!”. Jo li vaig respondre: “ Toni, encara hi ha esperança... cal fer foc nou”.

El nostre país està políticament apagat. No cremen ni les brases. No hi ha ni una espurna d’il·lusió que ens faci revifar l’esperança del nostre poble. No hi ha caliu, no hi ha una alegria col·lectiva que ens escalfi i ens reconforti. La llar de foc del nostre país està plena de cendres velles que van cremar fa temps, envoltades de brossa incombustible que de tant en quan fan algun espetec (oi Millet?). De tant en quan, hi crema una mica de foc d’encenalls, que de seguida queda apagat per la pluja fina.

Cal fer foc nou, el que hi ha ara no ens serveix. No escalfa, no il·lumina, no crema, només fa una fumera negra que no ens deixa respirar i ens pot arribar a ofegar com a poble.

Prou, ja n’hi ha prou! Cal fer foc nou! Cal començar de nou per tornar la dignitat del nostre país, amb uns forts fonaments patriòtics que defensin la identitat, l’autogovern, el dret a decidir i la sobirania nacional, i al mateix temps renovar l’actual classe política i les seves males pràctiques. Cal fer net. Hem de netejar la llar de foc per poder-hi cremar de nou amb força i determinació. Cal posar-hi llenya nova, que la guspira que ho encendrà, serà la nostra ferma voluntat de ser catalans. Necessitem un foc viu que esdevingui un gran foguera al voltant de la qual puguem aplegar-nos tots nosaltres, retornant l’orgull nacional i l’esperança al nostre país.

Curiosament, aquest cap de setmana s’ha constituït formalment l’associació REAGRUPAMENT, que impulsa una alternativa política que defensa prioritàriament la independència de Catalunya i la regeneració política i democràtica del nostre país. No us sembla arguments prou convincents i prou contundents per considerar que REAGRUPAMENT pugui ser el foc nou que el nostre país reclama? Si no volem continuar amb el desànim nacional i amb la desafecció política, ens cal fer foc nou. No tenim cap altra alternativa. Només en depèn de nosaltres! En depèn de tu! Entre tots hem d’aconseguir fer foc nou!

DINERS PÚBLICS, MANS PRIVADES

2009-09-25T22:59:00.001+02:00

Els catalans no podíem ser menys i ja tenim el Madoff català. Sí, sí senyor, en Fèlix Millet s’ha convertit en l’heroi per tots els estafadors i amants de les males arts del nostre país. I és que en aquesta tèrbola història, alguna cosa no sona gaire bé, i creieu-me que no és la música que s’escolta habitualment en el Palau de la Música Catalana.

Sincerament desconeixo els detalls de la trama de corrupteles, factures falses, diner negre, apropiació indeguda, viatges exòtics, reformes d’habitatges familiars, renting exhorbitants de cotxes, etc… En fi, tot un abús i una vergonya nacional. Amb l’agravant que sembla ser un tema que ve de lluny i que, per tant, hauria de ser conegut per tothom. I tot això, sembla ser, que convenientment assessorat, alhora que correctament auditat.

Però no oblidem que el Palau de la Música no deixa de ser una entitat privada subvencionada amb diners públics, i per tant el Patronat que gestiona el Palau, format entre d’altres, per la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura, com a gestors del Palau de la Música, són co-responsables d’aquest desgavell. Dels imputats directes, que s’encarregui la justícia, però de la resta d’implicats indirectament en la mala gestió del Patronat haurien de dimitir dels seus càrrecs, per sentit comú i per dignitat. Aquí han badat tots!

Els catalans tenim una creu, i no em refereixo a la de Sant Jordi que hauria de tornar el Sr. Millet o bé retirar-li immediatament. Ja tenim prou penalitats amb l’actual crisi econòmica gravada per l’espoli fiscal que ens som víctimes i que ens impedeix fer polítiques socials pròpies, com per sobre, les nostres institucions no vetllin amb prou diligència, per la correcta utilització dels diners públics i la seva reversió a la societat.

La societat catalana no pot permetre que organismes públics subvencionin amb diners públics entitats privades, per molta funció social que faci, i que es posteriorment desentengui de la seva gestió, fent cas omís a determinats informes de la Sindicatura de Comptes. Alguna cosa molt greu ha fallat per part dels nostres actuals polítics. La deixadesa de funcions, la manca de control i el poc coratge per assumir responsabilitats defineixen un estil molt baix de política i de mala praxis. Ara per més inri, estem presenciant un altre episodi més de la degradació de la nostra classe política, quan uns acusen als altres per aquest lamentable fet. Què trist! I desprès diuen que hi ha desafecció política ...

Prou! No podem continuar així. Els catalans ens mereixem una nova classe política que suposi una veritable renovació política i regeneració democràtica. Necessitem una alternativa il·lusionant que porti aire fresc i que escombri tot l’ambient viciat i podrit de la nostra política. I entre tots els canvis i reformes que caldria afrontar, s’hauria de revisar el sistema de subvencions públiques (que fa un tuf insuportable a barreja d’interessos polítics i personals, més que no pas a defensa d’interessos culturals i socials) i establir mecanismes de control eficients i àgils que n’evitin un mal ús. Una correcta acció de govern s’ha de caracteritzar pel rigor pressupostari, l’austeritat i el caràcter social de la despesa pública. Amb els diners dels ciutadans no s’hi juga!

I ara, què hem de fer els catalans?

2009-09-15T23:43:00.005+02:00

La consulta sobre la independència d’Arenys de Munt ha aconseguit amb un triple èxit : primer de tot ha sigut un èxit democràtic al poder expressar lliurement, al final el poble la seva opinió sobre la consulta, el segon èxit fa referència al irrefutable resultat a favor de la independència de Catalunya, i el més important dels èxits, ha sigut l’èxit mediàtic, gràcies a l’Estat espanyol i als seus instruments de pressió (jutges, govern, la Falange, …). Ningú s’esperava el rebombori que ha causat la famosa consulta d’Arenys. Realment podem dir que el tretze de Setembre és l’inici d’una nova etapa en la vida política a Catalunya.

Hi ha confluït molts condicionants que han afavorit aquest clima que hom pot anomenar, l’esperit d’Arenys. Si a una coctelera se li posa un procés estatutari esgotador amb un resultat devaluat d’entrada, encara pendent de una decisió política (que no judicial) del màxim òrgan judicial de l’Estat espanyol, la perpetuació de l’espoli fiscal amb el vist-i-plau del govern tripartit, que encara agreuja més la crisi econòmica que està passant la nostra societat, la desafecció política i nacional promoguda per l’actual establishment polític, i ha afegim la xispa de la reacció desmesurada del més autoritari nacionalisme espanyol, això garanteix l’èxit assegurat de la consulta d’Arenys i de la majoria de consultes que es puguin promoure.

Segurament hi hauran molts pobles, viles i ciutats interessades en fer participar els seus ciutadans en aquestes consultes i probablement amb un resultat similar, que no cal recordar que només té caràcter simbòlic. Segurament hi haurà moviments cívics i associacions socials que ho promouran, ja que no ho han fet els nostres actuals polítics per una clara manca de lideratge.

Parlant dels partits polítics hi trobem de tot. Hi haurà algun partit que s’apuntarà al carro de promoure les consultes, amb l’argument de que s’autoanomenen independentistes, per penjar-se alguna medalla davant la seva decebuda clientela. Per altra banda trobarem aquells que no volen sentir de consultes independentistes amb l’excusa de que la prioritat del país és sortir de la crisis. I com podem sortir de la crisis i no podem fer política econòmica des de Catalunya i a més tenim el dèficit fiscal que ens agrava la situació social? D’altres diuen que ara no toca debats estèrils identitaris. I jo els hi preguntaria, quan els hi va bé? I uns altres que no ho promouran però que ho veuen amb simpatia, i jo a aquests els hi diria que amb simpatia políticament no es va enlloc.

Resumint, tenim actualment uns partits polítics allunyats de la població que no lideren cap projecte il·lusionant de país, i una societat civil indignada per la manca de respecte i pel menyspreu que els catalans som objecte, deixant-nos una sortida: mobilitzar-nos per recuperar la dignitat nacional i la sobirania del nostre poble.

Aquestes mobilitzacions, ja sigui en forma de manifestacions o bé en forma de consultes populars, o en qualsevol altra forma d’expressar que la nostra nació vol ser un estat europeu, no deixarà de tenir un caràcter simbòlic si aquest sentiment de sobirania no es trasllada políticament al nostre Parlament. Es podem fer consultes a tots els pobles de Catalunya, i l’opció independentista podria guanyar en tots els casos, però en termes efectius, no passaria res. Bé de fet, l’únic que passaria seria que la nostra frustració nacional encara seria més profunda.

Per tot això, la pregunta que ens hem de fer és: I ara, què hem de fer els catalans?

La resposta és un nou un moviment social que vol reagrupar aquest sentiment nacional i sumar totes les sensibilitats que participen en aquestes mobilitzacions de la societat civil, per tal de presentar una alternativa política inequívocament independentista que tingui com a prioritat la independència de Catalunya, però no com a objectiu final, sinó com a eina pera aconseguir una major progrés i benestar social. El nostre país reclama un nou partit que suposi una veritable alternativa, seriosa, madura, responsable i democràtica que defensi obertament i sense complexes la independència de Catalunya i les nostres aspiracions d’esdevenir un Estat propi en una Europa lliure. Ens han decebut masses vegades i necessitem una nova il·lusió per creure que la independència del nostre país no és una utopia i que només depèn de la voluntat de la majoria dels catalans. L’esperit d’Arenys no pot quedar en no res. Només en depèn de nosaltres.

EL LLUMÍ I EL BIDÓ DE GASOLINA

2009-09-07T19:57:00.000+02:00

Els promotors de la consulta sobre la independència a Arenys ens han mostrat a la resta de catalans una iniciativa plena d’enginy, valentia i coratge. És digne d’admirar, com aquesta petita població s’ha convertit en símbol que ha sacsejat la consciència nacional del nostre país, tant en el fons com en la forma. La societat civil és la que ha agafat la responsabilitat de fer una pregunta a l’aire sobre la independència de Catalunya. Una pregunta que molts tenim ganes de respondre i que pocs gosen a formular.

Resulta molt fàcil als actuals partits polítics donar suport “simbòlic”a aquesta iniciativa, quan qui hauria de fer realment la feina, no la fa. Ans al contrari, han de ser les plataformes i les associacions cíviques i ciutadanes qui promouen les reivindicacions, mobilitzacions i manifestacions per la defensa dels drets del nostre país. Si els actuals polítics no defensen prou els interessos nacionals, potser haurem de posar uns altres!

Arenys, no deixa de ser un llumí que vol donar una mica de llum a la desafecció nacional que pateix Catalunya. Tinc la sensació de que cada vegada més, el poble està dient prou als perjudicis, a l’espoli, a la falta de respecte, als continus atacs que som objecte els catalans i a la manca de una resposta clara i contundent per part dels nostres polítics. Tinc la sensació de que cada vegada més el poble està reclamant la tornada de la dignitat i el patriotisme, que defensi la sobirania de la nostra societat.

En resposta a aquesta situació, han aparegut uns piròmans, alies la Falange y el Govern espanyol (curiosa coalició), amb l’excusa de defensar la unitat indivisible de l’Estat, el totalitarisme espanyol i les sagrades escriptures de la inviolable Constitució espanyola utilitzada més aviat com a un Codi penal. Aquests personatges volen apagar el llumí d’Arenys amb un bidó de gasolina. Quin incendi més gran es preveu, que pot esdevenir incontrolable i estendre’s per tot el país. No veuen que hi ha una sèrie de condicions climàtiques i ambientals que hi conflueixen? Quina por poden tenir de que un grup de persones puguin expressar la seva opinió en un paper i posar-ho en un “capsa de sabates”? No hi ha res pitjor per un regim totalitari, disfressat de democràtic, que el poble pugui dir la seva. La realitat és molt tossuda i a més és la que és i no es pot negar.

El caràcter simbòlic d’aquesta consulta, i d’altres que es puguin convocar, no pot caure en l’oblit el dia següent. Totes aquelles mobilitzacions socials que defensin que Catalunya és una nació i que reclamin un estat propi han de tenir una eina política que canalitzi aquest sentiment inequívocament independentista i que defensi els interessos nacionals de Catalunya. Entre tots hem de reagrupar aquesta sensibilitat i presentar una alternativa política al nostre parlament, que suposi una regeneració de la nostra devaluada classe política, i que sigui un referent per tots els independentistes que lluitin democràticament per un Estat propi, com a eina per un major benestar i progrés social de Catalunya.

PROU MANIFESTACIONS

2009-09-01T22:55:00.000+02:00

Prou de manifestacions, prou de continues revindicacions, ja n’hi ha prou! Els catalans només fem que queixar-nos per tot. Res no ens està bé. Que si el català no es defensa prou, que si el finançament és insuficient, que el Tribunal Constitucional retallarà l’estatut, que si no podem tenir seleccions esportives pròpies, … Per tot, ens queixem per tot!!!

Alguns diuen que hauríem de manifestar-nos per mostrar el nostre emprenyament en general i contra tot en particular. Jo ja no sé si abans o desprès de que uns quants individus del màxim organisme judicial espanyol anomenat pels polítics (també espanyols: PSOE+PP) decideixin què fer amb un estatut no respectat i ja devaluat, però aprovat en referèndum pel poble català. És cert! I potser fins i tot podria ser necessari, més com un acte d’auto-reafirmació (de que estem emprenyats!), que com un acte efectiu on aconseguir el respecte i la dignitat, no aconseguit fins ara.

Particularment jo faria servir el terme de “català queixós”, més que no pas el concepte de “català emprenyat”. Ens creiem que tenim el dret de reclamar allò que considerem que ens pertoca, ens creiem que som prou especials per tenir aquest dret, ens creiem que si les nostres reclamacions no són ateses es produeix una injustícia, ens creiem que som prou madurs per tenir un autogovern,… Ens creiem moltes coses, però a l’hora de la veritat, no deixem de ser una Comunitat Autònoma de règim general més! O és que estem fent realment alguna cosa diferent per deixar de ser-ho? Sincerament, jo penso que no, i a més crec que l’actual classe política no està gaire interessada en canviar les coses. A l’establishment ja els hi està bé mantenir el seu establishment! No tenen prou valentia política ni prou coratge per canviar res.

Llavors, per què ens entestem a queixar-nos amb la vaga esperança que ens facin cas? Els catalans, ens estarem convertint en uns anti-sistema? Sort que, en general, els catalans som un moderats i ens queixem moderadament. No ens fan gaire cas, i aquí no passa res.

Arrel d’això, de tant en quan surt alguna veu discordant, que ens recorda que alguna cosa no funciona prou bé. Deu ser la veu de la consciència (de la consciència nacional, vull dir). Alguna cosa ens remou per dintre, ens sentim lleugerament incomodats, i ens diem: “això que ens diuen és veritat, alguna cosa no funciona..., hem de fer alguna cosa per redreçar la situació ... però, què i com?”.

Sentir aquesta veu interna és el primer símptoma que li passa a alguns individus de l’estrany grup social de la societat civil catalana. El segon símptoma és l’efecte “soufflé”, que consisteix en la hiperactivitat i hipermotivació d’un grup de persones que es constitueixen ràpidament en plataformes autònomes, organitzant mobilitzacions i manifestacions amb moltes expectatives, que al final queden en el record com un fet pintoresc més, per la seva poca efectivitat. I el tercer símptoma és la desmotivació nacional, provocada per la resignació i frustració social col·lectiva per no obtenir respostes positives a les reclamacions realitzades, i també per la incapacitat de la classe política per recollir aquesta sensibilitat, generant la corresponent desafecció política. I torna a començar el cicle... És com un peix que es mossega la cua. D’aquesta “malaltia”, alguns no nacionalistes, en diuen paranoia col·lectiva aguda, d’altres, els nacionalistes en diuen trastorn bipolar nacional motivat per la il·lusió d’assolir el reconeixement i la dignitat que ens mereixem, barrejat amb la frustració de no aconseguir-ho.

Queda clar, per tant, la nostra societat catalana pateix aquesta estranya “malaltia”, ja que presenta periòdicament aquests símptomes. Si no fem res segurament podem “morir” en l’intent i diluir-nos en un “café para todos”. De totes maneres no deixa de ser significatiu, que malgrat tot i el temps passat, la nostra societat encara presenti signes vitals, quan el més fàcil hagués estat deixar de patir, deixar de ser. Però aquesta societat catalana, té quelcom que la fa diferent, serà el fet diferencial o simplement serà la voluntat de continuar sent, no ho sé, però el que està clar és que Catalunya continua lluitant per la seva supervivència com a nació.

Però no hi ha prou en conformar-se amb sobreviure. Si realment volem viure plenament i amb tota la potencialitat del nostre país, haurem d’anar al metge i que ens doni el remei a la “malaltia” de la nostra societat. Haurem de transformar la frustració social en dignitat nacional. Haurem d’eliminar la desafecció política amb una nova classe política que sigui sensible amb els sentiments del poble i que defensi els interessos generals del país, i no que prioritzi pels seus propis interessos electorals i partidaris. Haurem d’aconseguir que tornin a funcionar les coses com a un país normal, on els catalans ens puguem autodeterminar i autogestionar, buscant un major benestar pel present i les futures generacions. Haurem de reagrupar a tothom que vulgui viure en un país millor, en un país lliure, en un país sobirà, on siguin reconeguts tots els drets del nostre poble.

Jo vull no queixar-me més. Jo vull no haver-me de manifestar més.

FEM UN PAS ENDAVANT !!!

2009-08-26T12:14:00.000+02:00

Hi han dos tipus de societats: les que se senten vives i les que estan en procés de deixar de ser-ho. També hi ha una tercera que són les societats mortes, però com ja estan mortes no s’hi pot fer res per revifar-les, i per tant no cal perdre el temps en aquesta tipologia. Les societats vives són aquelles societats que viuen amb il·lusió el present amb el màxim de progrés social possible i amb l’esperança del millor benestar per les seves futures generacions. No cal dir que aquest sentiment de societat viva es fonamenta en una identitat forta, cultura pròpia i una llengua comuna, en autoestima social i en dignitat nacional.

Per l’altra banda tenim les societats en procés de morir-se, seguint una lenta agonia que tè el seriós risc de ser irreversible. Són aquelles societats que no són respectades per les altres, que no tenen identitat pròpia o be la van perdent progressivament, diluint-se con el sucre en un “café para todos”. Són aquelles societats conformistes amb tot allò que els hi donen, que viuen en l’autocomplaença i en la comoditat d’un mínim benestar, submises i resignades, amb manca d’esperit crític, i que finalment acabaran morint.

I jo et pregunto, a on classificaries la nostra societat catalana? Consideres sincerament que Catalunya és una societat que viu amb plenitud tota la seva potencialitat, o bé consideres que Catalunya és una societat adormida, acomodada, resignada i immobilista a on és molt difícil canviar res i per aquest motiu hem d’acceptar-nos tal com som i anar fent?

Jo, personalment, no veig una il·lusió col·lectiva, no veig que el nostre país sigui respectat com es mereix, no veig que la nostra societat tingui prou autoestima i vagi amb el cap ben alt. Bona part dels responsables d’aquesta desafecció nacional han sigut els nostres responsables polítics que en són còmplices, ja que han mantingut i perpetuat la dependència de Catalunya vers Espanya, i en les seves prioritats no està la defensa dels interessos nacionals sinó els propis interessos partidaris, ni tampoc que Catalunya sigui una societat viva, realment viva. Als actuals polítics els hi falten coratge, valentia i un real sentit de país.

El fracàs del finançament aconseguit, n’és un bon exemple d’aquesta ineptitud. Ens han dit que és un acord històric, el millor acord possible en les circumstàncies actuals, però el que és segur és que aquest pacte de finançament no el que Catalunya es mereix. I ja veureu com queda l’Estatut desprès de la resolució del Tribunal Constitucional...Només de pensar que un òrgan espanyol judicial totalment polititzat, pugui decidir el destí del nostre país al seu criteri... Per ser honest, espero que sigui declarat inconstitucional, i quan més punts afectats millor... així tothom podrà veure que Catalunya no hi té cabuda en l’actual sistema autonomista. I si no reaccionem degudament, Catalunya estarà en un seriós risc de deixar de ser, de diluir-se com a societat viva i passar a ser una societat resignada i morta.

Algú, una vegada em va dir que viure amb por és no viure. I doncs, que hem de fer per viure? Què hem de fer per a què la nostra societat catalana se senti realment viva? Molt fàcil, no viure amb por. Però què hem de tenir por? El nostre màxim enemic som nosaltres mateixos. Hem de fer un pas endavant i comprometre’ns amb un nou projecte social i nacional regenerador, que torni l’esperança i la il·lusió al nostre país.

Precisament aquest és el propòsit de Reagrupament, associació promoguda per Joan Carretero, que defensa la independència de Catalunya i la regeneració política i democràtica del nostre país. L’objectiu és sumar i reagrupar totes les sensibilitats nacionals que defensi que Catalunya és una nació i tenim a dret a ser un Estat propi lliure amb la finalitat de promoure una candidatura transversal i unitària a les eleccions al parlament. La independència és possible i necessària, i només depèn de la voluntat dels catalans.

Estic plenament convençut que el moviment de REAGRUPAMENT genera la il·lusió, la rauxa i l’esperança que Catalunya necessita per tornar a sentir-se un país lliure i una societat viva T’hi apuntes?

CRUÏLLA DE CAMINS

2009-08-20T20:43:00.000+02:00

Sóc un nouvingut a la política i estic convençut de formar part d’un nou projecte engrescador fruit d’una il·lusió col·lectiva sense aturador. Mai no havia militat a cap partit i tenia un sentiment de creixent desafecció. Sincerament, no hi tenia cap interès vist l’actual panorama del nostre país. Decepció, desmotivació i resignació definia el meu estat ànim vers la política del nostre país i els pobres resultats obtinguts.

Actualment estem en un punt crucial per la història del nostre país. Estem en una cruïlla de dos camins que van en direccions oposades. Per una banda tenim l’actual camí, el camí que ens porta a una autonomia limitada dintre d’una Espanta centralista, un camí que portem caminant des dels últims anys i que hem vist que s’ha fet carregós i feixuc. L’altre camí, és el camí de l’esperança i de la il·lusió, és el camí de l’autorealització del nostre poble com a un país lliure. Aquest és el camí de la independència.

Resulta molt fàcil seguir l’actual camí, deixant-se emportar per la inèrcia, l’inmobilisme i l’autocomplaença, sense tenir necessitat de canviar res. Resulta molt fàcil continuant creient que encara és possible l’encaix de Catalunya en una Espanya plural i federal, on el catalanisme serà respectat i tindrà el tracte que es mereix. Però ja hem vist que aquest camí no ens porta enlloc! Malgrat els continus esforços realitzats, els resultats obtinguts són decebedors. I si continuem per aquest camí sense retorn, el nostre poble corre el risc de diluir-se com a nació.

Per l’altra banda tenim el camí de la independència. No deixa de ser un camí pedregós, ple d’obstacles amb molts desnivells, però no ens queda cap altra sortida com a poble que lluitar amb esperança i il·lusió per superar tots els entrebancs que ens trobem i ens posin pel camí, per tal de poder arribar a ser un petit país independent en una gran Europa.

Per poder arribar-hi, necessitem sumar les forces nacionals, aconseguint una majoria social i política unida en un front comú que obri pas pel camí de la independència.

Estem en un punt d’inflexió! D’emergència nacional! Ha arribat l’hora dels valents!. Ara és el moment de fugir dels personalismes i de fer els sacrificis necessaris per tal de reagrupar totes les diferents sensibilitats que tenen uns mateixos fonaments. En el nostre projecte comú no hi sobra ningú i tothom ha d’aportar el seu gra de sorra per construir el nostre país. Altrament, cal estendre de manera constructiva i positiva les nostres idees per tota la societat, evitant radicalismes i sumant-hi totes les forces socials.

És l’hora de que la nostra societat recuperi l’autoestima, la dignitat, l’orgull de ser català, que puguem caminar sense por i al cap ben alt pel camí de la independència, que ens portarà a un país millor, més just i més solidari, amb més benestar social i gestionant més recursos per tothom a través des de la nostra pròpia sobirania.

Jo, ja he triat el meu camí. I tu?